Som en un diumenge de missa i de totes les ressaques i els fidels del soroll ens asseiem a les cadires de la Virreina que fan nyigu, nyigu. Hem vingut a sentir Lee Ranaldo, el pontífex del soroll. Porta Ranaldo una Fender que du el seu nom i un plec de fulls a les mans per explicar-nos que l'spam sempre ha existit, fins i tot, abans dels ordinadors. És el record que se'ns acumula, el cuc que ens rossega. Un projector escup imatges d'un director francès de cine underground, Pierre Clémenti. La pel·lícula es va enregistrar l'any 67. Són estampes de colors vius deslluïts pel temps on s'agafen de la maneta psicodèlia, amor i drogues. Ranaldo conscient que la seva lírica ve del rock, deixa anar les paraules com si fossin engrunes, ell prefereix devorar el soroll. Entre el públic regna un silenci de respecte, i paren l'orella com en el conte de la Caputxeta, 'per sentir-te millor'. Aliè a la quietud de l'audiència, Ranaldo reparteix soroll que remuga com un vell conegut. Cage va crear la màquina, Ranaldo se la menja i n'escup els filaments. Agafa la guitarra i la fa servir com un theremin. Ara, li penja una corda al mànec. Ara, l'arrossega pel terra, li refrega un arc de violí, uns papers, un telèfon mòbil. La gronxa com una filla, amunt i avall.
Montse Virgili
F Baltasar Sanmartí
Entrades
