Menys deu dies

I 51 DIES SENSE L'(H)ORIGINAL

SOLUCIONS ARA!

Jordi Nopca es presenta:

és fill de científics


ho té tot perdut –però encara creu en les avantguardes–


té una cicatriu a la mà esquerra que sembla un somriure de tauró


...i encara escriu

Menys dotze dies

I 50 DIES SENSE L'(H)ORIGINAL

SOLUCIONS ARA!

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l'arquet fa mal, d'això no n'hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d'importància.

Es poden fer moltíssimes coses,
que no són res, partint d'aquest principi:

Joan Vinyoli

Menys tretze dies

I 49 DIES SENSE L'(H)ORIGINAL

SOLUCIONS ARA!

“Allò és la Babilònia del Pecat!”

Rafel Nogueras Oller, Les Tenebroses

Malgrat la primavera, he decidit caminar amb les mans a les butxaques, obrint-me pas entre aquesta massa de gent plena de dents blanques somrients. Rigueu rients! / Desrigueu desrients! Detesto moltes coses, jo: el sol, la ciutat, els turistes, els policies, les obres, els semàfors adversos, els enamorats, el metro, la platja, el Futbol Club Barcelona. Diuen que sóc un ésser torturat en guerra oberta contra el món, diuen que he perdut el sentit de l'humor, però no he perdut, ni un instant, l'instint de viure. L'instint de viure el tenen: les rates, les pensionistes, els polítics, els assassins, els funcionaris, els poetes. Menteixo: diuen que els poetes se suïciden, però a mi els poetes no m'importen, ni tan sols les poetes no m'importen. No crec en catarsis ni redempcions: per què hauria de creure ni un instant en la poesia? Però aquí estic jo, obrint-me camí entre tanta felicitat i tanta fotosíntesi i tantes guiris plenes de dents, i el sol vertical em travessa de dalt a baix i em posa de mala llet, i em regalima la suor esquena avall i camino entre la merda en suspensió, i sí, jo sóc aquell que camina sobre una omnipotent xarxa de clavegueram.

Odio la poesia, però m'han encomanat una missió per quatre rals. No, els hi vaig dir. Esteu sonats. No penso acceptar aquesta tortura. M'hi haureu d'obligar. Però després vaig reconsiderar la meva postura obtusa i vaig decidir que em podria divertir oferint-los-hi la meva voluntat sota un reguitzell de condicions l'una més agosarada que l'altra, i per la meva sorpresa, jo que no crec en les sorpreses perquè tot està predeterminat per uns mecanismes que desconeixem però que hi són, les van acceptar una darrera de l'altra.

U: quiero / una casa de campo / de campo, solo de campo

Dos: vull que les ràdios parlin només en polonès. Com a molt, que emetin en alemany.

Tres: vull que les dones em somriguin amb totes i cadascuna de les seves dents i en totes i cadascuna de les seves llengües.

Sí, acceptaren totes aquestes condicions i em van fer signar un papir que unia els nostres destins. Van estendre sobre la taula el tros de paper florit gruixut esfilagarsat que utilitzen a l'ajuntament i vaig humitejar una ploma de quetzal en un tinter de sang de brau i aleshores va ser que vaig estampar la meva complexa rúbrica.

Un cop el funcionari municipal va haver enroscat el papir, vaig obrir de nou la boca, dirigint-me als delegats. No sé si saben a qui han contractat, però jo detesto la poesia, vaig escopir. Jo solet destruiré aquest seu festival. Vaig sentir que les dents dels delegats crepitaven de terror i es miraven fit a fit i van contenir la respiració. Potser esperaven que reprengués el meu discurs, i així va ser. A no ser que..., vaig dir, juganer. A no ser què, senyor? A no ser que em concedeixin un nou desig.

Quatre: no en tinc prou amb una vida, en vull com a mínim quatre: la del Joan Todó, la del Jordi Florit, també la del Jordi Nopca, i tal vegada la de l'Albert Forns. Ells seran els meus escribes, i potser a ells sí els agradi la poesia.

El funcionari municipal va trobar intolerable el meu desig, però els delegats no es van immutar, perquè els delegats amb prou feines s'immuten mai. Van dir: pel mateix sou. I jo vaig dir: pel mateix sou miserable. I un d'ells va dir: pel mateix sou miserable, això mateix. I l'altre delegat: ni més ni menys, i tots dos van riure a l'uníson però sense immutar-se. I el sol vertical va reflectir-se en les seves dents d'or i de plata.