Poètiques interconnectades volia oferir una hora multidisciplinària plantejant un discurs històric ambiciós, que viatjava de les campanes de Llorenç Barber a la performance que partia de les xarxes socials d’Internet gràcies a un diàleg entre Alain Baumann i Rosa Sánchez. Primitivisme i sofisticació tecnològica es van acompanyar de diverses etapes intermèdies entre l’extrem arcaic i el quasi robòtic: el poder de convicció dels versos de Roger Costa-Pau, els cants tricotaires de Montserrat Palacios, les invocacions sorolloses –però estudiades– del clarinet-aixada de Miquel Àngel Marín i la filmació entusiasta d’Ester Xargay, que anava d’un costat a l’altre de la Fundació Tàpies, suturant les diverses intervencions.
A mig camí de la hipnosi, la improvisació i la poca-soltada simpàtica, les diferents peces que van participar al recital van interferir-se mútuament sense provocar gaire dissonància. Les escultures delicades i amb un punt submarí d’Eva Hesse observaven, tranquil·les, la col·lisió entre els versos “trements en el temps / just en la sina del temps / dreçats en el temps” de Roger Costa-Pau i els platerets consentits de Barber, les descàrregues d’electrònica sincopada de Baumann i Sánchez (acompanyada de frases com “Le mot qui commence par m” o “Muchas palabras, demasiadas palabras” –glups–) i algun cant de valquíria que feia tremolar els timpans. Tranquils: els quadres de Tàpies el marquès no van patir cap desperfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada