Nota del coordinador d'aquest blog:
Amics i amigues lectors d'aquests blog. Com no podia ser d'altra manera, publiquem aquesta rèplica del senyor Carles Hac Mor en resposta a aquest post que va signar el també senyor Albert Forns. Com a coordinador del blog Barcelona Poesia defensaré amb rotunditat l'estil, el to i la llibertat d'expressió dels meus benvolguts col·legues Escribes, així com l'estil, el to i la llibertat d'expressió dels lectors que es puguin sentir agreujats per qualsevol de les nostres opinions. Calia que això fos dit. Salut a tots!Miquel Adam Rubiralta, aka L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina
***
CONTRA L'AMARGAT ALBERT FORNS
Carles Hac Mor
El senyoret (que no va pas de paio qualsevol) anomenat Albert Forns es declara amant de la modernitat (ves quin mal gust, ara que aquesta ja és un fòssil!), confessa que ja en té prou, que s'ha cansat de tanta performàtica (i qui l'ha obligat a consumir això tan estrany?), diu que en general es queda sol (caram!, que valent!) defensant noves formes d'entendre la poesia (això mateix!, es veu que la qüestió, per ell, és la tòpica recerca de la novetat per la novetat, en la qual recerca, pel que ens ve a explicar, sembla que sense parar ell es troba, com és lògic, decebut) i, paradoxalment, demana que tornin els recitals avorridíssims i les ganes de llençar sabates per aturar tirallongues soporíferes (en comptes d'anar-se'n, d'allunyar-se d'allò que no li fa el pes), i barreja tots (sic) els performers (quin nom més lleig!), cridaires i videoartistes amb els qui ell titlla d'impostors (o persones que miren d'enganyar; i, és clar, als carques com el ganàpia envellit abans d'hora que ens ocupa, tots aquests falsaris no li prendran pas el pèl, no, i ara!, què s'han pensat, els molt hipòcrites i oportunistes?), i assegura que sempre va buscant literatura que el dugui més enllà (vaja!, "més enllà", com correspon a l'idealisme reaccionari, i no pas més ençà, cap ell mateix i la seva ideologia putrefacta de galifardeu tronat) i afirma que va cercant coses que li diguin el mateix de sempre d'una manera nova (i per què vol embrutir-se amb les mateixes coses amb envoltoris diferents?, per què aquest pallús tan beat no dimiteix com a consumidor desil·lusionat de la poesia i de coses semblants que no li plauen?, per masoquisme?, per empudegar-nos amb les seves no-reflexions de pa sucat amb oli de merda d'oca caducat, i sense humor?). I sàpiga, l'estiracordetes antipàtic, que el que ell qualifica de paio tristíssim, és en Llorenç Barber, un músic que pot no agradar gens ni mica, però que, per la seva trajectòria i influència transformadora (i consti que no dic pas pel reconeixement local i mundial que té), no mereix l'indigne menyspreu rebut d'un mestretites tan toix com el tal Forns, que també insulta en Miquel Àngel Marín i que es dedica a voler fer mal -sí, tal com sona, a voler fer mal- amb els seus comentaris d'ignorant sotmès al no-saber més escanyolit (em diuen que, si no teniu por de morir de fàstic, llegiu, en aquest mateix blog, les seves invectives, m'asseveren que cavernàries, contra la poetessa Blanca Llum Vidal; jo no ho he fet, ni ganes). I el milhomes acaba la seva tan desagradable peroració amb una crida a la cursileria més absoluta, a una carrinclonada d'un romanticisme tan atrofiat que, per ridícul i dretà, fa venir ganes de perbocar: "la suprema poètica del silenci". Que Albert Forns la practiqui, doncs, aquesta poètica que tant admira, sí, més valdria que callés, o no, no, que vagi deixant anar la seva amargor pestilent, que no és sinó una bona mostra del nostrat pol retrògrad i sense arguments teòrics, el que va davallant vers allò pútrid que s'autodissol en el clavegueram de la història. Oh ínclit Albert Forns, esteta del PP!, imitador de les tietes més tietes! Algun dia coincidirem en algun lloc i llavors, si abans no has demanat perdó a tothom, em tocarà fugir corrents perquè ningú no es pensi que em faig amb tu.
Escrits
A FAVOR DEL NOU SOSTRES DE LA POESIA, EL SENYOR CARLES HAC MOR
ResponEliminaNi la poesia se'n salva.
