La pastanaga barroca

Què és més important: el procés o el resultat? Un debat vell. Però que una cosa sigui vella no significa que calgui arraconar-la. Laboratori a La Porta: Jordi Oriol, Pau Vadell, Joana Brabo respon aquesta pregunta des d’un gir típicament postmodern: què és més important: el procés o el procés del procés? Un postmodernisme cansat del seu nom, amb els miralls de l’autenticitat o de l’honestedat o de l’honestedat de la màscara o la màscara de l’autenticitat entelats, exhibint la impossibilitat de l’avantguarda com a única forma possible d’avantguarda, sota l’imperi de la novetat, de la hibridació, de la interdisciplinarietat. Un déjà vu. Una pastanaga barroca. 

Escenificar el procés: aquest semblava ser el propòsit de tot plegat. Una certa improvisació, sessions enregistrades, cops escènics, poesia, art conceptual, però “això no és un espectacle”, però “no estàs seguint l’esquema”. Jordi Oriol esplèndid. Joana Brabo sobreactuada. Pau Vadell entotsolat. Laboratori: mesclem tres elements, a veure què passa. Però si a eGolem es tractava de presentar un moment d’un procés en marxa, al Laboratori a La Porta es presentava el procés en si i alhora com a estadi final del procés. Jugar a l’autoreflexivitat, al comentari sobre el comentari, a si l’improvisació era real o no, que el dubte o la certesa fossin sempre dubte amb una mica de certesa o a l’inrevés, que el pensament no sembli pensament, un discurs sense discurs. Defugir qualsevol noció de resultat. I passar l’estona amb un somriure. Irònic, evidentment. I distanciat. I buit. 

I si tot plegat resulta massa tòpic, és cosa del procés d’escriptura.