Barcelona Poesia

Barcelona Poesia 2010-2012: un projecte de ciutat

2013-05-01T12:25:00.000+02:00

Els directors de BARCELONA POESIA (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) entre 2010 i 2012, Eduard Escoffet i Martí Sales, han decidit escriure un article sobre el seu projecte, els èxits assolits i la destitució final per part de Jaume Ciurana abans de poder completar el seu encàrrec. Aquest article, que coincideix amb una nova edició de Barcelona Poesia que esborra sense projecte propi tot el que s'ha construït en els darrers anys, vol sobretot posar sobre la taula els models de polítiques públiques relatives a la literatura i la necessitat d'un canvi en el context català.

Barcelona Poesia 2010-2012

Un projecte de ciutat enfront de les polítiques culturals de l’Ajuntament de Barcelona

A finals de 2009, Eduard Escoffet i Martí Sales vam rebre l’encàrrec per part de Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona llavors, de dirigir Barcelona Poesia i obrir una nova etapa en la història del festival. Era una de les activitats més destacades de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), un dels seus grans èxits, però en els darrers anys havia entrat en via morta. L’objectiu era rellançar el projecte sense trair-ne l’essència. Jordi Martí va decidir unificar les direccions de les diverses parts de què constava Barcelona Poesia (Festival Internacional al Palau de la Música, els set dies de poesia a la ciutat i els Jocs Florals). Per assegurar una bona transició, l’edició del 2010 la dirigiríem amb algú de l’equip anterior, Ester Xargay, una excel·lent companya de viatge. A partir de 2011 i durant dos o tres anys més ens encarregaríem del festival nosaltres dos. Però potser primer cal fer una mica d’història de què és Barcelona Poesia, un festival amb una llarga trajectòria.

El 1985, per iniciativa d’Àlex Susanna i Mario Muchnick i sota els auspicis de la Fira del Llibre, es va celebrar la primera edició del festival, que des dels seus inicis va tenir una vocació internacional i que tenia lloc una sola nit. Després de passar per diversos espais, va trobar la seva seu definitiva al Palau de la Música Catalana quan l’Ajuntament de Barcelona, per mediació de Jordi Coca, es va implicar en la seva organització per acabar assumint-la. Pocs anys més tard, el 1997, Ferran Mascarell va decidir apostar per la poesia i ampliar el festival amb l’organització de diverses lectures en espais públics de la ciutat durant els set dies anteriors a la celebració del festival sota el nom genèric de Barcelona Poesia (7 dies de poesia a la ciutat). Aquesta ampliació del festival va coincidir amb un auge important de la poesia recitada a la ciutat i l’expansió dels recitals en totes les seves variants. La programació de Barcelona Poesia fora del Palau feia més atenció al teixit local, es dispersava per diversos espais a l’aire lliure i va ser un èxit sense precedents. Gabriel Planella i David Castillo en van ser els artífexs (Castillo, l’ànima d’aquesta expansió poètica ciutadana, va programar Barcelona Poesia fins al 2008). Àlex Susanna va continuar sent director de l’acte del Palau de la Música fins al 2000, quan Planella en va assumir la direcció. Sota el paraigua de Barcelona Poesia, s’hi va incloure també la cerimònia de concessió dels Jocs Florals, una de les activitats literàries més antigues d’Europa, amb més de sis-cents anys d’història. Fins al 2009, totes tres activitats (Jocs Florals, Festival Internacional, Barcelona Poesia) tenien direccions i programacions separades, tot i que compartien imatge, difusió i equip organitzatiu.

En acceptar l’encàrrec, el primer que havíem de fer era definir el nou model de festival i establir les grans línies que havien de regir el projecte durant els quatre anys que teníem endavant. Crèiem que la poesia catalana necessitava un festival de referència en el panorama poètic internacional i que això podria ajudar molt en la difusió dels poetes catalans en el mercat exterior. Ens semblava important, a més, aprofitar tot el bagatge del festival i del que havien aportat els anteriors directors. No es pot construir cap projecte de futur sense observar el que tens al davant. Des de 1997, però, la ciutat havia canviat molt i Barcelona Poesia, que no havia canviat el seu model, estava repetint moltes coses que els diferents cicles i plataformes que havien florit a la ciutat ja feien durant la resta de l’any; ara calia fer un nou pas: aprofundir en la professionalització del sector i acostar-se amb ambició al conjunt de la ciutadania. Barcelona Poesia també s’havia d’homologar amb els festivals de poesia més prestigiosos d’Europa, un repte pendent de feia anys. Dels nombrosos festivals de poesia que hi ha a Catalunya, el de Barcelona és dels pocs que des dels seus inicis ofereix de forma regular programació internacional. A més a més, és un dels festivals més antics d’Europa i un dels cinc més ben dotats econòmicament del continent. Calia situar el festival, doncs, en la primera línia dels festivals poètics europeus i els festivals culturals de la ciutat; ho tenia tot per créixer i augmentar la seva capacitat d’incidència social, cultural i econòmica.

Els eixos que van determinar el nostre projecte van ser l’ampliació de públics, la interdisciplanerietat (el diàleg amb la creació contemporània), la projecció internacional i, en definitiva, la transformació de Barcelona Poesia en un festival de ciutat. Un dels primers temes a resoldre era de nomenclatura, que calia actualitzar. Així, totes les activitats es van englobar finalment sota un sol nom: Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona). Volíem enterrar el concepte de “setmana de la poesia”, que remetia a consum i abast locals, i insistir en el concepte de festival internacional i en una gestió professional. També vam situar l’acte principal del festival, la Nit de Poesia al Palau (que és el nom que tenia en els seus inicis), com a acte d’obertura, com fan els festivals de poesia de Rotterdam i Berlín i la majoria de festivals culturals destacats. D’altra banda, volíem fonamentar molts bé els eixos del nostre projecte i tots els passos que havíem de seguir: el festival va tenir per primer cop un pla de comunicació i de públics i un pressupost clar i equilibrat.

Pel que fa a la comunicació i l’ampliació de públics, vam insistir molt en la diversificació dels suports i les vies de comunicació, els acords amb plataformes representatives dels diversos sectors als quals volíem arribar i per damunt de tot Internet, la gran desconeguda de les administracions públiques. El festival fins llavors s’havia limitat a un model molt bàsic de comunicació (i car), centrat en el programa imprès i els diaris generalistes, un model que ha anat perdent eficàcia. Internet ofereix la possibilitat d’anar a l’encalç de moltes tipologies diverses de públics, que és el que necessita la poesia. La poesia té molt de públic, però dispers en segments molt diversos. En coherència amb aquesta idea, vam obrir els esquemes de la programació i el ventall de propostes poètiques i formats que presentàvem. La interdisciplinarietat i el diàleg amb tots els àmbits de la creació contemporània era un dels elements més visibles a la programació: el treball amb creadors de diverses disciplines i col·lectius, entitats i plataformes rellevants dels diversos sectors ens va permetre compartir recursos, connectar la poesia (i els poetes) amb la creació contemporània, obrir-la a públics nous i en definitiva situar Barcelona Poesia com a festival de ciutat, no únicament del sector, una cita destacada per al conjunt de la ciutadania i dels creadors.

En l’àmbit de la projecció internacional, vam estendre la programació internacional a tot els dies del festival, vam establir col·laboracions amb els principals festivals d’Europa i amb diversos instituts estrangers (Goethe-Institut, British Council, Institut Cultural Romanès) i vam iniciar amb l’Institut Ramon Llull un programa que permetia convidar directors de festivals de poesia estrangers a Barcelona amb l’objectiu que coneguessin el festival i l’escena poètica catalana. Es tractava d’una activitat amb poca dimensió pública però que va donar molt bons resultats en els dos anys que ho vam poder realitzar (i que continuarà germinant). També vam començar a oferir la informació del festival en tres idiomes (català, castellà i anglès) i a través de diversos canals digitals, al costat d’altres continguts com el bloc del festival (escrit per cronistes independents) i gravacions de les actuacions. Era molt important desplegar l’activitat del festival a Internet i alhora fer un treball invisible de connexió entre l’escena local i els autors i agents que visitaven Barcelona amb motiu del festival; xarxa virtual i xarxa física.

Un altre aspecte important va ser l’econòmic: vam racionalitzar les despeses i, malgrat la reducció de pressupost a partir de 2012, vam aconseguir augmentar el pes de la partida destinada a programa artístic, augmentar els dies d’activitat i reduir el cost per espectador del festival. En poques paraules, treure més rendiment dels diners públics, que creiem que és ara i sempre un imperatiu moral. Sovint el problema de la cultura no és de manca de recursos, sinó més aviat de gestió d’aquests recursos. En arribar a la direcció de Barcelona Poesia, menys del 30 % del pressupost total es destinava a programa artístic (honoraris, viatges, allotjament i altres despeses imputables directament als autors convidats); la resta es destinava a comunicació, lloguer d’equips tècnics i producció. Si tenim en compte que el gruix del personal del festival no entrava en el pressupost perquè era personal fix de l’ICUB i que tècnicament fins llavors era un festival molt senzill, el percentatge era massa escarransit. A més, els honoraris dels poetes en general eren baixos, i això no afavoria la professionalització i, per tant, l’accés a un públic més transversal. Barcelona Poesia s’havia convertit en un oasi on es donava de veure una mica a molts poetes, sense un criteri clar de qualitat ni objectius com a festival.

El 2012 el percentatge del pressupost destinat a programa artístic va arribar al 36 %, una xifra més en consonància amb els estàndards de la gestió cultural professional. Entre 2010 i 2012 el públic va augmentar un 73 % (dels 4.977 assistents del 2009 als 8.619 de 2012), les col·laboracions es van duplicar i, com ja hem apuntat, vam aconseguir fer més activitats (deu dies), per bé que el pressupost del festival es va reduir en un 9 % el darrer any (reducció a la qual caldria afegir des de l’edició de 2011 l’augment de l’IVA, que suposar una reducció del pressupost per a l’administració pública, que no deduir l’impost). També vam aconseguir reduir la ràtio de cost per espectador, des dels 55,06 €/espectador del 2009 fins als 31,60 €/espectador de 2012. Segons les nostres previsions, entre 2013 i 2014 el festival havia de duplicar els assistents respecte a 2009 i sobrepassar el llindar dels 10.000 assistents, i alhora reduir a la meitat el cost per espectador, també respecte al 2009.

En aquest temps també vam aconseguir implicar la Institució de les Lletres Catalanes i, com hem esmentat abans, l’Institut Ramon Llull, dues entitats que crèiem que havien de ser col·laboradors permanents del festival si de debò volíem donar-li dimensió de ciutat i de país al festival. També vam aconseguir implicar institucions importants de la ciutat en el festival. Les col·laboracions amb la Fundació Joan Miró, el MACBA, La Pedrera, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, la Fundació Tàpies i Casa Amèrica Catalunya, per posar només alguns exemples, van donar molt bons fruits, van tenir continuïtat en el temps i no es limitaven a la simple cessió de l’espai. Finalment, vam integrar en el programa oficial els col·lectius independents més destacats de la ciutat i les llibreries. Tota aquesta xarxa complexa i expandida permetia que el festival estigués present en la vida cultural de la ciutat en tots els seus nivells.

Des de 2011 també ens vam haver de fer càrrec dels Jocs Florals, un dels temes més delicats de Barcelona Poesia. El 2006 Ferran Mascarell va demanar a Sam Abrams que coordinés els Jocs Florals per tal de donar més volada al certamen poètic, el més antic d’Europa i un dels més ben dotats de la poesia catalana, per bé que de poca repercussió en l’escena literària i no prou prestigiat. Abrams va instaurar la figura del Poeta de la Ciutat, un projecte que es va anar esllanguint fins a desaparèixer el 2011. El premi, però, no va aconseguir recuperar el seu prestigi ni millorar la qualitat dels originals presentats, que eren més aviat pocs i gairebé mai de poetes de trajectòria incontestable. Davant la manca de resultats, el 2010 l’ICUB va decidir prescindir dels serveis d’Abrams.

En els dos anys següents, vam aconseguir augmentar considerablement el nombre i la qualitat dels originals presentats, vam rejovenir i diversificar el jurat i vam actualitzar el discurs del premi (aprofitant justament els orígens tan antics). L’Anuari dels Jocs Florals, una publicació que s’edita cada any amb motiu del premi, ens va permetre establir un acord de col·laboració amb les llibreries i ampliar l’abast del premi. La llista d’autors presentats al premi en aquests dos últims anys és una prova evident de l’augment del prestigi del premi. L’acte de lliurament dels Jocs Florals, una cerimònia que havia quedat arraconada, va començar a recuperar dinamisme i públic. Finalment, el 2012 vam aconseguir donar-li de nou el pes institucional que mereixia i l’alcalde, Xavier Trias, va presidir la cerimònia, un fet que feia anys que no succeïa. La representació del consistori fins al 2010 s’havia anat reduint excessivament. La implicació de l’alcalde és un pas important per al premi i per al festival en general. Els canvis que cal fer en el certamen necessiten més temps, però crec que els primers passos que vam fer anaven en la bona direcció.

Totes aquestes idees i dades serveixen per demostrar que al darrere teníem projecte i que no veníem a proposar simplement una llista de noms o a defensar els interessos de la nostra generació o del gremi. Fa anys que reclamo que la literatura catalana s’ha de dotar d’unes polítiques i d’un projecte de difusió seriosos, responsables i professionals. El sistema de la menjadora o del tast de cafè per a tothom independentment de la qualitat ja no funciona i ens impedeix sortir enfora. A molts escriptors i sindicats encara els fa por fer un pas endavant i deixar enrere el clientelisme i el voluntarisme militant, més propicis en altres temps i en altres règims. La professionalització de la poesia ‒una professionalització entesa des de l’exigència‒ hauria d’afavorir la qualitat, la vinculació amb el conjunt de la societat i la projecció de la literatura catalana. Voler complaure el sector no sempre no genera confiança entre lectors i ciutadans en general; cal fer foc nou. Afortunadament, hi ha gent valenta que, en altres àmbits com ara la Institució de les Lletres Catalanes, proven de superar aquesta inèrcia del passat. Esperem que Laura Borràs se’n surti i pugui obrir un nou camí.

Pel que fa a nosaltres, de res ens va servir articular un discurs al costat de l’acció cultural i idear un projecte de ciutat. Ni les estructures ni els calendaris electorals ens van ajudar gaire. Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona des de 2011, semblava més interessat a reduir el festival a carta de joc per acontentar gent diversa del sector, potser perquè no creia que el festival podia ser una peça clau en l’articulació de les polítiques culturals de la ciutat. I aquí fem autocrítica, perquè potser no ho vam saber explicar prou bé, o ho volíem explicar a través dels fets i sense buscar uns efectes immediats, que no és un mètode eficaç si no gaudeixes de confiança.

De fet, els primers arguments de Jaume Ciurana per destituir-nos van ser la manca de públic, no haver sabut connectar amb la ciutat i el fet de programar per a un grup molt reduït. Era evident que no opinava amb total coneixement de causa i que una part de la direcció de l’ICUB, una part molt pròxima personalment al cap de l’oposició (Jordi Martí), no havia transmès tota la informació al regidor (com ara les dades oficials de públic del mateix institut). Ciurana, doncs, estava prenent una decisió important basant-se en una foto borrosa. Defensava, a més a més, que el festival havia de tenir un director nou cada any. A final de juliol de 2012, després d’un èxit sense precedents del festival (de qualitat, de públic i sobretot d’impacte general en la ciutat), Ciurana va delegar dues persones de l’ICUB per comunicar-nos que, encara que no hi havia cap argument sòlid, havia promès feia més d’un any la direcció del festival a una persona de la seva confiança que no tenia feina i que aquesta era la seva decisió definitiva. Fi de cicle, n’havíem de dir. I a partir d’ara, director nou de Barcelona Poesia cada any, sense possibilitat de sedimentar un projecte de futur i sense importar l’experiència en la gestió cultural del director, un fet que hauria de sorprendre si tenim en compte que ha de gestionar un pressupost de vora 300.000 eur.