Senyors poetes: ja tenen el seu Salvador Sostres.
I ja era hora, què carai, tants escarafalls!
Bilis, bilis, bilis, i només bilis, quin Bé de Déu, quin goig de llegir-lo, senyor Hac Mor!
Ara la poesia també és un femer, com tot! Al.leluia!
Des d'aquí, els assedegats seguidors de l'estil Sostres li preguem amb desfici que obri una columna diària de sang i fetge poètics. Però per divertir-nos més encara, gosem demanar-li la mateixa valentia i mala bava universals d'en Sostres. Dispari a tort i a dret, dispari, sense miraments i a tot cristo. De "sostrismes" en sabem una estona llarga, i li podem assegurar, senyor Hac Mor, que encara sentirà més plaer, i ens en farà sentir més a nosaltres, si el destinatari de la seva verinosa prosa poètica és, la pròxima vegada, un individu més conegut, més influent, més patum, més venerable, més intocable, més perillós, que aquest tal Forns. Va, atreveixi's. L'estarem esperant. Té el nostre aplaudiment. Bravo.
Aleix Tantiñà
Em pensava que aquest era un bloc amb bon gust i esperit crític. M'enduc una desil·lusió important amb el criteri de qui sigui que ha decidit publicar aquesta prosa diarreica indigne de qui l'ha escrit. Estic segur que l'apreciat poeta se n'avergonyirà en breu, només rellegir-se... La falta d'enginy i de tol·lerància és alarmant en el text d'una patum de la seva talla!
ResponEliminaPer la meva banda, jo puc dir que aquests dies he conegut, per fi, una nova veu interessant i crítica, disposada a dir el que pensa sense miraments de qui és qui i amb un estil d'escriptura respectable.
Tranquil senyor Forns, jo el conec tant com l'Hac Mor (i tant com a ell), però si algun dia ens trobem no m'importarà gens que algú em descobreixi amb vostè a la vora. A mi mai m'ha importat el què diran, no com als del PP o a aquells d'educació franquista que no han entès què és la llibertat d'expresió i la crítica sense falacies ad hominem ni el corporativisme propi dels regnes de taifa, com ho són les teves. I consti que la meva, d'opinió, és més afí a la d'en Carles que a la teva en més d'una qüestió literària expressada en aquest bloc.
Salut i pau.
Benvolgut Marçal, la decisió de publicar aquest post ha estat meva, en comunió amb els altres amics Escribes. També el senyor Forns ha acceptat sense problemes publicar aquesta rèplica.
ResponEliminaEntenc que és discutible la publicació d'aquest post. Li explicaré com entenc jo que és un blog, i si els meus companys discrepen saben que tenen a la seva disposició tant el blog com el sistema de comentaris. Un literatura en un blog és un camp de batalla molt més evident que no pas la literatura entesa com fins ara. El lector, en la meva opinió, és un igual. Fins i tot és molt probable que en sàpiga més que tu, i que aleshores tu aprenguis més que el lector. D'alguna manera, te'n serveixes. Opino que la relació autor-lector és bidireccional, en un blog de les característiques com les d'aquest.
Per tant, malgrat que mai hem rebut cap mena de pressió o suggeriment per part de ningú (ho subratllo), crec que el nostre deure és publicar una crítica de tal magnitud i importància. I no pas per la persona que l'escriu, sinó perquè aquesta persona s'ha pres la molèstia d'abocar els seus pensaments de manera prou extensa i mai m'han exigit (ho subratllo), sinó que ens han demanat si ho podríem publicar.
Miri, parlant en plata. Això és un camp de futbol, vale? Un juga dur, i l'altre juga dur, els dos juguen al límit, a l'anglesa. Podem pensar que un juga més dur que l'altre. Però ambdós equips, per dir-ho d'alguna manera, accepten i respecten les normes del joc bàsiques. O per dir-ho d'alguna manera: jo, que sóc l'àrbitre, em veig obligat a jutjar, i a mi em fot molta madra jutjar el fora de joc, pertànyen a qüestions metafisiques i ètiques, però no em paguen tant com això, sap?.
