diumenge, 3 de juny de 2012

Una gran ovació (d’ous)!

Els comptes clars i la xocolata espessa, no podia ser d’altra manera. I així és com comença el cicle Josep Pedrals a La Seca, amb un espectacle que és una delícia en forma d’aventura esbojarrada, una lletarada en tota regla, un somieig de les tribulacions humanes, tota una troballa que furga i furga en els processos de fermentació mental dels mamífers que, com ja sabem, van avançant de nata en nata. Fot-li. Quin tros d’espectacle, quina epopeia minúscula i il·luminadora de la fabulació i del desig de ser, de buscar i de no trobar res, al capdavall. Perquè la creació –l’anhel– sempre és una invenció, la poiesis que van dir els grecs, la recerca de la troballa com a espurna més flagrant de la condició humana. En comptes de la lletera és l’expedició que tots ens hem imaginat, en viu i en directe, des del primigeni “ou gargot”, tot passant per les cabòries que usen tota mena d'artefactes per aconseguir una fita.

En primer pla, quatre actors que són actors i molt més, que són també músics, també farsants, també contrapunts del fet quixotesc. En una tenda de campanya, a contrallum, els quatre ornitòlegs narren una faula que comença amb el deliri de perseguir una nova espècie d’ocell mai vista –digna, òbviament, de l’Atles dels ocells probables–, mentre les veus es confabulen i es relleven, mentre el focus es posa en la creativitat afilada dels mots d’un Pedrals en estat de gràcia i en les bones mans escèniques d’en Jordi Oriol. La meravella es veu subratllada en tot moment per Carles Pedragosa, immens en l’histrionisme de les tecles, i de l’Àlex Aviñoa, sempre al punt just amb les baquetes que han de colpejar l’escena. Un gran quartet, penses. Sense respir, endimoniadament, apareixen boles de palla que roden pel desert, un call tv de saló, mo-ha-mé, i el moment de rialla desbocada que posseeix l’escena amb perruques i maneres d’un Amadeus reconegut.

Però… i si ho repetim?, ens diuen. De nata en nata, penses de seguida. Repertir-ho, i tant. Així és com el trajecte –també el que fem nosaltres– avança: a empentes i rodolons, a base de nates, a base de fer-s’ho a sobre. I sabem, espectadors en èxtasi, que no és veritat, que és fals que tanta rima sigui una gàbia. Perquè aviat veurem com la paraula baixa del pedestal, perquè aviat tindrem als morros el peu de la lletra. O de la llètera. I també sabem que sí, que hem vist –o ens hem imaginat, qui sap– pardals pixant alguna vegada. I segueix la trencadissa d’ous. Quina ovació, senyors, quina ovació (d’ous). No li doneu més voltes, que la vida és un gran passatemps de luxe i calen més cowboys, menys vaques cegues i més expedicionaris. La lletra a partir del gargot.

No tingueu dubtes, En comptes de la lletera és molt més que un viatge, molt més que una bestiesa, molt més que una manera de fer riure i de sorprendre'ns. És la vida, l’alè que deixa quan se t’acosta, el batre d’ales que fa quan et sobrevola. Els comptes clars, i de nata en nata. Ovació!