Pensem que la cultura necessita mobilitat personal i continuïtat institucional ‒canvi en els noms i temps perquè els projectes caminin‒, justament el que no hi ha hagut a Catalunya en els darrers 20 anys. Mai no és tard per revertir aquesta situació i aprofitar tot el talent que conviu amb nosaltres; hem de saber passar pàgina d’un model que fins fa poc crèiem que tenia sentit, renovar el planter i encarar nous reptes gens còmodes amb cura, exigència i tota la il·lusió. Sempre és un bon moment per proposar i construir, per repensar i obrir nous horitzons. Nosaltres dos vam plegar veles abans d’acomplir el pla traçat, però almenys creiem que vam obrir moltes portes, vam dibuixar noves possibilitats, i que vam avançar cap a l’objectiu de dotar Catalunya d’un festival de referència i apostar per la professionalització del sector poètic. I el més important: vam ser actors privilegiats d’un projecte fascinant. Vam viure cada dia d’aquest idil·li amb tota la intensitat possible. Hem estat els directors més fugaços de Barcelona Poesia ‒mai abans ningú havia estat menys de quatre anys al capdavant del festival‒, però estem molt satisfets del que vam proposar i, malgrat les males arts d’alguns, no volem deixar de defensar el nostre llegat.

Eduard Escoffet i Martí Sales

Dia de Sant Jordi de 2013

Una gran ovació (d’ous)!

2012-06-03T17:34:00.000+02:00

Els comptes clars i la xocolata espessa, no podia ser d’altra manera. I així és com comença el cicle Josep Pedrals a La Seca, amb un espectacle que és una delícia en forma d’aventura esbojarrada, una lletarada en tota regla, un somieig de les tribulacions humanes, tota una troballa que furga i furga en els processos de fermentació mental dels mamífers que, com ja sabem, van avançant de nata en nata. Fot-li. Quin tros d’espectacle, quina epopeia minúscula i il·luminadora de la fabulació i del desig de ser, de buscar i de no trobar res, al capdavall. Perquè la creació –l’anhel– sempre és una invenció, la poiesis que van dir els grecs, la recerca de la troballa com a espurna més flagrant de la condició humana. En comptes de la lletera és l’expedició que tots ens hem imaginat, en viu i en directe, des del primigeni “ou gargot”, tot passant per les cabòries que usen tota mena d'artefactes per aconseguir una fita.

En primer pla, quatre actors que són actors i molt més, que són també músics, també farsants, també contrapunts del fet quixotesc. En una tenda de campanya, a contrallum, els quatre ornitòlegs narren una faula que comença amb el deliri de perseguir una nova espècie d’ocell mai vista –digna, òbviament, de l’Atles dels ocells probables–, mentre les veus es confabulen i es relleven, mentre el focus es posa en la creativitat afilada dels mots d’un Pedrals en estat de gràcia i en les bones mans escèniques d’en Jordi Oriol. La meravella es veu subratllada en tot moment per Carles Pedragosa, immens en l’histrionisme de les tecles, i de l’Àlex Aviñoa, sempre al punt just amb les baquetes que han de colpejar l’escena. Un gran quartet, penses. Sense respir, endimoniadament, apareixen boles de palla que roden pel desert, un call tv de saló, mo-ha-mé, i el moment de rialla desbocada que posseeix l’escena amb perruques i maneres d’un Amadeus reconegut.

Però… i si ho repetim?, ens diuen. De nata en nata, penses de seguida. Repertir-ho, i tant. Així és com el trajecte –també el que fem nosaltres– avança: a empentes i rodolons, a base de nates, a base de fer-s’ho a sobre. I sabem, espectadors en èxtasi, que no és veritat, que és fals que tanta rima sigui una gàbia. Perquè aviat veurem com la paraula baixa del pedestal, perquè aviat tindrem als morros el peu de la lletra. O de la llètera. I també sabem que sí, que hem vist –o ens hem imaginat, qui sap– pardals pixant alguna vegada. I segueix la trencadissa d’ous. Quina ovació, senyors, quina ovació (d’ous). No li doneu més voltes, que la vida és un gran passatemps de luxe i calen més cowboys, menys vaques cegues i més expedicionaris. La lletra a partir del gargot.

No tingueu dubtes, En comptes de la lletera és molt més que un viatge, molt més que una bestiesa, molt més que una manera de fer riure i de sorprendre'ns. És la vida, l’alè que deixa quan se t’acosta, el batre d’ales que fa quan et sobrevola. Els comptes clars, i de nata en nata. Ovació!

Greatest Hits

2012-05-23T20:50:00.000+02:00

El repic de boles de billar que sents al capdamunt de l'esquena et recorda el final de festa del Barcelona Poesia. És el ressò de la nit estratosfèrica de la plaça del Rei, no hi cabia ni una agulla per veure en Roger Mas acompanyat de la cobla i l'Albert Pla amb un desbridat Diego Cortés. Esclatant, tot plegat. Algú, per anys propers, ja deia de portar el concert traca final del BCN Poesia a plaça de la Catedral. Qui ho haguera pensat, fa un temps? El millor final, el més representatiu -a pesar d'incomoditats i estretors a plaça- de la intensitat d'aquesta setmana i mitja de recitals, espectacles, muntatges, concerts, conferències, lectures, música, teatre, garbuix de disciplines travessades per la paraula dita, per la poesia, per una poètica. Plens reiterats, plens sonors, grans sorpreses. Intensitat, fibra, sentiment, trempera.

Gràcies a les cròniques per aquest blog, n’he pogut tastar aquest nervi punyent, aquesta empenta diària que s’ha escampat per un grapat de racons de Barcelona, alguns d’insospitats. Cada dia de girar full i encarar un altre vespre i nit poètiques era una nova expectativa de “a veure què toca avui”, a veure què han cuinat aquest parell de bojos estimables que ens han donat i obert camp per córrer en aquest blog, camp per córrer en aquest festival on cada dia capitanejaven la caravana poètica d’una banda a l’altra de la ciutat, de la plaça Ramon Amadeu a la Seca, a la Virreina, al MACBA, al Palau, a l’Horiginal, al CCCB, a l’Ateneu, a la Miró, a la Moritz, al Moog...i és clar, fins a la Poderosa. Aquest local del carrer Riereta, una de les troballes i cireretes del pastís d’una qüestió molt ben perfilada: els espais. Des dels llocs clàssics inel·ludibles (el Palau de la nit de poesia és un altre Palau, però) fins a portar la poesia a llocs on és menys habitual, cosa que ha arribat a crear moments de màgia interestel·lar. Un d’ells, inesborrable, ocupa el primer lloc d'aquests Greatest Hits a correcuita –la memòria, enganyosa, sempre va amb estrips. És el recital de Perejaume i Chantal Maillard. Espaterrant. M’ha agradat veure –per poder-los veure, per veure i trobar altres coses– els fills bastards de Nova York, Saul Williams i Urayóan Noel, o algunes veus del Palau que ara, amb temps i gana oberta, hi aprofundirem més.

El petit format m’ha commogut: Orella recitant Sales o les dues poetes romaneses a la plaça Ramon Amadeu o en Jep Gouzy a la Moog. Moments memorables, com Biel Mesquida elevant-se, en un recital sensacional a la Moritz, recitant, per començar, un poema de Rosselló Pòrcel que era seguit, amb moviment de llavis, per Maria del Mar Bonet, al públic. O també la sorpresa, l'impacte, la plenitud de grans descobertes literàries, d'escriptors com Strand, de drings de versos de nord enllà o d'oceà enllà, d'altres tradicions, discursos, horitzons...I també hi ha hagut el conill de la Missa Pagesa de Dolors Miquel, l’esquinçada de les “Galtes de perdiu” d’en Subirats, els sonets d’en Targa, les “Textures” recomanables de la Mireia Calafell, una mica de Sagarra en boca de la Sardà, Laia Cagigal cantant Roig, l'autoretrat d'en Roig...I anomeno tot això que he pogut veure i em deixo, amb recança, tot de coses que no he arribat a tastar, com l'Slam Poetry o les accions al MACBA o en Pedrals a la Seca.

Més enllà de la tria de preferències, opinions del moment, gustos que es modelen a partir de descobertes (i en aquest festival n’hi ha hagut unes quantes, com també de visions que s'acaben capgirant), més enllà de tot això, deia, hi ha aquella atmosfera, les converses desbocades, les copetes de després, la trempera que us deia –i ja m’enteneu.

Parlava abans de la caravana poètica. La darrera nit de plaça del Rei –amb la postil·la de Robadors– m’acomiadava de l’Ensems i en Debades i molts d’altres enfilats a la caravana d’aquests dies, que han animat vespres, nits i matinades, una fanfàrria que es creuarà en molts altres vorals: els dos col·legues cronistes de blog (una especial menció per al cronista taxista), en “Rosebud, el Puta”, “l’Escriu bé, el Puta”, el Sito, la Noe, la Bovary, l’Espasa, el Sant Pancraci, l’Ester, la Clara, l’Albert, la Gemma...i tants d'altres. Casum l’os pedrer, la Cronista de Pega va i es fot sentimental de cop. Però és que ha xalat com una camella estofada. I això, ben mirat, una mica també deu estar bé dir-ho, oi?

Com va dir Mónica Valenciano, “Recuerda...Empezamos!”

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

2012-05-20T02:15:00.000+02:00

El poeta xilè Nicanor Parra va impulsar el terme "antipoesia" l’any 1954, quan va publicar Poemas y antipoemas, llibre clau per a la poesia xilena i per a la poesia universal, que va obrir el camí de la poesia de l’oralitat, de la parla quotidiana, del no-sentit, de les frases fetes, de les dites populars, de les parèmies... A Catalunya, el representant màxim del corrent antipoètic és Carles Hac Mor, que n’ha creat una derivació: la infrapoesia.

Hac Mor va fer un oxímoron vital d’infrapoeta i va presentar-se al Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l’estiu.I el va guanyar. Visca l’antipoesia i la infrapoesia! I visca els qui han acordat donar-li el premi, perquè diu molt de la seva salut poètica!

Estic d’acord amb el professor Jesús Martínez Clarà, que avui ha escrit en el seu bloc (http://jesusmartinezclara.balearweb.net/post/109842) que considera que els qui eren presents –i ell n’és un– al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona a l’entrega del Premi a Hac Mor “asistimos por un lado a un acto de gran relevancia cultural para la ciudad y por otro, a una acción performática que pasará a la historia del arte. En el momento de escribir esto, aun no alcanzó a adivinar sus consecuencias. Pero sé que fue un momento fundamental en la memoria de las letras catalanas y universales.”

El dia abans, Carles Hac Mor participava a No hay Parra tanto: antihomenatge a Nicanor Parra al Teatre del CCCB, en un acte coorganitzat amb Casa Amèrica Catalunya, conduït pel Dúo Floret (www.duofloret.com) i en el qual van intervenir, a més de Carles Hac Mor, dos artistes xilens: Txalo Toloza i Martín Bakero.

El Dúo Floret són Daniel Pellegrinet i Joaquín Daniel, argentins afincats a Barcelona que fan shows on barregen música, cançó, humor, teatre i poesia, i que van conduir l’acte antipoètic simulant un programa radiofònic. Entonaven la sintonia “nohay-pa-rra-ta-aantoo...” i ens avisaven que el show estaria farcit d’antimetàfores, antirimes i antitot i que hi hauria “parranda asegurada”. En la intervenció inaugural van dir el poema “La montaña rusa” de Nicanor Parra, on el poeta semblava fer-se conscient de l’impacte que havia causat la seva antipoesia:

Durante medio siglo

la poesía fue

el paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo

y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.

Claro que yo no respondo si bajan

echando sangre por boca y narices.

Després van presentar el patriarca català de l’antipoesia Carles Hac Mor, que va anunciar que seria didàctic, i va llegir un text teòric sobre el concepte d’antipoesia, del qual vaig copiar alguns fragments:

Qualsevol cosa és art i després passa a ser cultura.

Tothom és (no “pot ser”: “és”) poeta i artista.

Si tot és art, ningú és artista ni poeta.

El llenguatge plasma pensament i crea pensament. I pensar fa de ruc, com diuen a Lleida.

Voler consolidar una cosa és ofegar-la d’antuvi.

La poesia paraparèmica és una cosa en si mateixa, com una pedra, un tren o una gallina.

L’antipoesia té una derivació que és la infrapoesia.

La paraparèmia manté la suspensió de judici.

El llenguatge és el batec de què parla Dylan Thomas.

Marguerite Duras va dir que escriure és el contrari de tenir alguna cosa a dir.

I Hac Mor, després d’oferir-nos la part teòrica -que era un avançament del que l’endemà llegiria al Saló de Cent-, va dir uns quants infrapoemes amb l'abrandament i el sentit de l'humor a què ens té acostumats. El darrer infrapoema va ser “Bandoler”:

el vaig trobar tot emocionat!
va venir tota sola!!
es van banyar tots nus!!!
les muntanyes eren totes cobertes de neu!!!!
anaven tot de pressa!!!!!
van venir tot de sobte!!!!!!
tant és!!!!!!!
tant me fa!!!!!!!!
tant se me’n dóna!!!!!!!!!
se me’n fum!!!!!!!!!!
se me’n fot!!!!!!!!!!!
se me’n ben refot!!!!!!!!!!!!
ecs!!!!!!!!!!!!!!!

Després de la intervenció didàctica d’Hac Mor, en què el públic s'ho va passar molt bé, el Dúo Floret va continuar amb el seu programa radiofònic i va donar pas al videoartista xilè resident a Barcelona Txalo Toloza, que va explicar que, curiosament, durant tot el procés de confecció del vídeo per a l'antihomenatge a Parra,, havia tingut al cap un poema que no era precisament de Parra sinó de Linton Kwesi Johnson i ens el va llegir. Llibertat i revolució. I vam passar al visionat: aeroports, núvols des de l’avió, Txalo menjant fideus xinesos, gent, no-llocs... imatges quotidianes gravades amb eines quotidianes. I una llista de vicis moderns i de textos antipoètics combinats amb sons samplejats de Parra, Lygeti i Chris Marker. Antipoesia visual.

Dúo Floret va interpretar el poema de Parra “Padre Nuestro” amb ambientació eclesiàstica inclosa i van donar pas al poeta xilè Martín Bakero, que va aparèixer a escena enfundat en una granota blanca amb caputxa sobre la qual es projectaven les imatges que la seva companya, Laure Clapies, anava creant. Tot i que Bakero no va tenir la força que acostuma a tenir en les seves actuacions -i es va notar perquè el públic va començar a desfilar-, els antitextos fonètics, guturals i incomprensibles resultaven inquietants.

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

Lliurament dels Jocs Florals: la bola dels poetes

2012-05-18T18:26:00.002+02:00

O la no-crònica que vol no-contar la contra-dicció dels Jocs Florals 2012

Entra la Poesia per la porta, amb tots els honors. Oh, sí, la fanfara celestial bufa els vents de la tradició i, amb aire marcial, entren les Autoritats. Pel que fa al cas: l’alcalde, el regidor de cultura, el poeta guanyador i la presidenta del jurat. El Saló de Cent és molt bonic. Em diuen que aquest any hi ha més gent que l’any anterior. De fet, n’hi ha força, de gent, però no acaba de ser un ple total, i se’m fa estrany, acostumats com hem estat aquests dies a fer cues, a fer servir els colzes, a arribar d'hora per agafar lloc, acostumats com estàvem a l'èxit espaterrant (sic) de la poesia. Ningú no podrà negar que aquest festival ha aconseguit ser molt a prop de la gent, ningú. Les autoritats avancen pel passadís central. És molt bonic, això del Saló de Cent, quins tapissos, quin bé de déu. Hi ha algun forat, sobretot a les bancades del darrera. Falta gent jove. Et preguntes on és, i què fa –alguna cosa ha de ser– que no hi siguin. Potser és que, fet i fotut, tot plegat és massa jocfloralesc (coi d’adjectius, ara comences a entendre aquests usos que acaben adoptant les paraules per definir les… en fi…). L’alcalde seu, tots seuen. La fanfara calla. Quina politesse, la poesia! Quina sort, penses, d'haver tingut durant aquests deu dies tot el ventall de possibilitats: la poesia macarra, la de corbata, la dels baixos fons, la de terra endins, la de misticismes virolats, la que fuma, la que no, la que és elegant, la que bruteja, la que impressiona, la que fereix, la que fineix, la que val la pena. Tot n’és ple. L'alcalde, en Trias, pren la paraula:

“Barcelona aposta per ser capital de cultura i de coneixement”, el festival “amara de poesia tota la ciutat”, “aquest és un acte que fomenta el talent”.