El món em sembla molt difícil. Els amics són aquells que te'l posen una mica més fàcil. L'Albert Forns ha demostrat ser un amic, un escriptor honest d'una gran valentia. Jo ara l'admiro més que abans, i sap per què? Perquè no és fàcil que un post generi cap mena de reacció. I a més, el Forns ho aconsegueix escrivint un post perfectament legítim, al meu entendre, perquè al ser un acte el criticat perfectament subvencionat per l'ajuntament de Barcelona implica que el Forns l'ha pagat, l'acte. Ell és el típic usuari emprenyat.
Així que el senyor Forns podia haver-me fet la vida una mica més difícil, si hagués estat un escriptor mediocre, i hagués abansposat el seu dret a no ser insultat, al dret del lector a insultar. Perquè sí, amics meus. El lector és implacable per definició, o ho hauria de ser. Hac Mor és un lector implacable. I jo que, cony, sóc àrbitre i part en aquest joc, agraeixo que si un jugador del meu equip ha jugat dur i el contrari se'n ressent, tirem la pilota fora, parem el joc, i acceptem la ira del públic amb humilitat.
Aquesta és la meva filosofia, potser massa guardiolesca, però és la meva i em sembla que és a filosofia de la qual s'ha impregnat aquest blog, amb la complicitat i la qualitat d'uns autors que han fet una veritable exhibició d'escriptura creativa i també d'anàlisi profunda i seriosa sobre les coses que ens han anat passant durant aquests dies que, per l'arbitre d'aquest partidet d'amics, han resultat d'una intensitat que perdurarà en la seva memòria.
Salut, i moltes gràcies!
Benvolgut Artista abans conegut com a Subal Quintana,
ResponEliminanomés deixar clar que comparteixo el teu criteri i que jo també l'hagués publicat. La meva indignació amb el director del bloc era literària també, per donar èmfasi a la meva opinió sobre el text de l'Hac Mor. Res més lluny de la meva intensió que censurar el bon seny demostrat fins ara en aquest espai.
Vaig escriure el que vaig escriure, precisament, perquè els textos de l'Albert Forns m'han semblat extraordinaris aquests dies, per valents i per francs, com a crítica d'espectacle poètic i no pretenien ser més que això que tant bé expliques: les impressions d'un espectador més. És justament això el que m'ha encantat d'aquest bloc en general, que he seguit amb certa devoció des que va arrancar.
Les maneres de Vito Corleone que destila el text d'en Carles em van enfurismar i el meu comentari va ser escrit a raig. Lamento no haver-me fet entendre millor.
Em consta que ja hi ha algú que ahir li va dir personalment a l'Hac Mor exactament el mateix que jo vaig tractar d'expressar aquí: que no era de rebut la descalificació personal, les injúries i les quasi amenaces amb les que es va provar d'intimidar al jove Albert. Espero, de tot cor, que no ho aconseguís i que l'incipient crític ens segueixi obsequiant amb la seva prosa incisiva. A mi m'hagués encantat rebre'n una de seva també, és l'única manera de millorar com a poeta i artista, però 'Dios da pan a quien no tiene dientes' pel que sembla.
Per altra banda, aquest món és molt petit i Barcelona poc més que un poble, així que tots sabem qui és qui. Jo amb l'Hac Mor i l'Esther m'hi he anat creuant durant anys (recordo perfectament els primers recitals que vam compartir a l'horiginal quan allò acabava d'obrir) i a mi ells, per si falla la memòria, em recordaran si els dic que sóc l'amic d'en Gabriel de Gibraltar, aquell catalanot que frecuentava el Muy Buenas que escriu indistintament en totes les llengües que pot, castellà inclòs. No voldria que semblés que sóc dels que llanço la pedra virtualment i amago el cap sota l'ala. Em sap greu si he ofès algú, però a mi la insídia capciosa contra la llibertat em fa posar molt Hristo Stoichkov.
Salut,
Marçal
El qui primer ha anat insultant a molta gent, abans que algú l'insultés, és l'Albert Forns.
ResponEliminaAnònim
Dir que una cosa és una merda no és insultar el creador. Tots en caguem cada dia i això no ens fa a nosaltres mateixos uns merdes, ni fa de les nostres merdes un reducte de nosaltres mateixos. L'Albert no ha insultat a ningú, ha fet crítica d'art. I només els egòlatres poden seguir pensant avui dia que hi ha quelcom de l'esperit de l'artista (o de la nació) que roman a l'obra d'art, com un romàntic de pa sucat amb oli.