Silvia Bel recita, sembla que hagi esdevingut una peça imprescindible en tot bon recital on calgui una recitaire de cap a peus. Diu el vers molt bé, sap comunicar, però "és molt millor fent de Rodoreda que recitant poemes", com ja va dir la Cronista de Pega. Potser sí, la Colometa li escau la mar de bé. Llegeix una breu selecció de l’anuari que en Joan Todó ha tingut la santa paciència d’escriure –i molt bé, per cert. Lectura recomanada, que fa de bon llegir i de bon pair. En sap, aquest paio. Ressonen versos d’António Ramos Rosa, Francesc Garriga, Albert Roig i Casasses. Trobes un encert que es reciti, en tota la reverberació possible de la transcendència, allò de “les dones totes de putes / i els hòmens a la cua per clavar-la ony sigui”. Oh, la grandeur de la Poesia! Les putes i els dies! Oh, la veritat que entra, de sobte, als grans temples, i com em ve al cap, com un tro, aquells versos de Joan Brossa que acabaven la sextina amb "No hi ha mans brutes si la salut penja / per dins; les ungles cauen en diumenge, / i fuig la barba, i viure val la pena". Tota subversió lúdica, però, queda tallada en sec per la irrupció d’en Jaume Ciurana, que comença citant els imperdibles Espriu i Raimon i prossegueix amb elogis a la feina feta:

“L’Ajuntament té un compromís amb la poesia i amb la literatura”, un compromís “amb la paraula i amb la llengua”. En més d’una setmana de poesia a la ciutat “hem tingut fins i tot” –sí, fins i tot!- “un campionat de Poetry Slam”. “Hem palpat la força dels poetes”.

Ai tu, forçuts i herculis. Fent bola, els poetes. Ens agrada molt que en Ciurana digui que s'està recuperant un arxiu sonor de Jacint Verdaguer on podrem sentir-lo amb la veu més clara, coses de la tecnologia. Magnífic aquest llaç que uneix dos móns: el fet és "el vincle entre tradició i modernitat que simbolitzen els Jocs Florals”. I allà, tot seguit, bo i dret, dispara en Pere Antoni Pons el veredicte del jurat, que diu que aquest any és Mestre en Gai Saber en Carles Hac Mor. Dietari del pic de l’estiu, es diu la criatura. El Mestre puja al púlpit, ja hi és, s’escura la gola, comença a llegir. Porta mitjons i camisa vermella, com d’habitud (és com la festa de no-aniversari, però ajustat als aspectes tonals: en aquest cas sempre és no-cap d’any, per allò del vermell, ja m'enteneu...). El discurs va ser força semblant a del dia abans, el dia que no va ser parra tanto. Més o menys (potser menys que més, ja em disculpareu) la cosa va anar així –tot seguit en teniu algunes fogonades en forma de còctel no-discursiu–:

“Tothom és poeta i artista. No dic que tothom ho pot ser, dic que tothom ho és”, “Hegel va significar la mort d’una manera d’entendre l’art”, “voler ser avantguardista és un disbarat”, “als mestres se’ls ha de defenestrar”, “les tradicions cal assimilar-les per desempallegar-nos-en”, “la negació és un acte d’afirmació positiva”. Parapèmia! “El dogma és inherent al sentit”. “Tal com diuen al meu poble, lo pensar fa de curt”. “Les coses lletges i vulgars també són poètiques o parapèmiques, depèn de la mirada de qui les mira”, “qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra”. “És el batec del qual parla Dylan Thomas”. “Para-papààà!”

Carles Hac Mor deixa el lloc a Vinyet Panyella que, abans de passar el darrer torn de paraula altre cop a l’alcalde, parlarà del llibre i de l’autor. Una exposició extensa, feta amb seny i també amb cor (“l’escriure extrem, que és com dir el viure extrem”). Ara ja sabem que el llibre és un “soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes prou ampli que mostra bona part del paisatge”. Panyella anuncia que l’antipoeta s’ha cansat de ser anti i ara és infrapoeta, si és que es fa dir d’alguna manera, ja que “defuig qualsevol mena de classificació” i és un “militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc”, tal com deia l’Antoni Clapés. “Res és transcendent en la poesia de Carles Hac Mor. Es tracta d’escriure sense escriure res”. La contradicció, la CONTRA-DICCIÓ, tal com remarca Vinyet Panyella amb l’elegància de sempre. Un text rigorós i ple de vitalitat que acabarà emocionant el poeta. I ara sí, ja no hi ha temps per res més. En Trias, l’alcalde, toca diana. La fanfara interpreta Els Segadors. Un poeta que seu al meu costat em pregunta si no havia vingut mai, que sempre ho fan. Tothom dret. Em fixo, però, que ningú no es posa el palmell de la mà al cor, com fan els groupies de l’aferrament nacional a d’altres contrades (o aquí també ho fan?). Tampoc ningú alça el puny, o fa allò d’alçar-lo amb quatre dits estirats cel amunt. Potser és que això no toca. El xou s’acaba, nois. Potser sí que caldria agitar-ho tot, canviar-ho, remoure-ho d’alguna manera. Que així no n’hi ha prou, que tenim set. Que tot està per fer i tot és punible!

En Debades va a l’Ateneu

2012-05-17T16:52:00.002+02:00

En Debades s’havia entestat en descobrir si el gag de Polònia de Pere Gimferrer tenia res a veure amb la realitat. És prosa dura i col·loquialisme, en Debades, va anar a la pública, ve d’aquest món de pagès poligoner i a l’estiu no li van pagar cap curs de res a l’estranger. Així que va decidir anar a l’Ateneu Barcelonès, on Gimferrer participava en un “diàleg obert” –que són trempats els títols d’aquests sectors, oi? – amb Antoni Marí, un altre home cultíssim, moderat per Eduard Escoffet, codirector del festival. Molt potent tot literàriament. En Debades ens ho explica, de forma subreptícia i amb els tics que ja li coneixem, que aquests dies de BCN Poesia se li han anat disparant. No en feu cabal:

“Diverses conclusions, molt d’enunciat, que si no farem tard als Jocs Florals d’avui, al Saló de Cent. I hem quedat que hi serem i que després acabarem la festa amb l’Albert Pla i en Roger Mas i qui vulgui venir, casum l’os pedrer, que ja s’acaba el festival, que vingui, que tot això ha estat més ràpid que un somni humit d’una nit d’estiu, cagum la puta d’oros.

Pere Gimferrer s’assembla molt al seu gag, té una forma de parlar com empassadissa de saliva i un posat còmic que hagueres volgut que xerrés més i tenir-lo més estona i desimbolt en escena, cagum la puta d’oros. Sembla que en sap molt, casum l’os pedrer. Còmic que la sap llarga, també, de vasta cultura, que invita horitzons. Gimferrer, com qui no vol la cosa, les va dient: “l’home d’una sola llengua és com l’home d’un sol llibre” (ho aplica també per qui només llegeix en anglès o francès); “la majoria d’edicions literàries (he apuntat edicions, cagum la puta d’oros, però com que és xafallós, crec que més aviat ha dit “tradicions”) no són autosuficients encara que els seus parlants ho creguin”. Un moment per emmarcar: Gimferrer dient “improssificable”.

En el concurs dels literats elevats més avorrits i de discurs dens que avança i es recargola, enderiats i complaguts en una determinada densitat de melic encimbellat, i jo no sé si ell se n’adona però a estones aconsegueix ser inintel·ligible encara que potser diu grans coses, en aquest hipotètic concurs, dic, Antoni Marí hi tindria lloc assegurat.

Primeres conclusions: Si no dius que la tradició literària catalana no omple les teves necessitats i que per això et sents molt més proper a d’altres tradicions com T.S. Eliot, els simbolistes francesos i els romàntics alemanys (han de ser aquests), si no dius ben bé això i així i hi afegeixes una distància d’ivori de tot, no ets ningú. L’heterogeneïtat sembla que aquí no hi pugui ser i hagis de triar entre el pare i la mare. De la tradició catalana digues sols, què sé jo, en Gabriel Ferrater per lloar que era capaç de traduir el polonès.

Un altre moment per emmarcar: el noi del públic que pregunta què s’ha de fer, com s’ha de fer per poder publicar una primera novel·la, que ja que hi som posats, ell en té una de feta, que ha estat a l’escola de l’escriptura de l’Ateneu...Una altra conclusió darrera: hi ha micromóns literaris que ni trepitgen l’asfalt de la realitat, d’una miiiiiiiiica de realitat, casum l’os pedrer, i que mai dirien ni cagum la puta d’oros ni casum l’os pedrer.

S’agraeix. “Textures”, de Mireia Calafell

2012-05-17T16:37:00.000+02:00

Rodó, punyent, emotiu, embolcallador, creïble: cadascú fent el seu paper, tot ben travat, gairebé tot en el punt just. La Cronista de Pega va sortir així després d’haver tocat les “Textures” de Mireia Calafell, al teatre del CCCB. La sensació que quan es fan recitals ben treballats, ambiciosos des del punt de vista de la barreja d’elements que plantegen però delicadament recosits, s’agraeix. I ahir, després de sortir mig atordida de l’Ateneu Barcelonès, la Cronista de Pega va agrair la feina de Calafell (poeta de recitar nítid, sense sobreactuacions ni escarafalls sentimentals innecessaris).

Mireia Calafell hi va recitar poemes dels seus llibres Poètiques del cos, Costures i alguns d’inèdits i, també, espigolats entremig, una tria d’altres poetes –dones– que estima, una tradició literària on s’alinia: Felícia Fuster, Mireia Vidal-Conte, Maria-Mercè Marçal, Gemma Gorga, Cèlia Sànchez-Mustich... La Cronista de Pega també va agrair la música de Miguel Marín (piano, ginys electrònics...), altament sensitiva, que agombolava perfectament la poètica sobre l’escenari, que s’hi fonia. El mateix que els muntatges de vídeo de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker: 4 pantalles petites repartides per l’escenari i una de més gran projectaven unes imatges -així en general a cada volta sorprenents- que dansaven amb la poesia i la música, impactants, i que feien de darrera baula que tancava el cercle i submergia l’espectador, de totes totes, en el muntatge.

Posats a trobar-hi pros: la forma d’acabar el recital –amb un poema sobre els “indignats” de fa un any– va semblar trencar massa l’atmosfera més sensitiva, a flor de pell, d’experiència vital personal que havia creat fins aleshores; també algun preàmbul massa llarg d'avantsala a algun poema havia provocat un cert esqueix. Però fos com fos, una poètica de conjunt es va imposar: “això és el dejà vu de cada matí”, “si visqués al desè tindria el doble de temps per reinventar-me”, “abandonar és pitjor que desconèixer”, “sabent que l’escalfor d’un cos dormint et fa de boia.”

Festival de talents. Albert Roig a la Pedrera

2012-05-17T16:29:00.002+02:00

No pot dir que no tingui molts moments d’intensitat i de bellesa “Una música de cavalls negres”. No pot dir que no li agradin els poemes de Roig quan fa de Roig i els recita ell mateix (no tant les versions o alguns poetes estimats). No pot pas afirmar tampoc que alguns dels artistes que el poeta tortosí va congregar a la Pedrera(tal com havia fet, un temps abans, en l’estrena a la Caldera) no fossin talentosos i s’acostessin als seus poemes o a les seves versions amb extrema delicadesa. Ara, “Una música de cavalls negres”, en la versió grandiloqüent, més espectacular, de pesos pesats escènics (no només per la Maria del Mar Bonet, evidentment, sinó per Sílvia Bel, per Mònica Van Campen...) té alguna cosa d’espectacle deslligat, inconnex. El recital neix a partir dels poemes de “La tempesta” de Roig, particular homenatge a Rilke i a Brasil. Roig va guanyar els Jocs Florals de l’any passat i alguns no dubten en qualificar-lo com una de les veus més originals del panorama literari català.

Cues ja tres quarts d’hora abans, espectacular. La Pedrera es va omplir, mitjana d’edat alta, és de pensar per la presència estel·lar de la Bonet. Potser també per l’hora “tieta”. De fet, la Cronista de Pega hi va acudir ben acompanyada de dues tietes entranyables: “Tieta M” i “Tieta A”, mixtura de les tietes de tota la vida i d’un sentit crític punk, afuat.

El muntatge va tenir música, cançó, recital, Roig, Rilke, Rodoreda, Bejan Matur, Robert Lowell...Hi van cantar Eloi Prat (home sorrut que potser es va prendre massa seriosament que cantava en alemany), Laia Cagigal (una delícia), Ferran Savall (potser el que cantava més estrany, més experimental, però va captivar la Cronista de Pega) i és clar, la Maria del Mar Bonet fent de Bonet. Van recitar Bel (millor fent de Rodoreda que recitant poemes, però comunicativa), Van Campen (recitant bé, però una mica descompassat el gest amb alguns versos) i Roig, que va oferir un “Autoretrat” del tot creïble i sincer. Tot eren entra i surts de l’escenari, i potser per això i per aquesta emulsió heterogènia d’artistes (d’aquí que semblés un “festival de talents”), que tot va quedar un xic esfilagarsat. El fil conductor que s’imposava no eren tant els poemes de Roig –o, per dir-ho encara més precís, la pròpia veu poètica de Roig– sinó la música de Jordi Gaspar, excepcional.

A la sortida, la “Tieta A”, que no s’havia servit del fulletó de mà, va exclamar: “ah, jo pensava que en Roig era qui havia musicat els poemes!”. La “Tieta M”: “la Bonet em repateja l’estómac, amb aquelles ohhhhh greus –l’escarneix– de quan ja no hi arriba, però en canvi l’armari de la Campen m’ha agradat com recitava, era molt sensual”. Les dues coincidien en assenyalar que la que els havia agradat més, cantant, era la jove Laia Cagigal. De fet, van aprofitar per fer-li-ho avinent de manera ostentosa just quan sortien de la Pedrera. Amigues des de l’institut, les tietes M i A també coincidien en un altre dictamen: “aquest en Roig té un punt de macarrillo”.

Entendre la llengua

2012-05-17T16:07:00.002+02:00

Vaig escoltar la poesia fina de Brigitte Oleschinski al Palau sense entendre res del que deia. Vaig escoltar el verb torrencial i contundent de Saul Williams a la Virreina gairebé sense entendre res del que deia. I vaig disfrutar de les dues maneres de dir, sense saber-ne el contingut, però intuint estats d’ànim, queixes, retrets, relacions i nostàlgies que em van emocionar. Perquè a més del llenguatge verbal hi ha el gest i el to i la velocitat i el volum i el timbre i la mirada.

Sempre que em trobo en situacions literàries de no comprensió lingüística, recordo el que el professor Jordi Llovet ens havia explicat a classe, fa una pila d’anys, a la Facultat de Filologia: podíem trobar plaer escoltant qualsevol llengua, ben llegida, deixant-nos endur per la seva musicalitat, la seva cadència, el seu accent. Ens explicava que, sent ell molt jove, s’havia fet llegir Kafka per algun familiar de l’escriptor, sense entendre un borrall del que deia, i que hi havia trobat gran delectació.

Dilluns vaig anar a escoltar Jordi Llovet a la Biblioteca de Catalunya perquè, tal com anunciava el programa de Barcelona Poesia, ens parlaria de poesia des de l’angle que més li plauria. I Jordi Llovet sempre és sorprenent. Vaig fer mans i mànigues per arribar-hi a temps, però em vaig perdre els deu minuts inicials. L’Anna Ballbona ha fet dues entrades en aquest bloc en les quals detalla el fil de la conferència llovetiana magníficament i, per tant, elimino la part més descriptiva que havia preparat per no ser repetitiva.

Totes les cadires plenes, gent dreta per tot el passadís lateral, calor, i gent que anava arribant i es mig quedava a la porta, veient que ja no hi cabia. No sé com va presentar la seva conferència, però de tot el que vaig poder escoltar, la visió de Llovet és que la poesia no té bona salut: hi ha manca de tradició literària; el nacionalisme ha fet mal a la literatura; no hi ha voluntat d’estil, de forma; les programacions literàries a les escoles no estan ben fetes; hi ha una tradició sacerdotal que fa mal (que va des d’Espriu a Martí i Pol, a Lluís Llach i a Pep Guardiola); hi ha poca tendència a llegir literatura estrangera. I hi ha molt poca anàlisi crítica de la poesia.

En acabar, uns minuts per a preguntes: Per què critica tant els traductors? Resposta: Cada vegada menys!, seguint el consell de Martí de Riquer que em deia que no parlés malament de la gent. Pregunta: Algun referent poètic més proper que els que ha citat en la conferència (Carner, Riba i Foix)? Resposta: Maria Mercè Marçal, que té molta qualitat. És magnífica. I en diré un, amb qui avui he parlat per telèfon, Adrià Targa. És molt jove però ja apunta maneres... I així m’estalvio de parlar de poesia contemporània.

Tota la conferència va estar farcida d’anècdotes, amb el to de “marmanyer” que Llovet atribueix al pare Batllori quan li explicava vivències d’Ignasi Agustí, d’Eugeni d’Ors i de tants altres. Sincerament, m’hauria agradat no entendre tan bé el que deia i haver-me deixat endur pel seu verb ballarí, àgil, divertit, murri i amb tempo d’allegro vivace.

Susanna Rafart i Biel Mesquida, el vers en persona (tercera nit a la Fàbrica)

2012-05-17T11:30:00.000+02:00

El tríptic de recitals a la Fàbrica de la Moritz acaba, i acaba bé. L’espai sembla que es consolida com un bon lloc per fer recitals d’aquest tipus, amb un in crescendo frenètic: cada dia més gent que l’anterior (una de les constants del festival d’enguany, on gairebé tots els actes presentaven plens totals), cada dia més expectació i ganes de ser-hi, de veure-ho i de compartir-ho. Avui, com a últim dels recitals, Susanna Rafart i Biel Mesquida. També dues propostes ben diverses, també dues veus d’una riquesa encomiable. Els dos reciten còmodes, a gust i amb ganes. Es nota que són al seu lloc, cadascun d’ells, i que fan el que han vingut a fer amb la passió necessària.

“En la caiguda, acuita’t”
A l’escenari, palplantada, reposa una cadira. Hi ha tanta gent, tanta, que n’hi ha un bon grapat que s’ho miren drets, amuntegats al darrera de cadascun dels tres blocs de fileres de seients. Tot un èxit, i ja es pot dir ben alt i ben clar. Susanna Rafart surt en primer lloc, amb les ulleres de llegir, amb la vista clavada al vers, i ho fa relaxada, amb un posat seré, com si fos al saló de casa i no hi hagués un grapat d’ulls observant-la. Rafart seu a la cadira, amb pausa, segura. Es dirigeix breument als assistents, obre el llibre L'ocell de cendra (Labreu, 2011) i llegeix sense rèmora, remarcant el vellut d’una veu que no fa concessió a l’histrionisme ("En la caiguda acuita't: no sabran / l'art amb què vas emprendre un dia el salt, / i sí el tempteig silent a dalt del cingle"). Una veu que posa en primer pla la lletra. Als seus versos hi passegen còdols, arbres, la terra, l’entranya, la natura (“què diu l’ocell torbat per la tempesta?” (…) "res no l’espera, res no el fa avançar"). El seu Cant espiritual reverbera, enganxa l’al·literació que esdevé lletania: “Senyor, no m’abandonis a l’amor”. Un molt bon cant, penses. Rafart acaba, tanca el llibre, aixeca la vista i segueix impassible, però a gust, amb la passió necessària.

"Veig els sons amb paraules"
Agafa el relleu Biel Mesquida, "el vers en persona". Mira el públic, a banda i banda. Els estima. Micròfon en mà, inicia el seu torn amb un càntic, preludi d'allò que, de ben segur, ha d'esdevenir. Ningú contesta, però el diàleg amb el públic és palpable. La presència de Mesquida és escènicament imponent, il·luminadora. Passegen per la seva flama la guerra civil, la lluita de classes, el mirall de la terra, el cant popular, l'erotisme descarnat, l’amor feréstec. El cant, llavors, agafa el protagonisme. Ara ve sant Ferriol, cantarem si déu ho vol, la, la, la. I el torrent és imparable, riu avall, Casasses, dolls de saliva, la pulsió d’un moment encès, la complicitat del públic que en vol més. “Besar com si assassinessis”, diu Mesquida, i creus que sí, que això són aquests versos convertits en simfonia. “Faig de tot, perquè la cosa no és el mot”. És dodecafonisme en pulsió vocal. Els papers van caient, però Mesquida mai no els perd. “Nom i cosa, tot u”, i l’últim paper, abans de la cançó de bressol que acotxa la fi, exclama la divisa: “veig els sons amb paraules”. Així fou i així és, la melodia i la troballa. Els aplaudiments eixorden. El bis no es fa de pregar. “Feis venir xerrera”. Joan Alcover –quina manera d’acabar!– és la cirereta de la nit. També la d’aquest tríptic a la Moritz.

Segon round a la Moritz: Laia Noguera i Adrià Targa

2012-05-16T17:53:00.002+02:00

Segona nit de poesia a la fàbrica de la Moritz. La parella triada és tot un reclam, dos poetes joves que ja acumulen un bagatge, malgrat l’edat, de força pes. Adrià Targa i Laia Noguera. La sala, pocs minuts abans de l’hora en punt, ja és plena. Hi ha una certa expectació, ganes de veure dues veus tan diferents a escena, colze a colze, micro a micro. Els poc més de cinquanta minuts que durarà el recital ens mostrarà dues maneres ben diferents d'entomar la poesia.

Da nuces pueris!
El primer en dir versos serà, avui, Adrià Targa. Recita sense respir, sense pausa, però no perd el control en cap cas. Diu els versos amb la normalitat que te'ls diria en una conversa de bar, amb l’esma d’aquell qui vol parlar a favor de la felicitat. Comença amb Coneixença i segueix amb Els nius:

(…) Res ja no ens pot aixoplugar del món
sinó la pluja inútil de paraules
que ens cau dels becs on agonitza el sol
com un cuc que la nit s’ha d’empassar.
És alt el niu on hem covat la fam
i un dia és un esquer que pica en l’altre.

Després de llegir Ideals, un dels sonets que il·luminarà la vetllada, entoma l’Autroretrat, dedicat a Jordi Llovet -i present a la sala. Els poemes de Targa desprenen una majestuositat que és encara més sorprenent en directe, on l’evidència fa gairebé insultant la joventut del poeta. Aquí hi ha talent, un talent que, de ben segur, sabrà desempallegar-se aviat d’uns referents als quals ha sabut abraçar-se amb elegància.

Per mirar simplement i ser fulla i arrel
Canvi de poeta. Es nota de seguida que Laia Noguera surt a l’escenari feliç. La poeta és així, cada vegada més transparent: llegeix com si res no s’interposés entre els versos i nosaltres. Busca l’essencial i defuig l’artifici, tant en la forma com en el germen. L’evolució de Laia Noguera des que va començar a publicar és evident: cada vegada més essencialista, cada vegada més segura d'haver trobat -i de començar a dominar- una veu pròpia. I l’evolució es fa evident a tots els nivells. En primer lloc, recita diferent. En sap, s’agrada, i modula el to per fer accessible i càlid cada vers. Es fa entendre i té ganes que l’entenguin. En segon lloc, escriu diferent. Del primer rampell que va suposar un irregular l’Oscultor (Galerada, 2002) (qui se’n lliurarà, de publicar un premi Amadeu Oller que no sigui, com a mínim, irregular?), a l’atzagaiada que va suposar un sorprenent Fuga evasió (Pagès Editors, 2004), tota una troballa de guspira, de força, de valentia i d’inconsciència. Però la Laia d’ara estima “la vida petita de seure a l’entrada”, una poesia que es despulla gairebé del tot.

I en el fosc la finestra fou mirall
Torn de represa. Surt, de nou, Adrià Targa. Es fa proper, terrenal. Toca de peus a terra. “No m’agrada fer poemes sobre la poesia: és mirar-se massa el melic. Però, en aquest cas, ho vaig creure necessari”. I diu:“(...) dirigir l’ocell com una simfonia inextingible”. L’Adrià prové de la vivesa del diàleg que estableix amb Rosselló-Pòrcel, amb Gabriel Ferrater –sobretot– i també amb els autors de l’antiguitat, amb Catul al capdavant. Però, a diferència de molts escriptors que s’han enlluernat pel cant d’aquesta “simfonia inextingible”, Targa ha sabut pair-los. De Ferrater n’ha heretat la pulcritud per la llengua i la forma, l’ofici de poeta inexpugnable i un allunyar-se del romanticisme que es fa evident a Boques en calma (Edicions 62, 2010), no tant a L’exili de Constança (Cossetània, 2008). Bona prova n’és, per exemple, Càstig (“un sonet difícil de llegir”), Misèria (“ens ennuega com un record que s’ha perdut dels altres”) o Separació. El recital de Targa acaba amb A una urna:

(…) L’home està fet d’aquest fang primitiu
que el terrissaire trenca en mil bocins
després d’haver copsat que no hi cabia
sinó el trist dibuix que el representa.

Et ressonen, encara, els versos de Matinal, les formes que prenen el dibuix i la mà del poeta, i et ressonen, també, les veus:

(…) Tu mires que una llum, ferint la persiana,
s’escoli sobre els llibres en línies de vana
complexitat i forma de sol sense secret;
i en cada quietud d’un dia nou, distret,
enreixes més paraules i t’hi complaus, sobtat
de la pauta entre els llavis i el bes desdibuixat.

Merles i xiprers en la simfonia inextingible
Últim torn de recital, per a Laia Noguera. Després de No et puc dir res (Viena, 2007) i Triomf (Columna, 2009) -llibres d’impàs en el camí de recerca de Noguera-, Caure (Edicions 62, 2011) és la constatació d’un estil i d'una manera de fer camí. Xiprers, merles, llum, alzines, líquens, ocells, terra. Camí i natura, això viu als versos de Laia Noguera, i així ens deixem convèncer. “Jo no camino, és la terra que em camina…”. Noguera fa camí, la seva poesia llaura la terra, recull el pòsit d’una tradició que prové de Montserrat Abelló, que té ressons de Perejaume, d’un cert Joan Vinyoli, i de poetes d’enllà com Anne Sexton o Kirmen Uribe, un poeta amb qui els llaços es fan evidents en la naturalitat expressiva: subtilesa, projecció d’un símbol absolut que transcendeix el poema, i despullament de l’adjectiu, totalment innecessari pel que fa al cas. “Aquella nit vaig decidir que marxaria. Vaig buidar tots els armaris. Ho vaig escampar tot per terra i ho vaig esbocinar minuciosament. Després em vaig mirar les mans i vaig sortir”, diu el darrer poema de Caure. No és gens estrany, doncs que el recital acabés amb Irla / Illa, de Kirmen Uribe:

(…) Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pi, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos. (…)

Avui, a la Moritz, hem presenciat un segon round que ha estat un recital d’espectre ampli, amb dos poetes que mostren intencions i motivacions diverses, que mostren un trajecte diferent per la tradició. Un recital que et fa pensar que anem bé, que el reclam ha estat un encert de programació, que la gràcia de les vetllades poètiques hauria de ser alguna cosa semblant a això de mostrar la diversitat polièdrica d’una escena que és prou rica.

Que ve en Llovet! (2)

2012-05-16T17:25:00.003+02:00

I segueix, el professor Llovet, argumentant que hi ha una certa manca de tradició: “els poetes joves d’ara no llegeixen Carner, Foix i Riba”. “A un poeta jove li diria que llegeixi Carner, Foix i Riba –d’esquitllentes, esmenta Vinyoli– i molta poesia universal”. Aprofita per no esmentar ningú més.

2on problema, paraula de Llovet. El nacionalisme aplicat a la poesia. “El nacionalisme és una ideologia, en part és una realitat, en alguna manera li ha fet mal a la literatura”. No és un tema que desenvolupi, diu que no és gaire important. Apunta que sols la poesia èpica encaixa amb el nacionalisme, que la veu poètica hi és per “elevar una visió del món personal”, “no per la cosa social ni de pàtria”.

3er problema, paraula de Llovet. La no voluntat d’estil. “No hi ha una veritable voluntat de forma, un poema és un artefacte, és com fer una cadira, ha de tenir una perfecció formal mínima”. I posa exemples propers, d’arran de terra, barrilaires. “La poesia és un ofici i una artesania”. “Catalunya és un país com molt naïf, que diria Schiller, que creu més en l’espontaneïtat que en el pes de la tradició”. Això –avança envalentonat–, ho considera “una herència del romanticisme més tou que agrada molt a Catalunya”. I va camí d’un altre titular-estirabot: “aquí s’han llegit coses romàntiques i tronadetes i entre això i que som sentimentals...”. I encara agafarà més embranzida amb el...

4t problema, paraula de Llovet. “La tradició sacerdotal” d’una poesia que “no acaba de ser oxigenada, que ha fet més mal que Maragall, que no tant”. Exemples: “un Salvador Espriu amb els adjectius davant del substantiu”, perquè “jo el vaig conèixer molt bé a l’Espriu...” i s’emparra de nou... Fins que estableix una línia natural d’aquesta “tradició profètica”: Martí i Pol, Lluís Llach i Josep Guardiola. Més rialles. “Més enrere d’Espriu” no existia aquesta “tradició sacerdotal”, conclou. I d’aquí salta a Riba, que no, que no ho era de profètic, sinó que era “acadèmic, professional i masclista” i “un faldiller tremendo” i s’embranca altra vegada. I després, en una altra giragonsa, mencionarà Maria-Mercè Marçal com de “lo millor dels últims 30 anys” en poesia. L’únic esment de poesia recent que farà. A la pregunta del codirector del festival, Martí Sales, de quins altres noms destacaria dels últims 30 anys, declina mullar-se. Sols anomenarà un jove poeta, amb qui és amic, l’Adrià Targa (que ahir va recitar a la Moritz i va mostrar la seva perícia formal). “Així m’estalvio de parlar dels meus contemporanis”. Ara prefereix estalviar-s’ho.

5è problema, paraula de Llovet. “La manca d’una crítica literària seriosa”. “Aquest és un país benevolent, pietós...”. “No vull haver-me de ficar amb conciutadans meus, però una mica més de seriositat estaria bé”. Aquí fa un altre salt impossible dels seus i diu que una vegada li va dir a en Comadira: “n’hi ha un altre que s’ha convertit en poeta nacional i no ets tu, així que has d’estar content” (rialles i la Cronista de Pega sent un xiuxiueig a cau d’orella, “ho deu dir pel Margarit, oi?”). També dispara contra “les lectures obligades als col·legis”, que “no es trien bé”. Per concloure, enlairant-se de nou amb posat pujolesc estarrufat, etziba una tirallonga de frases, algun tram de les quals no s’arriba a comprendre, algunes semblen dites per dir: “he intentat fer un diagnòstic de coses que avui passen a la nostra poesia (...), aquest país sempre tira endavant (...) amb problemes que ja s’aniran resolent”. “Tenim una poesia del segle XX digne del millor país d’Europa inclosos molts autors vius”.