ResponEliminaEll no ha insultat a ningú (primer o segon), l'Hac Mor sí. Però no cal discutir-ho massa, és tot escrit i això no s'ho endur el vent.
D'egos ferits i artistes que firmen quan sí i planten l'anònim quan no en sabem un munt a Barcelona.
Salut.
Benvolgut anònim venecià,
ResponEliminasón innecessàries les pataletes. Aquí, no.
Però en qualsevol cas, li voldria precisar que el senyor Hac Mor es podria convenir que ha fet d'amo del tros. I no passa pas res. Algú ho ha de fer. Ha fet d'amo del tros que sent tremolar una fulla i ja es pensa que li robaran el casalot sencer. I surt en plena nit, en calçotets i amb el trabuc. I escomet a trabucades tots els malfactors que li volen prendre el tros i el seu enlairament dogmàtic assolit a base de tasses de brou performàtiques. La perfomance és bona per naturalesa? Hi ha una regla general que fa bona una suposada estètica-façana trencadora i dolents a tots els altres? La Maria Bohigas ho explica fantàsticament. Jo només els puc relatar el final de l'escena de l'amo del tros: els calçotets, de gastats, tenen la goma fluixa i un ou se li escapa pel cantó. I tots riem, senzillament.
Mireia Homs
Si cal titllar alguna cosa d'obscena, impotent i feixuga, es sens dubte, aquesta diatriba de'n Carles Hac Mor, car posar en dubte no es criticar ni lloar els clàssics no es anar contra la modernitat. S'ha acabat el món blanc i negre, dual, on la modernitat ha de salvar-nos de vés a saber què, vivim entre matissos avui, o hauríem de pretendre-ho i crec que d'aquest aspecte en Forns encara s'hi escapa, que es queixa i reclama, però penso que no ho fa n'Hac Mor, que plora desconsolat des del pati de la seva escola.
ResponEliminaSi se'm permet, amés, la paraula, diré que el final de l'article de'n Forns, tot i no ser gaire d'estil, de fet, venia a dir, per fer segons qué, val més callar.
Alex
OPINIÓ, CRÍTICA, INSULT.
ResponEliminaPoètiques interconnectades ha produït un escrit i una rèplica en aquest bloc i alguns comentaris entorn a l’interacció entre la crítica i l’insult. No sorprèn. És producte i conseqüència del que vam poder viure en aquest esdeveniment irrepetible on, no només es conjugaven el fer de diversos artistes, sinó que mitjans audiovisuals disposats arreu de l’espai de la Fundació Tàpies multiplicaven ad infinitum les diverses intervencions simultàniament des de qualsevol indret del magnífic edifici de l’antiga editorial Muntaner i Simón. Tanmateix la multiplicació de les realitats no et clavava a la butaca davant d’un impressionant espectacle, sinó ben al contrari agullonava la pròpia voluntat cap al moviment per poder viure in acto allò que s’estava coent. Vencia l’acció a la seva reproducció mediàtica. Guanyava perseguir la veu coent de Montserrat Palacios o el gest i la dansa de Carme Torrent. Quan la mirada o la oïda era pell, encara sobresortia la vibració antiquíssima de la campana o la simple carabassa esdevinguda clarinet per la màgia de Miquel Àngel Marín. Tot tu era un altre i nogensmenys triomfava Kònic Thtr o el poeta Roger Costa-Pau. Pell i cos eren un garbuix emocionat en el laberint artístic que havia convertit el continent harmònicament blanc de Roser Amadó i Lluís Domènech Girbau en un goig inquiridor que encara perdura, com perdura l’arquitectura de Lluís Domènech i Montaner. I tot plegat, que no cap en quatre ratlles, es defineix amb quatre mots: la realitat no existeix, cita de Carles Hac Mor amb què Ester Xargay va iniciar la presentació. Tant és així que, en sortir i enfilar amunt la Rambla de Catalunya, els amics s‘anaven reconstruint a ells mateixos dialogant sobre els resultats dels distints camins empresos aquell vespre.
Pel que fa a la opinió i a l’insult no seria difícil trobar-los com a sinònims en un diccionari ad hoc. Consisteix en considerar les paraules alades més o menys gruixudes quan són només essència, substància volàtil, efímera; tenen la virtut de treure de l’estómac el viri, que, en cas contrari, produeixen una llaga capaç de canviar-te el caràcter. Que la Fortuna no ho vulgui!
JAVIER CABALLERO