Que ve en Llovet! (1)

2012-05-16T17:08:00.002+02:00

Algú va dir que l’havia trobat “pujolesc”. Un altre que havia fet una conferència “massa pobre” per ser en Llovet, que no podia sols quedar-se en la tríade Carner-Foix-Riba. En Debades, que ahir encara en parlava amb la colla dels gintònics –després de la poesia a la Moritz–, afegia que li havia detectat algunes trampes, com diagnosticar que feia falta una crítica literària més seriosa i declinar explícitament mullar-se gaire a l’hora de dir noms de la poesia catalana dels últims 30 anys. “Això és una mica l’aixeca’t i ves-hi tu tant d’aquest país, casum l’os pedrer!”, exclamava en Debades. L’Ensems li havia vist massa to de “marmanyera” –paraula reivindicada pel mateix professor Llovet– amb detalls grocs innecessaris, com la incontinència de Carner quan ja era gran. La Cronista de Pega, abassegada per tants fronts oberts, mirarà de ser una mica concisa. Per tot el que es deixi, per tot el que hi trobin a faltar, si us plau, hi ha els comentaris per fer en aquest blog i afegir tota la teca i farciment que hi calgui:

La Biblioteca de Catalunya era plena i amb gent dreta per escoltar aquest “il·lustre traductor, professor i teòric de la literatura que amb la seva desllenguada sagacitat” parlaria “de poesia des de l’angle” que “més li plagués”, segons anunciava el programa del festival. I així ho va fer. Jordi Llovet és un savi capaç d’atrapar la parròquia amb girs, ganxos i sortides de to més o menys afortunades. Té una manera de parlar característica, histriònica, sense pauses, d’un to –o so– una mica gallinacis, i potser sí, pujolescos, perquè cada parada la guarneix amb anècdotes o records sucosos fruit de les seves coneixences literàries, que treu a passejar sense manies sempre que pot.

En una mena de diagnòstic a la seva de l’estat de la poesia catalana d’avui, el professor Llovet va anomenar cinc problemes que hi detecta, amb giragonses, estirabots i sentències a tort i a dret.

1er problema, paraula de Llovet. “Hi ha una certa manca de tradició”. “Si la poesia noucentista s’hagués traduït (més i més bé, ve a dir) estaria “tan ben situada com la poesia del 27”. “Carner és molt intraduïble llevat del Nabí, és molt difícil de traduir per algú que no sigui barceloní i català”. “És una poesia molt menestral lligada als costums i al paisatge d’aquest país”. “Riba és més traduïble, veu de fonts alemanyes, de Hölderlin i Goethe” (heu de pronunciar “Hóóóóóólderlin” i “Gééééethe”). “Ara les formes de poesia són més laxes, hi ha molts pocs poetes que s’obliguin a conrear formes severes mètriques com el sonet”. “El corrent actual d’una poesia conversacional ha acabat dominant les formes de poesia més clàssiques”. “És més fàcil fer una cosa que és com una conversa”. “Tendeixo a pensar que la poesia encotillada en formes mètriques més clàssiques és més fàcil de traduir i divulgar, que es pugui conservar”.

Què li diu Llovet a un poeta jove? Com que la tradició medieval és molt llunyana (precisa que ell és més de Jordi de Sant Jordi que d’Ausiàs March, que el troba retòric), que comencin per Verdaguer. “Maragallse’l poden saltar, té molta fusta de poeta però la llengua no funciona, és prefabriana” (massa, s’entén). “Primera cosa polèmica”, es vanta, Llovet: “algú s’imagina un poeta anglès o francès fent cap el 1910 o 1920 un poema sobre una vaca?” Rialles.

Mónica Valenciano

2012-05-16T15:40:00.001+02:00

El Mercat de les Flors, espai de dansa, va acollir ahir al vespre l’actuació de Mónica Valenciano, ballarina i escriptora, que ja havíem tingut ocasió de tastar la Nit de Poesia al Palau de la Música. Em va sobtar que a penes hi hagués públic del món de la dansa i que la sala no estigués plena a vessar. “Impregnaciones de la srta. nieve y guitarra” s’ho mereixia. Es tracta d’una proposta d’hibridació de llenguatges i en aquest tipus de propostes de vegades pot més la por que la curiositat.

A l’escenari, tres cadires de jardí amb tela ratllada de colors i quatre de metàl·liques grises com les dels espectadors. La gent xerra, és l’hora però Mónica Valenciano no apareix a l’escenari. Martí Sales, codirector del festival, em fa notar que està asseguda a primera fila, camuflada entre el públic. Es gira i ens mira. Es torna a girar, ens mira i diu “Empieza!”, però no ho ha dit prou fort i hi ha gent que encara parla. Ho torna a dir i ara sembla que uns quants callen i, finalment s’aixeca i ho diu encara dues vegades, amb més força, i es fa el silenci.

Agafa la cadira on estava asseguda i l’enlaira. Camina molt a prop de la primera fila. Ulls esbatanats, buscant el contacte visual amb el públic. Hi ha el paper tissú, suau, que du agafat a la roba i que es mou gràcil amb ella. I hi ha el paper d’alt gramatge, rígid, en una pila. Balbuceja sons, cap paraula intel·ligible i es mou per l’escenari, seu en una de les cadires i agafa la pila de paper gruixut, i va tirant els fulls per terra. Hi ha el gest petit i el cop de força, fins que llança tots els fulls, que dibuixen una mena de camí caòtic de rajoles blanques damunt el terra negre.

A poc a poc va agafant més protagonisme la paraula: “Viva la virgen!”, “Viva la virgen del gato!”, “Viva la virgen del tránsito! Yo la vi” i desgrana petites narracions: “Y cogió la barra de pan y le pegó: paaa!”, “Canta, canta”, “Vamos a practicar, a ver si nos ponemos de acuerdo”, “La sonrisa de una rana”. De vegades sembla una nena curiosa, d’altres una dona innocent com la Giulietta Masina de La strada, i d’altres, una dona rebel. Es mou a batzegades, l’atzar va amb ella. Ha deixat el titubeig inicial.

“Me voy a dar un paseo y a pensar”. I se’n va passejant cap al fons de l’escenari, obre la cortina i fa com que hi entra, però en surt immediatament. Les llums es fan més tènues, l’ambient més íntim i comença a sonar una música de violí i baix. Mónica Valenciano balla, immensa, ocupant tot l’escenari. Té un gest de braços i mans bellíssim. Ara acompanyen al violí i al baix un taral·leig suau i una piuladissa d’ocells, que es va posant en primer pla.

“Prolongaciones y desplazamientos. Y el silencio salpicando. Eso”. Demana a una noia que li llegeixi un dels fulls per saber què ve a continuació. I la noia llegeix. Demana una veu masculina per llegir un altre full i “lo que salga es lo que toque”. El noi no llegeix. “Continua este pensamiento, pero ahora a diferentes velocidades, tararearlo. “Registrando todo el verde que hay”. Som en un jardí? I mentre diu el text va construint figures –cases, castells, espais- amb els papers gruixuts. “Está todo el espacio lleno de líneas. Y de acentos, comas, entreparéntesis... Y el pliegue”. “Lanza una carta! Desde dentro!” “Desde un ángulo de la luna vamos a escribir cartas de amor a todo el mundo”.

Mónica Valenciano balla i escriu, i tant li fa l’eina. Pot ballar amb el cos i amb el llenguatge, pot escriure amb el llenguatge i ho pot fer amb el cos. Dansa i verb són fragmentats, improvisats, juganers. En acabar, tots els espectadors vam ocupar l’escenari encuriosits pel continguts dels papers: dibuixos, taques, textos i desplaçaments.

“L’amor ens omple les venes com un porronet de vi”. Sagarra i Sardà al Poliorama

2012-05-15T12:28:00.000+02:00

Així com hi ha uns versos d’en Sagarra que diuen que “el públic es va dividir: uns xiulaven a n’en Pous i els altres a n’en Pagès”, la recepció d’en Sagarra sembla tocada per la mateixa sort bipolar, en aquests cas d’acòlits i detractors; i l’actriu que el portava a escena, la Sardà, es diria que també. Com que la Cronista de Pega se situa en el grup dels “molt a favor o molt fan” dels dos, per dir-ho en termes tuiterístics, ja hi havia cosa guanyada. L’Ensems, que l’acompanyava al Poliorama, és devot sobretot de la Sardà de L’hostal de la Glòria, uns 20 anys enrere tot just, nostàlgic de mena, ell; per això potser el que menys li va agradar del muntatge d’ahir, “Sagarra dit per Rosa M. Sardà”, va ser l’escena en què la Sardà, amb Mercè Pons i Rosa Vila, reprodueixen una estampa de L’hostal de la Glòria. “Ai, em sembla que aquí li trobo a faltar potència, força, a la Sardà”, va xiuxiuejar l’Ensems.

Per la resta, tot com una seda, rialles que s’escampaven amb la sàtira de Sagarra però també amb els seus articles d’una vigència acollonant: miri’n, si no, un article sobre la Rambla (amb el missatge que no ens toquin les floristes, que cap nova idea il·luminada del regidor de torn ens les faci canviar) o l’article d’uns països imaginaris de l’Orient amb uns opressors i una nació oprimida, que, sent massa fleuma, està disposada a vendre’s per un plat d’arròs. O també l’article “La follia de la pilota”, sobre la dèria del futbol que tot ho arrasava –ja! I mentrestant, la Sardà, potser més tova de veu (“ara em fotria un cigarro”, va dir còmicament, com per posar una cortina) però fent de bèstia escènica i afegint, amb total naturalitat, aquesta mena de postil·les definitives rere alguns poemes, articles o fragments teatrals que recargolaven encara més la sàtira sagarriana. En un tres i no res, Sardà va entaular complicitat amb el públic que omplia el Poliorama –gratuït–, on hi havia –que albirés la Cronista de Pega–, a més del regidor de Cultura de l’Ajuntament, Jordi Ciurana, un regidor del PP (Javier Mulleras) i un altre d’ICV-EUiA (Quim Mestre). El muntatge, dirigit per Carme Cané, es va estrenar fa cosa d'un any al Teatre Lliure de Gràcia.

En Sagarraamorós (amb varietat de registres i versions, “l’amor ens omple les venes com un porronet de vi!”), el teatral, l’amant de la natura i del mar, l’observador social, el vitalista noctàmbul, l’articulista, el reflexiu sobre la mort, el desvergonyit...Tots van anar desfilant per l’escenari agafats de la mà de la Sardà, mitges cridaneres i bótes contundents. Els versos d’aire sorneguer eren rebuts amb rialles obertes o aplaudiments espontanis, prova que Sagarra no ha perdut el que sempre va tenir i alguns li van envejar, proximitat amb el públic:

"Ets fresca com una rosa,

més puta que les gallines

i pesada com la prosa

de don Pere Coromines"

Un fragment del Poema de Nadal –potser no calia el tòpic xaró, encara que el públic va rebre’l amb “ohhs”– va tancar l’espectacle.

L’Ensemsva demanar d’anar a felicitar la Sardà. Jo em vaig escolar Rambla amunt, pensant que t’haguera agradat, àvia: ho hagueres hagut de veure, la Sardà recitant la Balada de Fra Rupert...

“...Gustós, senyores, m'avinc

a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons

com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites

com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics

com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo

com els del Pare Camilo....”

I la gent reia al final de cada rodolí, àvia. Em va fer l’efecte que molts no els havien sentit mai aquests versos. La Sardà havia dit, al començar l’espectacle, que ella havia conegut en Sagarra i se n’havia començat a enamorar gràcies als seus avis, que n’hi recitaven trossets a casa, com aquell qui no vol la cosa. “Jo pensava que se’ls inventaven ells”, va fer la Sardà. I em va venir al cap aquell paperet que havíem trobat, una nit d’estiu a Òrrius, en un calaix del tocador vell, un paperet on l’avi hi havia transcrit uns versos d’en Sagarra: “...entren els ministres nets com nimfes fent saltirons i pengen els calçotets a l’orella dels lleons...” Amb la Balada de Fra Rupert el públic reia prou, sí, però no arribava a riure tant com tu, àvia, el dia que vam celebrar els teus 90 anys! Ho hagueres hagut de veure. Potser ja ho has vist. Un petó.

Anna

Nota de la Cronista de Pega:

Hauran notat que per allà hi ha una Madame Bovary que assegura que és la Cronista de Pega i no jo. No en facin cabal. La literatura catalana ha estat donada, de massa antic, a tota mena de “marmanyeres”. Paraula de Llovet. Ahir el vam anar a veure, a la Biblioteca de Catalunya, hi va haver teca –poesia i polèmica– però com que s’ha de digerir de mica en mica per estendre el discurs exacte a l’amable lector d’aquest blog, és possible que la Cronista de Pega no pugui penjar-lo fins demà. Cuitarà tant com pugui. Ara, després d’aquesta conferència que volia ser polèmica i de l’esforç de la Cronista que volia ser èpica, espera que ploguin comentaris arreu i neixi el debat tan necessari que diuen, la “crítica seriosa”, deia el professor Llovet, i potser una mica de pira per renéixer.

Arias i Farrés, primer recital a la fàbrica de la Moritz

2012-05-15T11:27:00.001+02:00

“Alguns se’ls gasten en futbol, aquí, almenys, se'ls gasten en cultura”, em diuen. No sé si és ben bé així, però la veritat és que l'edifici de la fàbrica de la Moritz imposa, pel gust i les ganes, per mantenir un cert bon estil. I anem baixant, escales avall, per passadissos de maó, peces enormes de llum i lluents tancs de cervesa, fins a trobar-nos amb la sala. Precisa, preciosa, amb l’escenari aixecat un pam de terra, al bell mig, com un ring, amb dos micros esperant parella de ball.

Tomàs Arias inicia el primer torn, més contingut que en altres ocasions, però igual de punyent. Poques vegades veureu la irreverència dita d’una manera més vaselínica. Poques vegades el retrat (i el retret) del món íntim pot ser tan agradablement feridor com en les fogonades de l’Arias. En Tomàs se sent còmode a l’escenari, se’l fa seu, en coneix el gest i la mesura perfectament. Són moltes hores de brega, de diàleg còmplice amb el públic, i ja sap quin pa s’hi dóna. És per això que mai no decep, perquè sap jugar a modular la veu, perquè sap ser ferotge en la queixalada i amable en el vestit, perquè coneix tots els racons del ring i això fa que tingui un bon joc de cames. Àgil, com sempre, intenta deixar l’americana repenjada al micro, sense gaire sort, avui. Se’n surt al cap d’uns intents fallits. D’esma, comença amb Fractal, tota una declaració d’estil (“Des d’un punt de vista còsmic, les persones humanes som absolutament insignificants”). Continua amb el poema que dóna títol al seu darrer poemari, encara inèdit, L’estranya presència (“l’amor és una aixeta mal tancada”). Canvi de mà. Surt a escena Odi sobre tela, un llibre editat per Labreu (avui fan un doblet de luxe) i que conté partícules elementals d’un univers en esclat continu. El torn és per una faula, la de la garsa i la perdiu ( -l’ofici de poeta, / l’enamor de dona / i beure verí… / per saber si ho és). En el catàleg de versos dits, apareixen també mots manllevats a l’Enric Casasses, Inània, i alguns poemes del seu primer llibre, Romanços (Cossetània, 2004, premi Salvador Espriu), una delícia absolutament foteta que juga amb la tradició del trobar leu de la poesia popular. “La poesia és sentiment, / deu ser que vaig malament”. Continua la corrua amb un díptic poètic dedicat al senyor Castillo, culminat per un darrer poema que exposa, en ple apogeu, la verbigràcia verinosa del sirventès posat al dia. La història s’agrada és un dard extasiat ple de coltellades (“si tots els mals fossin aquest, / et clavaria un ganivet"). Hi ha temps per a més, per a la fe de rates, per a Gógol, el “veritable mestre del realisme rus” amb un homenatge a les Ànimes mortes, (“no hi ha res més marxista / que el fred imperial”). Ai, Arias, quin esquinç, quanta certesa, quin perill, quanta saviesa!

Canvi de torna. L’inefable -així el presenta l'Arias- Ernest Farrés puja a l’escenari i comença un recital que farà viatjar els poemes en ordre cronològic invers. El to, la manera de dir i d’entomar, són ben diferents a les del Tomàs. També ho és allò que farceix de contingut cada poema. No ho és, però, l’estímul últim, aquella espurna que fa clissar l’ànima del poeta, aquell demiürg que maquina, que vessa patiment, que qüestiona l’absurditat del món amb els ulls oberts. Farrés no declama, no modula. Però sap que el poema sí serà capaç de remoure, de fer alçar angoixes i fer caure exaltacions. El combat és en cada esquitx de tinta que taca el paper, en tot l’arravatament que fa esclatar el sentit de les coses. Comença llegint poemes del seu darrer llibre, Blitzkrieg (Meteora, 2011), per arribar a Els efectes imprevistos dels camps magnètics (Labreu edicions, 2011). Un llibre de cop sec, de puny irredempt, de finor quirúrgica. Un llibre que aprofita la finezza del vers d’art menor per escolar-se -com si res- als budells d’una emoció latent. Els títols, llargs, fan d'oracle, Si vols anar de pressa vés a poc a poc ("també et pots / consolar / d’existències / atordides / que d’entrada / feien tots / els possibles / per deixar-te / d’una peça. / i ho fas bé, / somiant-ho".) i el lloc a poemes que podrien parlar d’amors impossibles ("Amb els anys / transformem / les històries / personals / que ens marcaren / en monyons / sense cotna. / Res no aviven / els amors / quan es frustren, / ni tan sols / el raïm / que s’escorre"). Sent honrat no vaig enlloc enfila el final ("A causa / dels cels llisos / amb els quals / vaig distreure’m / he exhaurit / la meitat / de l’enginy / mentre agafo / consciència / que un corrent / incessant / se m’emporta.").

Un bis de cadascun dels poeta posarà el llaç a la sessió. Arias revisita Damià Huguet, en una lliçó d’esgrima que enalteix, en aquesta ocasió, l’art del trobar clus. Farrés culmina la nit amb la seva particular llista dels 40 principals, un esplèndid exercici que furga en la crisi dels 40. Ho diu en Tomàs Arias per cloure la vetllada: “no se us acudeixi mai provocar els poetes”. Sort, doncs, que ho hem fet. L’espai, l’embolcall, allò dit, allò furgat, allò enaltit, valia molt, i molt, la pena.

Perejaume i Chantal Maillard

2012-05-14T18:36:00.004+02:00

Sortint del Moog, d’escoltar la poesia pletòrica de Jep Gouzy, faig cap a La Poderosa, al carrer Riereta, tot recordant la festa de la nit anterior, un cop acabats els actes poètics de dissabte. S’hi va congregar un munt de gent i molts poetes: Pere Sousa, Joan Casellas, Joana Brabo, Josep Pedrals, Saul Williams, Urayoán Noel, Ajo, els Cataclístic, els directors del festival... Menjar, beure, vídeos, música, conversa, diversió i bon rotllo. Però arribo a La Poderosa i trobo una trentena de persones al carrer que diuen que no han pogut entrar perquè ja és ple. En aquell moment apareix Escoffet i em fa pujar –algun avantatge hem de tenir els blocaires- i, un cop a dalt, em tira enrere l’aire espès de lloc tancat amb molts alens i em tira enrere el silenci de la concurrència, que deixa tot l’espai a la veu de Perejaume llegint poemes del seu darrer llibre Pagèsiques, una altra obra magna després d’Obreda.

L’espai està totalment transfigurat respecte a la nit anterior. Una grada plena a vessar, gent asseguda en coixins i cadires diverses, foscor, i Perejaume i Chantal Maillard al fons, asseguts darrere una taula de fusta i il·luminats per un únic punt de llum càlida. Perejaume va llegint. Té una dicció correcta de natural. Llegeix com ho fa normalment, sense posar gaire èmfasi en l’entonació. Li noto potser la veu una mica ofegada, com la d’aquell que no te l’hàbit de parlar en públic i no assaja recursos per fer-se sentir millor. Però la força i la bellesa de la seva poesia necessita poca amanimenta. Hi ha un ambient íntim i intens. Cada poema sembla llegit per a cadascú. No sé quanta estona s’hi està, però se’m fa curta. Reconec molts dels poemes perquè fa mesos que tinc el llibre a la tauleta de nit i en faig un tast cada vespre. “Tota terra és una forma de pensar”. Brucs, rius, terra, roques, arbres... prenen més vida en la paraula dita de Perejaume.

Quan ell acaba, pren la paraula Chantal Maillard, que el 2010 vam tenir ocasió d’escoltar a la nit inaugural del Palau de la Música en un recital que recordo amb plaer però també amb cert patiment, perquè té una manera de dir que no és la ideal per a grans escenaris. Perejaume em deia que esdevenia molt èpica la presència de Maillard al Palau, justament perquè en un entorn que demana recursos escènics, la seva delicadesa es feia més patent. Chantal Maillard llegeix un munt de poemes preciosos sobre els genocidis, sobre les dones, sobre l’amor, sobre la mort i sobre la memòria. I Maillard dialoga amb la seva consciència i entona la lectura amb molts matisos que la doten de sentits complexos i alhora d’una nitidesa sense fissures.

Fa dies que gairebé només escolto i veig poesia pública, poesia d’escenari, i aquest recital em retorna a la intimitat i a la closca de la poesia de llibre. Chantal Maillard en un moment diu, referint-se als poemes de Bélgica, que no és una escriptura oral (però en troba un parell que poden ser dits i els diu). No hi ha gairebé gest ni contacte visual amb el públic, que escoltem amatents com tots dos desfilen llenguatge i teixeixen poesia.

Continua el silenci amb la sala a vessar. Ningú tus. Ningú se’n va. Hi ha un imant entre ells i nosaltres. Acaben. Els aplaudim. Tots hem quedat impressionats. I ens prenem la llibertat d’estar callats.

Però que bèstia!

2012-05-14T17:09:00.001+02:00

La Cronista de Pega comença aquesta crònica amb la certesa íntima que quedarà curta, que serà pelut abastar amb paraules la immensitat, la cosa extraordinària, la poderosa poesia, els esquinços, impactes i ullades que van tenir lloc en aquell vespre memorable a la Poderosa. S’hi citaven dos poetes tan diferents com portentosos, tan especials com sorprenents, en algun moment tan antagònics: Perejaume, amb les seves Pagèsiques, aquella figura de crinera enèrgica que li dóna un aire del gall més inquiet de la terra, basculant entre les arts plàstiques, la literatura, la terra, sempre connectat a la terra; camí de la Poderosa, en Forns va llançar una de les seves frases torpede (“Perejaume és dels pocs que aguanta l’adjectiu tel·lúric”, tan gastat, tan que serveix per tot, doncs sí, tenia raó, Perejaume és tot poesia orgànica i tel·lúrica); i al seu costat, Chantal Maillard, amb Bélgica i una mica d’Hilos (vaig clissar un espectador en duia un exemplar) punyent des del primer gest, des del primer vers, fràgil i tenaç, la seducció de la ferida oberta. Perejaume, a l’inici, l’havia definit amb exactitud esfereïdora: “som dos llocs de naturalesa molt diversa, jo sóc molt allocat, ella més esllavissada de terres”. I fos com fos, va ser començar-los a sentir i que tots comencéssim a sentir un gran moviment de terres.

Un impacte absolut, el vespre a la Poderosa, espai que els mateixos poetes havien triat com un lloc més acollidor que un altre de més grandiloqüent o institucional. Va quedar molta gent fora. A les escales, cua; la Cronista de Pega va avançar com va poder, de bracet de l’Ensems, mentre algú no es creia que vinguessin a fer una crònica. En Debades ja era dins de feia estona. I tota aquella gent allà congregada va guardar un silenci espaterrant, respecte suprem cap a l’obra de Perejaume i Maillard. Es diria una atmosfera màgica, embruixada si no fos perquè aquests dos adjectius també són gastats. Perejaume i Maillard estaven voltats de públic a davant i darrere i un costat, els dos il·luminats i asseguts al voltant d’una taula senzilla. Aquella nit, a la Cronista de Pega li va semblar que es reconciliava una mica amb la humanitat. L’Ensems i en Debades, amb la Poderosa i amb la humanitat. Un piulada al twitter d’una noia, Roser Sebastià, concentrava aquesta textura que s’estenia en l’ambient: “No podem entrar a la Poderosa per sentir Perejaume per massa públic. Sap greu, però és bon símptoma que la poesia faci cues”.

La nit va començar amb un vídeo amb imatges d’aigua i foc, així tota l’estona, aigua i foc, aigua i foc, aigua i foc, sense fer-se mal ni molestar-se l’un a l’altre, i tot seguit Maillard va llegir un poema, escaient, del foc, i després va ser el torn de Perejaume, lectura sense canvis tonals, text, terra, paraules, gruix, text, terra, paraules, gruix...Perejaume: “les grans maquinàries de relació amb el món cada vegada ens el fan fer més llunyà”; “llogarrets, llogarrots, llogarrassos”, “en diem terres abandonades i és això, en el sentit de la transhumància i és bèstia”; “de com calles, tu vols que te’n digui res?”; “paratges d’una duresa cranial”, les muntanyes que ballen, tota la terra congregada, plena de vigor i significat...Si l’inici era una mica esquitxat per algun so terrenal de la cisterna d’algun veí, ara el silenci s’imposava i deixava passar, com per eixamplar encara més aquell espai poètic, el so llunyà d’una gavina del Port (endolats pel tremp de l’instant, vam voler imaginar que era del Port).

Chantal Maillard, amb un llegir més connotat de sentiment, de sobreviure a la mudesa, d’esllavissar-se i tornar-se a omplir, feia lliscar els versos: “El dolor siempre se da en singular?”, “acaso el dolor de todo un pueblo será mayor que el de cada uno de sus individuos?”, “la mente segrega sentimientos, segrega hilos”, “las heces, lo más cálido de mi”, “si viniera una mujer ahora, con la espiga de luz de las matriarcas, debería sólo balbucir”....Una lectura –més que no pas recital, com apuntava des d’allà mateix la Lis Costa–, sense focs d’artificis, sense ni una mica de soroll. Lectura directa, torrencial, amb les més mínimes acotacions, les Paraules ens agullonaven, se’ns enduien.

La Cronista de Pega va acabar la llibreta, va omplir fulls i fulls de notes, avui tast torrencial també d’aquella immensitat. L’Ensems, a la seva edat ja poc impressionable per qualsevol collonada, va quedar com dislocat, amb la sensació que havia tingut al davant un parell de titans, que això ho recordaria, que aquella nit en aquell carreró estret del Raval més bullent quedava esculpida en lletres ben gruixudes en la seva memòria, per davant d’un grapat d’altres nits al Raval. En Debades, impactat pel que acaba de presenciar, només podia expressar una tirallonga sincopada i quasi rapera de “casum l’os pedrer, cagum la puta d’oros, casum l’os pedrer, cagum la puta d’oros, casum l’os pedrer, cagum la puta d’oros...!”. A la Cronista de Pega, per mirar d’abastar el que va ser tot allò, sols se li acut citar la prosa pètria i directa però eficaç, d’en Tortell Poltrona: “però què bèstia!”

“Sóc, i si no sóc vull ser!”

2012-05-14T17:04:00.000+02:00

No perdre el nord
La qüestió era aquesta: retre tots els honors que mereix una figura polièdrica com la de Jep Gouzy, poeta singular i autor d'una extensa obra que escapa de qualsevol etiquetatge simplista. Un autor català que prové del nord, del nostre nord, aquell nord que, de vegades –i massa sovint– perdem de vista. Potser per això hi havia força ganes de veure en acció al mestre, perquè és car de veure, i perquè ens recorda, amb la seva sola presència, que no podem permetre la distància.

I així va ser, rodejat d’amics, d’escriptors i de lectors, com Jep Gouzy va rebre un merescut homenatge a Barcelona en el seu vuitantè aniversari. L'ocasió va voler regalar una sala plena, amb un munt de gent dreta, i un espectre generacional prou divers, heterogeni com la tradició d'on prové la seva poesia. Com ell mateix explica, una descoberta tardana de la literatura catalana –una literatura on, val a dir, de seguida va trobar-s'hi bé– no va poder aturar que s'hi aboqués amb passió. “Com que mai m’havien fet el meu menjar, quan me’l van donar me’l vaig menjar tot”. Ho diu somrient. "M'agraden tots els poetes catalans".

No perdre el compàs
Tal com va explicar l'Àlex Susanna, un dels dos desencadenants de la seva obra és Rosselló, el seu paisatge natal. L'altre és la música, indiscutiblement. Fruit d'aquesta fal·lera melòmana, Gouzy aprofita per “muntar” concerts sempre que pot, amb noms de primera. Nick Drake, Tom Waits, Jim Morrison, entre molts d'altres. Una gran passió, potser una entre moltes altres, perquè Gouzy és “un autèntic poeta de la vida” -diu l'Eduard Escoffet-, amb una obra que esdevé del tot “natural” per als més joves, amb una manera d'entendre la literatura com un espai de vehiculació cultural. I es va mostrar agraït, feliç de ser-hi, content de ser, en aquesta ocasió, l'homenatjat. “Sentint tot això que diuen, quasi em sento com un geni”. I va tornar a somriure. El Moog, reconvertit en caverna de jazz, blues i poesia, va donar pas a la funció, amplificada a través de clarinets, saxos, vents i percussions de fabricació casolana. El “Tríptic a John Coltrane” inaugura el repertori. Gouzy juga amb el públic. Llum amb una tessitura amplificada i personalitats dobles s’abracen en l’ànima del blues. Potser és per això que “les estructures maten la llibertat”. Després d'un breu tast, Gouzy és rellevat a l'escenari per Joan Pere Sunyer, també poeta del nord i amic. I faristol que cau a terra i les cordes de Maties Mazarico que busquen complicitats i el gest de l'autoafirmació en un “sóc, i si no sóc, vull ser!” dit de veritat, amb molta veritat. “T’ho dic amb la meva llengua que sé”. Per sort, també la nostra llengua, Jep. I per molts anys de blues!

Dues generacions se saluden i s’estimen. I que no és bonic, això?

2012-05-14T16:49:00.005+02:00

“Creuarem els desert com el creua un camell, no per una agulla, sinó pel desert”,

Ileana Malancioiou

La cosa s’embala i la Cronista de Pega, com altre públic fidelíssim del BCN Poesia, enllaça un acte amb l’altre. De la tarda de diumenge, que va encetar amb el recital de dues poetes romaneses i va seguir amb l’acte de celebració dels 80 anys i l’obra sencera d’en Jep Gouzy, n’encercla dos elements (la recança de deixar esfilagarsats detalls valuosos és molta!). Dos elements que transmeten una comunió –argot quasi de Missa Pagesa– una cosa bonica: certs gestos i discursos que van emocionar la Cronista de Pega i que farien de bon auguri per al gran final de nit a la Poderosa. Avui, que té el dia d’acta notarial i “anem per feina”, els consignarà sense gaire meandres.

Al recital a la placeta de Ramon Amadeu es va produir un moment de connexió, reconeixement, honor compartit, entre les dues poetes romaneses que s’hi citaven: Svetlana Cârstean (1969) i Ileana Malancioiou (1944), dues poetes de generacions diferents que mai havien recitat plegades i que, amb poètiques prou diferents, van entaular un diàleg sincer. Primer va ser el torn de Cârstean (la sexualitat, el propi cos, un punt inquietant, “m’ha agradat ser flor de cargol de banc) llegida per Marc Romera; i després de Malancioiou, en veu de Francesc Parcerisas (aplom, rotunditat, repressió, el buit de la mort: “tots teníem un parent desfilant en la calçada que no l’hauríem volgut tancat al cementiri” o “sí que en són d’ingenus aquests àngels que no s’han assabentat que els morts no ressusciten, plorin el que plorin les dones en aquest cementiri en què ja hi he plorat prou”).

Entremig de les dues intervencions, aquesta conversa –reproduïda de manera tan fidedigne com pot la velocitat de canell de la Cronista de Pega: “Fa una estona heu escoltat una de les millors poetes de Romania, els joves poetes d’avui escriuen de temes que eren tabú abans de la revolució, com ara la sexualitat (...), diu Ileana Malancioiou, que explica que pertany a la generació de “poetes censurats” a Romania per la dictadura comunista, alguns poetes dels quals, diu, “van haver de prostituir-se”. Svetlana Cârstean respon: “per mi és un honor compartir espai amb Ileana, és una sorpresa per mi el que ha dit (...) quan vaig començar a llegir poesia, amb 16 o 17 anys, vaig començar a llegir Ileana, tinc molts llibres seus a casa meva i a casa del pare”, mort fa tot just tres setmanes i a qui va dedicar el seu recital. La poeta veterana, recollint el guant, va posar el colofó amb una finor per endur-se-la a casa, i que va fer somriure a assistents i al propi Parcerisas: “hi ha molts poetes que diuen que la poesia comença amb ells, això l’honora (a Svetlana).

En acabada la lírica romanesa, la comitiva BCNPoètica va Rambla avall fins a l’Arc del Teatre (eh que hi hagueres vingut, Planes?), on hi ha la sala Moog, temple del techno –diuen els entesos–, que ja és plena –no costa gaire, però ja és plena, públic heterogeni, asseguts gent gran, a la barra (asseguts a la barra), més joves– esperant la Jep Gouzy’s Jazz-Poetic-Session, dedicat a la trajectòria i obra del poeta nord-català. Àlex Susanna, ben connectat amb els poetes de l’altra banda del Pirineu, a qui aprofita per reivindicar –i en el seu moment, editar– allà on va, posa el marc necessari de la importància d’un Jep Gouzy en plena forma –ni per aspecte ni actitud es diria que té 80 anys– que recitarà i fins i tot cantussejarà acompanyat del músic Maties Mazarico. “Darrere d’en Jep hi ha un exèrcit de jos diferents, que inclou sonets i una poesia experimental com mai s’ha fet a casa nostra, és l’autor català més influït per l’experimentació d’un cert moment de la literatura francesa”, incideix Susanna, que posa en safata a Eduard Escoffet, codirector del festival, que torni a entaular un diàleg entre generacions tant necessari com ho és el trencament: “els autors més joves la seva obra la rebem amb total naturalitat, sorpresa i naturalitat”; “té una capacitat per mesclar contraris, d’obrir espais, la literatura com a vehiculació de moltes altres expressions culturals”.

I en el recital, que després, amb Joan Pere Sunyer, poeta també nord-català, avançarà cap a concert de tall més clàssic i rebuf de cantautor, en el seu recital, Gouzy juga materialment amb la música, amb els sons del clarinet que l’acompanya, de primer, o bé va fent dansar, en la seva poesia, icones del jazz, des de John Coltrane fins a Tete Montoliu. La diversitat d’inquietuds musicals –polièdric li ha dit algú, inquietuds polítiques, psicoanalítiques... – vessen pels seus versos: “Sembla mentida però has nascut en un poble que es diu Hamlet”; “escolta, em dic John Coltrane i tinc unes notes trencades”. Per cert, que al Moog la Cronista de Pega es retroba l’Ensems Malgrat-tot que, recordant els seus anys de mogudes nocturnes al Raval i els seus viatges a Perpinyà, havia volgut venir a escoltar en Jep Gouzy en aquest espai tan poc ortodox, com ha de ser. L’informa que a la Poderosa els espera en Debades que, bo i decebut de la nit anterior de record funest, ha accedit donar-li una altra oportunitat. Definitiva.

També la crueltat té la seva bellesa

2012-05-14T12:48:00.002+02:00

Xavier Montoliu, Marc Romera, Francesc Parcerisas i les dues poetes romaneses, Svetlana Carstean i Ileana Malamcioiu, seuen rere la taula que hi ha a escena.

Una breu estona de presentacions fa de preludi a l'embestida de la més jove de les dues, Svetlana Carstean (1969), que ara seu a la part frontal del minúscul escenari, al costat d'en Marc Romera. “Bon dia, treballadors! (…) tens molta calor, però has de treballar fins el final (…) i quan hi has arribat has assegut, i has reposat”. Svetlana té un to de baix continu que impacta, per l’esquinç que hi ha a la seva manera de dir els mots. I impacta perquè en la veu de Marc Romera sabem que també esquinça allò que diu. “Qui he estat jo?”. “Aquesta redempció no la puc escriure”. “Qui sóc jo?”. “S’ha escolat el temps en què cada nit somiava coses lletges”. “Sóc dona”. “Sóc una mare sense pietat”. “Sóc una dona, sovint lletja”. “El meu cos era una barca de paper”. “M’ha agradat ser flor de cargol de banc”. “Però qui fou primer: la flor o el cargol de banc?”. Sembla que plourà.

“També la crueltat té la seva bellesa” diu l’epíleg que tanca la primera tongada de duets poètics. La bellesa també aflora en una veu esmorteïda, en una veu viva malgrat les palades de sorra que s’hi ha tirat al damunt. El patiment, penso, també té la seva part de bellesa. I la Placeta de Ramon Amadeu veu com desfilen en boca dels poetes la cruesa i la sang, ganivets, cuixes, els colls encesos, el cos ple de desig cap a la seva presa. La seva estimada. “Em miro els homes, com claven el seu ganivet”. La lava s’escorre, encara bullent en el subsòl. “I a mi, m’heu estimat, oi?”, i la pregunta, llençada al cel de Barcelona, ressona com una imprecació. Les cuixes es tanquen, “com un dring tou i trist”. Però el ressò és massa fort, topa a banda i banda de les parets, fa emergir sons del micròfon, crea hipnotismes. “El teu somni”, Svetlana, “ho diu tot de tu”. I el cel, de cop, retruny. Sembla que sí, que potser plourà de veritat. El motor dels avions es confon amb algun tro que imagines, immediat. Un xàfec que s’afegirà al devessall de cada mot que ha dit l’Svetlana i que ha subratllat en Marc. Penses, en l'impàs que condueix cap a una altra poeta, que aquesta placeta és un dels descobriments escènics de la programació del festival. Ideal per a recitals de petit format, d’acolliment, d’embolcall. Ideal per mostrar el vers sense additius, sense farciments lumínics ni teles de colors. Nuesa agraïda que voldrà resistir els mals auguris del temps.

En Xavier Montoliu fa de baula i posa en situació Ileana Malamcioiu (1940) que, abans de dir els poemes, vol dir algunes coses. “Els joves poetes ara escriuen sobre coses que eren tabú abans de la mort de Ceuscescu, com la sexualitat. Svetlana escriu més enllà de la moda i confesso que ja m’agradaria tenir la seva edat. El que jo llegiré, a diferència del que ha fet Svetlana, no pertany a un sol llibre, sinó que són poemes pertanyents a quaranta anys de trajectòria”. Svetlana respon, en una conversa en viu, a temps real, amb micros, amb càmeres, amb públic, amb cronistes. “Per a mi és tot un honor poder llegir a Barcelona al costat d’Ileana. Ens hem conegut aquí, i fa ja unes hores que anem juntes, però li vull dir que jo, quan vaig començar a llegir llibres de poesia als 16 anys, vaig començar, justament, amb els seus llibres. També vull dir que dedico la lectura al meu pare, mort fa tres setmanes”. El què ha llegit ho fa encara més dur. Malamcioiu respon, de nou. “Hi ha molts poetes que creuen que la poesia comença amb ells mateixos, i m’alegra saber que no és el cas d’Svetlana. En relació al què ha dit, començaré el recital amb un poema que vaig escriure, justament, als 16 anys, L’ocell decapitat”.

Un poema al qual segueix la contundència, la concisió, la potència dels símbols de L’ós, “que em deixi la forma femenina de serp cargolada al sòl”; de Desert, “creuarem el desert com el creua un camell (…) i veurem assedegats de la viva font (…) serem dos dromedaris cercant-se l’un a l’altre (…) el desert que travessem és l’únic camí nostre”; de Malson, “tota la ciutat anava de morts plena (…) No em puc queixar de fam, el meu menjar baixa del cel (…) Déu s’alimentarà de mi”. Ens adonem que la veu jove i la veu gran tenen moltes més coses en comú de les que es pensaven. Molta sang, molta carn. Molt d’ofec. “Miro la teva ànima despresa del cos. No està acostumada a anar sense vestimenta”. “En una espera pesada m’he enterrat (...) Senyor, que en són d’ingenus aquests àngels!”. Molt d’ofec en dues veus que són la vivesa contundent d’un temps i d’un país.

Casum l’os pedrer. Segona nit a la Virreina.

2012-05-13T17:54:00.000+02:00

“Tota cortina està feta per córre’s”. Amb aquest vers acabaren la primera nit Poderosa Barcelona Poesia, i amb aquest vers L’Ensems i en Debades van encalçar la nit de dissabte, segona nit a la Virreina, cridada a ser una de les grans jornades nocturnes del festival. L’anhel d’aquest parell d'amics era contribuir a una gran nit, cremar-ho tot si calia. Tal era l’embranzida agafada, que en Debades, mixtura de feresteguisme i modernor, es va voler arrencar a parlar del recital Blues en setze de Stefano Benni, i del concert del quintet Canvis vells. No feu gaire cabal dels tics d’en Debades en tancar les frases, és un feréstec porós –porós? Coroporocoroporo...– però sense mala voluntat:

“Stefano Benni és un escriptor celebrat i conegudíssim a Itàlia. Aquí, gràcies a la traducció de Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona per Lleonard Muntaner, n’hem pogut llegir recentment Blues en setze (Balada de ciutat en dol), una mena de balada tràgica inspirada en el pare que, sota una premonició, enmig de la nit, surt a buscar i salvar el seu fill en una sala de videojocs on es produeix un tiroteig. El pare fa d’escut i mor en lloc del fill. Una tragèdia, vaja, cagum la puta d’oros. Nascut a Bolonya el 1947, Benni és novel.lista, dramaturg, columnista i rapsoda, i reconegut a Itàlia en totes aquestes vessants, segons diu la solapa del llibre publicat ara fa un any, el maig del 2011. Casum l'os pedrer!

Amb final ja conegut, i explicat per la mateixa Pietrelli en la seva introducció al recital, que va facilitar, almenys, el marc, ens disposàvem a conèixer com encaixava la forma tant italiana de dir i fer dringar el vers de Benni –un aire de Battiato sense els trets tant marcats, casum l’os pedrer– amb el piano (Umberto Petrin) i el blues “amb qui li agrada recitar”. La Virreina es va omplir, però no de gom a gom ni amb l’atmosfera del vespre anterior. Estrany. Van haver de tancar les portes del palauet per culpa d’uns xiulets que se sentien a la Rambla –res reivindicatiu, cagum la puta d’oros, es veu que eren d’un comiat de soltera, sí, encara n'hi ha i encara així, casum l’os pedrer.

Benni ens va bressolar amb el seu recitar de vegades desfet, de vegades furiós, en general suau. Deu recitar molt bé en Benni, però llàstima que ni l’Ensems ni jo l’entenguérem, cagum la puta d’oros. Jo sempre he tingut tirada per les llengües allunyades, quasi remotes. El rus i les llengües eslaves són la meva especialitat, però en canvi, l’italià, el que es diu italià, sí, tant proper com vulguin, no l’entenc. Alguna cosa sona, és clar, però no l’entenc. Sense cap mecanisme traductor (fulletons, algú altre recitant en català...), Benni ens va passar per sobre, lluny, inabastable, cagum la puta d'oros: el que es diu no comprendre’l, cosa que no té gaire gràcia tractant-se d’un recital. Un altre cop, casum l'os pedrer.

I en canvi, la música de Canvis vells, ens passà per sota, tan per sota que feia mandra ajupir-se. Massa que la clissàrem. El quintet estenia una mena de música contemporània propera a allò que en diuen dissonant, que fins vol resultar poc harmoniosa (efectivament, un aire de canvi que ja és vell). Però és clar, una cosa és ser poc harmònic i l’altra trencar l’harmonia del cosmos, cagum la puta d’oros. Una cantant de veu greu, subterrània amb desvaris, mimètica a cada cançó i contorsions també dissonants semblava trepitjar raïm amb els versos de Goytisolo, Brossa, Frost, Vinyoli...Casum l’os pedrer. Amb l’Ensems ens vam mirar: hi havia hagut i hi hauria nits millors. Algú va dir que l’Slam Poetry havia estat una festassa de debò: ganyota de no hem encertat la tria. Arribats a aquest punt, no arribàrem a sentir la crida Poderosa. Tancà la nit un gintònic de retirada a temps.

En Debades"

Clarividència + Resiliència = ClaResil 2012mg

2012-05-13T17:09:00.000+02:00

En sortir del temple contemporani del Macba, amb la poesia encara calenta de Benet Rossell, Caroline Bergvall i Víctor Sunyol, vaig anar cap a La Capella al carrer Hospital, un altre temple, aquest del segle XV, que l’Institut de Cultura dedica als projectes artístics més innovadors. De la blancor i la llum del primer a la grisor i la tenebra del segon, on es presentava ClaResil 2012mg, un projecte comissariat per Alex Brahim, que ofereix cinc dosis d’aquest compost medicinal. La primera és la que va tenir lloc dimecres per a Barcelona Poesia i les altres vindran els dies 25 i 30 de maig i el 12 de juny.

En el text de presentació de ClaResil 2012 mg es parla d’”un entorn atomitzat i multidimensional. Una societat desmotivada, abocada a la superació del daltabaix que ha esclatat amb la història recent. Un futur immediat de gran incertesa, farcit de veus, secrets, vels i obscurantisme que semblen no correspondre’s amb el trànsit informatiu vertiginós que es procura associar a la idea de llibertat. Enmig d’aquest panorama, més enllà de procediments estrictament pragmàtics i de supervivència, de l’escapisme i de la persecució d’utopies, CLARividència i RESILència, assumides com a “models de conducta vivencial”, ens podrien proposar claus per afrontar la realitat”.

Els ingredients actius d’aquest medicament són múltiples, però el dia de la inauguració ens vam fixar sobretot en les accions poètiques d’Aggtelek, R. Marcos Mota i Lobregat Balaguer.

Aggtelek (www.aggtelek.net) són Xandro Vallès i Gemma Perales i van presentar una acció com a producte expandit de la seva instal·lació “Poéticas del objeto”, un conjunt d’objectes inspirats en idees socials subjectives sobre el món actual, que es podrà veure fins al 12 de juny a la Capella, juntament amb les obres de Julián Álvarez, Sergi Botella, Lúa Coderch, Ainara Elgoibar, Fermín Jiménez Landa, Avelino Sala i Oriol Vilanova.

Qui va dur a terme l'acció d'Aggtelek va ser l'escriptor Eloy Fernández-Porta, assegut en una butaca anys 60 i envoltat d’una pila d’objectes curiosos de la instal·lació, desgranava poètica quotidiana a partir de converses, de pensaments, de petites anècdotes del dia a dia, amb el convenciment que art i vida van sempre junts, i que el sentit de l’humor és un ingredient vital per sobreviure. Una noia al meu costat deia: “Això és com el que fa el meu pare o, què coi, el que fem tu i jo cada dia!” i em feia pensar en allò tan summament gastat que encara hem de sentir dir quan es parla d’art contemporani: “Jo també sé pintar gargots així!”. Aggtelek aconseguia, doncs, qüestionar aquest vincle indissoluble que els dadaistes ja van anunciar pregonant que l’art es confonia amb la vida i que la vida s’havia de convertir en una constant manifestació artística. O, anant una mica més enllà, el que el transformista Leopoldo Fregoli sintetizava en aquesta frase: “L’art és vida, i la vida, transformació.”

I la transformació ens arribava a continuació, amb R. Marcos Mota, que presentava una adaptació performàtica del seu text “Lanzar un travesti al espacio”, un viatge d’anada i tornada pels tres esglaons d’un podi, mentre sentíem el text des dels altaveus, un assaig vital a tempo lent. Ell apareixia completament tapat (cap inclòs) amb un vestit llarg reptilià. Del 3 al 2, del 2 a l’1, parada per calçar-se une botes amb plataforma i, tot seguit, repetir el viatge, amb extrema lentitud i delicadesa, fins que va baixar del podi i es va difuminar entre la foscor de les parets medievals, mentre sonava una música preciosa que no vaig saber identificar. Poesia transvestida en estat pur.

Quan va començar l’actuació de Lobregat Balaguer em vaig adonar que R. Marcos Mota era al costat meu, dret, recolzat en un pilar, elegant i discret, escoltant la filipina parlar de la seva mare i de la religió i de com considera que el que més s’acosta a un acte litúrgic és allò que estem vivint en aquells moments a La Capella, en què ella ocupa el lloc on hi devia haver l’altar del temple, i de fons la projecció de l’interior d’una església buida. Església dins església. Repetició. Barreja anglès i castellà, i repeteix frases com en una salmòdia: “Te perdonaría hasta lo que no fuese tu culpa”, “Un, dos, tres, padre nuestro, un, dos, tres...”, “A lady of divine grace, pray for us”. I la relació amb la vida: Imelda Marcos i el seu armari de sabates, el Mundial de futbol, escenaris reconeixibles per a tots els feligresos. S’adreça a nosaltres amb confiança, canvia el to i diu el text, ens torna a parlar amb confiança, cavia el ritme i el to i ara mig canta, rapeja una mica, sobretot en el gest, i té potència, molta potència, aquesta sacerdotessa de l’spoken word.

Lis Costa

"I quin buit, i quina feredat!". L’obsessió sota totes les formes

2012-05-13T12:48:00.000+02:00

“Per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca”,

Carles Cardó

No ha arribat a una hora, però el calfred encara hi és, com un rèptil immòbil, palplantat al mur. Gairebé una hora d’impossible parpelleig, d’alenada fosca i de vivesa flamejant. La impressió del text, en cru, i ressuscitat en la veu i la presència de Francesc Orella, és alguna cosa similar al knock out del púgil. Com si l’alè que prové de l’opacitat dels temps clavés un ganxo d’esquerra a Joe Frazier i caigués al terra de Manila. Com si encara hi fos, en l’aire, la corba del cop. Com si els mots ressonessin a les teves cavernes. La tria que ha fet Maria Bohigas és d’una precisió brutal en l'impacte.

“Em són més familiars Les mil i una nits que la Barcelona d’ara”

El silenci només s’esqueixa, i com si no gosés, amb la remor de la jovenalla de la Placeta Ramon Amadeu -aquest esplèndid oasi que viu apartat del bullici epicèntric- i confegeix un to de veracitat a les paraules. El silenci és l’ordre que escapa del caos, la realitat que se les empesca per viure fora del sistema establert, com la plaça mateixa, com els racons d’una certa llibertat volguda que encara hi ha a Barcelona, mentre l’Orella diu un “sense regles no hi hauria joc” que ressona tan cert com la mediocritat que alena el buit de la modernor. “En aquest món sempre guanyaran els partidaris del soroll, ja que els del silenci, per definició, callem”. Però no hi ha treva, el col·loqui dels canons ens esmicola. “Davant nostre, tot mur i tota llar s’enfonsen”.

“Com una droga”

Ja no hi haurà manera d’esquivar el xoc, et dius. L’in crescendo cronològic és droga dura, com la conquesta barbitúrica que van ser els mots de Màrius Torres, “em refugio a la teva poesia com una droga”. La correspondència entre Sales i Torres és aquest mur que s’alça davant nostre. És el mur on sembla que ens estimbaren sense remei, el mur on l’Orella diu la lletra i on tots acabarem fets miques. “No em puc treure del cap el meu germà Josep”. Ho va deixar escrit el dia de la mort d’en Josep Sales. “On van els morts?”.

“En últim terme, res no té nom i tota paraula és una profanació”

El silenci, ara, ja és metzina. La Pregària d'un descregut sona letal, mentre el fat fa que soni un crit d’ocell, escardalenc. Molt oportú, aquest Déu que perdona totes les faltes, excepte les d'estil, que juga, precisament ara que s'esqueixa l'oració, a tirar els daus. Ell ho sabia, que era moment de confegir el millor so ambiental que aquest atrezzo, tan nu d'artifici, demanava. No fa ni una hora que has començat a estimbar-te. Has volgut deixar-te arrossegar per la vivesa de la veu ressuscitada, i el mur és l’única certesa que en resta. Com el buit després de l'explosió, com el corc que viu a les cavernes del temps.

(...)
L'Arreu, l'Enlloc o el Qui Sap Ón
no em són més estrangers que el Temps i que la Vida.
I em pren com un desig de plorar d'amagat
-igual que un nen esgarriat
en un bosc tenebrós, absurd, sense sortida-
I tan estranya sento la meva pròpia vida!
I quin buit, i quina feredat!
Per què cap veu, cap veu d'enllà del gual no em crida?

Ser moderns, ben moderns. Primera nit a la Virreina

2012-05-12T18:29:00.004+02:00

La veu, el to, el posat de l’Andreu Subirats sempre sembla que vulguin esquinçar. La textura és d’esquerda. I la primera nit de moderns i postmoderns al Palau de la Virreina va estar travessada per esquinços d’aquesta mena i d’altres, pelatge divers a mesura que avançava la nit, disfressa per tot. “Lo més tonto apanya arràdios” de tret de sortida. Subirats va ressonar amb força, amb Diego Burián (guitarra i trompeta) i Roger Blavia (percussió) completant “la galàxia perdiuenca”; els dos músics, esclatants, a pesar que a vegades, li menjaven el vers i la paraula. El poeta i rapsode tortosí –camisa virolada amb ganes– va barrejar Galtes de perdiu amb Villon (“som villonaris!”, “siguem aquestes llengües calumnioses!”) i alguna altra vel·leitat (potser massa vel·leitat), va fer hits (“què sap lo neci del patiment de l’altre?”, “què sap lo bou del patiment de l’altre?”), es va agradar, va anar-se enfilant, hi ha temes subiratians que van camí del clàssic (“Fucking Paradise”), l’escenari variava les gradacions de color, la Virreina s’omplia amb més gent dreta i ronroneig de fons...

“Prometeu encadenat al caixer automàtic mirant una barjaula”. To popular i directe entremesclat d’unes quantes voltes a la llengua.... ”M’he mort i no m’ho han comunicat”. I més endavant, es desbotonava amb pinzellades d’ironia, algun raig de jota, sons guturals, algun tic de no-política (“els xoriços ibèrics es curen a les bodegues d’algunes facultats d’economia”), batalles i lemes universals (“la gent de la Ribera van fer la Ribera!”, “barraques sí, barraquisme no”). Un crescendo imparable, a pesar d’aquest costum –“vici”, en diria la meva mare– de tomba que gira papers. Aprofitant que era Sant Anastasi, Galtes de perdiu, el llibre, es podia adquirir per un preu excepcional. Subirats, ja del tot desbridat, tancaria la nit fent de bou, un preludi encara comprensible i lògic que, sense saber-ho, faria d’avançada, en certa manera, del que vindria després.

En acabar les Galtes de perdiu, la Cronista de Pega, encara amb gana, va anar a fer un most en una coneguda cadena d’entrepans per emportar o menjar allà, que són prou bons i no són pas gaire cars encara que et facin esperar, allà, que hi havia una representació que déu n’hi do del pati català i de l’escodrinyament tant nostre i nostrat, allà, traslladat de la Virreina a la coneguda cadena d’entrepans que encara bo, tot palplantat, menjant un “Zipi-Zape”, es va trobar el senyor Ensems Malgrat-tot i Puigquellur. El col·lega Ensems. En una certa hora de la nit, ja cal tractar-se de col·lega, excedir-se un xic en les aproximacions corporals i parlar amb l’aire desbocat que ho rebentarem tot. Encara sota la convulsió enganxada a la pell de comprovar que el paio Ensems s’embrancava en la menja d’un entrepà de nom tant poc noucentista -Zipi-Zape- no va poder més que accedir al seu plany i prec de fer la crònica dels novaiorquesos Urayoán Noel i Saul Williams.

- N’esteu segur, de voler escriure dels fills bastards de NYC? Penseu que són una proposta ultramoderna, que potser no s’acaba d’entendre res, d’aquestes que de tan modernes tenen designis inescrutables, de camins foscos, cortines que es tanquen, ja m’enteneu –a la Cronista de Pega ara li havia picat de parlar-li de vós; el cognom “Malgrat-tot”, com passava amb certs cognoms de la cultura i l’economia catalanes i àdhuc barcelonines pesaven i s’imposaven en situacions d’aquesta mena. Imbuïda per aquest flux i procés del “Malgrat-tot”, la Cronista de Pega no sabia perquè era que se sentia ara cridada a parlar nostrat, com l’Ensems; i l’Ensems semblava fer el camí contrari. Vasos comunicants? Un cas de tafurisme? D’intrusisme?

- Uh, nigga, uh fucking tia, estic a punt, amb ganes, sang i fetge, cops de puny i lleterades –va respondre, l’Ensems, donant-se cops al pit, creuant les mans i tombant la córpora. Es va posar una cadena sumptuosa al voltant del coll i se n’anà cap a la Virreina, després d’acabar-se d’un sol glop mitja cervesa, encendre el mòbil de reggaeton i abaixar-se els pantalons fins a descobrir la guardioleta.

“En arribar a la Virreina, vaig detectar, d’immediat, que fóra vespre d’estar dret. S’havia anat omplint el pati i les faiçons de la concurrència transmetien, d’una revolada, una voluntat de modernitat, quan no de postmodernor, fins i tot es diria que algun cas fregava la hipermodernor més autèntica. Si Joan Sales baixés de la placeta Ramon Amadeu fins a la Virreina, quedaria com...No ho sé. El puertorriqueny empeltat de novaiorquès o a l’inrevés, Urayoán Noel, em desvetllà un record dolorós d’infantesa. Poc donat a la cançó, a la gràcia ínclita que aconseguia de fer riure pares i tiets, jo assajava de cantar cançons, de fer show, de fer gràcia, d’atraure mirades i amor, tancat a la meva cambra, solitari, franquejat per algunes imatges rebregades del Barça de Rinus Mitchels, que després serien substituïdes per algunes fulles de revista “porosa”...Em tancava i feia que cantava i desafinava i em posava un casset i em movia maldestrament i imaginava que el públic em seguia, m’ovacionava, deia coses inconnexes, inintel·ligibles, i quan sentia el sorollet de la mare que s’acostava a obrir la porta, parava en sec, com descobert. Aquest record, poc o molt, pel camí del dret o del tort, va ser el que desvetllà Urayoán Noel, en qui vaig veure l’infant que un dia vaig ser. Noel, enlloc de cassetes, gastava el “software” d’un mòbil de darrera generació –que és com dir un mòbil d’ara– i enlloc del meu català feréstec amb alguna palada de xarnego, alternava castellà de Puerto-Rico i anglès de Nova York. O era al revés? El petit homenatge brossià que va oferir Nöel no el vaig arribar a capir.

A la Virreina vaig retrobar en Debades, un company d’aquelles nits del Raval, de quan era el Raval. Quina sensació de joventut, d’anys recobrats! Vam acordar, amb en Debades, que fos com fos després faríem cap a la Poderosa. Segons algunes versions oficials, centre de pensament i bonhomia on els artistes i la concurrència inquieta poden seguir treballant en xarxa i ampliant els horitzons i sinergies culturals; segons d’altres, es tractaria més aviat d'un santuari de perdició i pesca supremes. Ja se sap que les cròniques d’avui gaudeixen d’una tendència natural a l’exageració, incapaces de trobar el punt mig.

Observant els esgarips de Noel i les seves conversions poètico-telefòniques, en Debades confessà: “jo sóc més de mossèn Cinto, en moments així em sento feréstec”. I ho va acompanyar amb un lleu grunyit a l’estil Manelic que, tenint en compte els sons que emetia a l’escenari en Noel (el del “coroporocoroporo” al Palau), no desentonà ni mica. És més, alguns cregueren que Noel havia estat capaç de crear una doble escala musical a partir de la ressonància prodigiosa de la caixa, en un exercici diafragmàtic sòlid o insòlit però sols a l’abast dels genis vertaders. El grunyit d’en Debades sortí de la Virreina amb una força tal que, a banda de deixondir algun regidor barceloní que dormia plàcidament a aquella hora, arribà fins a Puiggraciós, encalçà el darrer sospir de Raimon Casellas i digué bona nit a una monja del santuari.

El negre Saul Williams –“eh tu nigga”, cal dir quan no saps què dir-li– semblà desvetllar definitivament la concurrència, que reia i l’aplaudia amb cert fervor i semblava entendre-ho tot, amb tots els ets i uts. Oh ensenyament públic tan bandejat! Oh EGB i ESO no prou benhaurats! Què pensàveu, descreguts vinguts del “temps passat sempre millor”, què pensàveu, que els nostres alumnes no sortien amb un anglès impol·lut que els permetés, fins i tot, anar a pidolar fronteres enllà? Jo, que devia caure en la termita dels tolits per les llengües estrangeres, no clissava res, però amb l’esperit inquiet sempre en “mode on” –oh, nigga!– em decidí a encetar una particular enquesta per atènyer les paraules i discurs de Williams i poder-les transmetre a tots els lectors de bé que paren la vista ara, aquí. Aquí, aquí...Bé, ja està la “perfomance” experimental.

A la pregunta de si entenien el Williams i concretament, què deia, la resposta més comuna fou: “una mica, d’aquella manera, a mitges, és que va molt ràpid, alguna cosa agafo, però és molt potent, eh, aquest tio és molt potent, hòstia”. I sí, “eh, nigga”, a fe que ho era: un recitar d’un ritme portentós i ferm que t’arrossegava, veloç, unes cadències de paio malcarat que si te’l trobes sota el pont, tremoles, una presència física que estarrufava –expliquen– certes figues i tites, segons els casos, un recitar que se t’enduia, sí, que al final se t’enduia a fora, a peu de Rambla, una estona...Amb l’ajut inestimable d’alguns presents amb disposició d’un nivell “advanced” d’anglès, vaig rescatar, via traducció lliure, algunes paraules i missatges del recitar potent, “eh, nigga, aquest tio és molt potent” del vespre que ja tocava la mitjanit a la Virreina: “pagar el lloguer”, “la dona a qui perdona”, “la realitat sagna ficció”, “el meu fill sap què és el color porpra sense tenir el concepte de la paraula porpra”, “quantes veus no hem silenciat”, “més a prop del naixement del que jo estic de la mort”, “I am that nigger!”

I, oh! al mateix temps, m’adoní que, en glopades progressives i turgents, havien entrat turistes que treien el cap per la Rambla, delerosos de conèixer la barcelonina nit. I és clar, ells que no han patit la diatriba de l’EGB ni l’ESO, ho entenien tot amb un detall estarrufador. Williams fou acomiadat amb aplaudiments generosos i, si no fos perquè als turistes se’ls feia tard per seguir “descobrint” la barcelonina nit (Oh! Josep Maria Planes, si els veiessis ara!) i perquè no havien estat informats dels nous costums sobre el tema, hagueren tret Williams de la Virreina talment un torero.

Sortírem a fumar, amb en Debades, i acordàrem que la comitiva havia d’encarar-se cap al carrer Riereta, en ple Raval (quins temps, al Raval!) per tal de començar a escatir alguns misteris inescrutables de la poesia catalana...Aquell local de doble versió tenia taules i seients i cortines...Diuen algunes cròniques de darrera hora que fins s’hi produí un combat de jotes..."Tota cortina està feta per córre’s”. Apunteu-lo, aquest vers.

Ensems Malgrat-tot"