Greatest Hits

El repic de boles de billar que sents al capdamunt de l'esquena et recorda el final de festa del Barcelona Poesia. És el ressò de la nit estratosfèrica de la plaça del Rei, no hi cabia ni una agulla per veure en Roger Mas acompanyat de la cobla i l'Albert Pla amb un desbridat Diego Cortés. Esclatant, tot plegat. Algú, per anys propers, ja deia de portar el concert traca final del BCN Poesia a plaça de la Catedral. Qui ho haguera pensat, fa un temps? El millor final, el més representatiu -a pesar d'incomoditats i estretors a plaça- de la intensitat d'aquesta setmana i mitja de recitals, espectacles, muntatges, concerts, conferències, lectures, música, teatre, garbuix de disciplines travessades per la paraula dita, per la poesia, per una poètica. Plens reiterats, plens sonors, grans sorpreses. Intensitat, fibra, sentiment, trempera.

Gràcies a les cròniques per aquest blog, n’he pogut tastar aquest nervi punyent, aquesta empenta diària que s’ha escampat per un grapat de racons de Barcelona, alguns d’insospitats. Cada dia de girar full i encarar un altre vespre i nit poètiques era una nova expectativa de “a veure què toca avui”, a veure què han cuinat aquest parell de bojos estimables que ens han donat i obert camp per córrer en aquest blog, camp per córrer en aquest festival on cada dia capitanejaven la caravana poètica d’una banda a l’altra de la ciutat, de la plaça Ramon Amadeu a la Seca, a la Virreina, al MACBA, al Palau, a l’Horiginal, al CCCB, a l’Ateneu, a la Miró, a la Moritz, al Moog...i és clar, fins a la Poderosa. Aquest local del carrer Riereta, una de les troballes i cireretes del pastís d’una qüestió molt ben perfilada: els espais. Des dels llocs clàssics inel·ludibles (el Palau de la nit de poesia és un altre Palau, però) fins a portar la poesia a llocs on és menys habitual, cosa que ha arribat a crear moments de màgia interestel·lar. Un d’ells, inesborrable, ocupa el primer lloc d'aquests Greatest Hits a correcuita –la memòria, enganyosa, sempre va amb estrips. És el recital de Perejaume i Chantal Maillard. Espaterrant. M’ha agradat veure –per poder-los veure, per veure i trobar altres coses– els fills bastards de Nova York, Saul Williams i Urayóan Noel, o algunes veus del Palau que ara, amb temps i gana oberta, hi aprofundirem més.

El petit format m’ha commogut: Orella recitant Sales o les dues poetes romaneses a la plaça Ramon Amadeu o en Jep Gouzy a la Moog. Moments memorables, com Biel Mesquida elevant-se, en un recital sensacional a la Moritz, recitant, per començar, un poema de Rosselló Pòrcel que era seguit, amb moviment de llavis, per Maria del Mar Bonet, al públic. O també la sorpresa, l'impacte, la plenitud de grans descobertes literàries, d'escriptors com Strand, de drings de versos de nord enllà o d'oceà enllà, d'altres tradicions, discursos, horitzons...I també hi ha hagut el conill de la Missa Pagesa de Dolors Miquel, l’esquinçada de les “Galtes de perdiu” d’en Subirats, els sonets d’en Targa, les “Textures” recomanables de la Mireia Calafell, una mica de Sagarra en boca de la Sardà, Laia Cagigal cantant Roig, l'autoretrat d'en Roig...I anomeno tot això que he pogut veure i em deixo, amb recança, tot de coses que no he arribat a tastar, com l'Slam Poetry o les accions al MACBA o en Pedrals a la Seca.

Més enllà de la tria de preferències, opinions del moment, gustos que es modelen a partir de descobertes (i en aquest festival n’hi ha hagut unes quantes, com també de visions que s'acaben capgirant), més enllà de tot això, deia, hi ha aquella atmosfera, les converses desbocades, les copetes de després, la trempera que us deia –i ja m’enteneu.

Parlava abans de la caravana poètica. La darrera nit de plaça del Rei –amb la postil·la de Robadors– m’acomiadava de l’Ensems i en Debades i molts d’altres enfilats a la caravana d’aquests dies, que han animat vespres, nits i matinades, una fanfàrria que es creuarà en molts altres vorals: els dos col·legues cronistes de blog (una especial menció per al cronista taxista), en “Rosebud, el Puta”, “l’Escriu bé, el Puta”, el Sito, la Noe, la Bovary, l’Espasa, el Sant Pancraci, l’Ester, la Clara, l’Albert, la Gemma...i tants d'altres. Casum l’os pedrer, la Cronista de Pega va i es fot sentimental de cop. Però és que ha xalat com una camella estofada. I això, ben mirat, una mica també deu estar bé dir-ho, oi?

Com va dir Mónica Valenciano, “Recuerda...Empezamos!”

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

El poeta xilè Nicanor Parra va impulsar el terme "antipoesia" l’any 1954, quan va publicar Poemas y antipoemas, llibre clau per a la poesia xilena i per a la poesia universal, que va obrir el camí de la poesia de l’oralitat, de la parla quotidiana, del no-sentit, de les frases fetes, de les dites populars, de les parèmies... A Catalunya, el representant màxim del corrent antipoètic és Carles Hac Mor, que n’ha creat una derivació:  la infrapoesia. 

Hac Mor va fer un oxímoron vital d’infrapoeta i va presentar-se al Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l’estiu. I el va guanyar. Visca l’antipoesia i la infrapoesia! I visca els qui han acordat donar-li el premi, perquè diu molt de la seva salut poètica!

Estic d’acord amb el professor Jesús Martínez Clarà, que avui ha escrit en el seu bloc (http://jesusmartinezclara.balearweb.net/post/109842) que considera que els qui eren presents –i ell n’és un– al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona a l’entrega del Premi a Hac Mor “asistimos  por un lado a un acto de gran relevancia cultural para la ciudad y por otro, a una acción performática que pasará a la historia del arte. En el momento de escribir esto, aun no alcanzó a adivinar sus consecuencias. Pero sé que fue un momento fundamental en la memoria de las letras catalanas y universales.”

El dia abans, Carles Hac Mor participava a No hay Parra tanto: antihomenatge a Nicanor Parra al Teatre del CCCB, en un acte coorganitzat amb Casa Amèrica Catalunya, conduït pel Dúo Floret (www.duofloret.com) i en el qual van intervenir, a més de Carles Hac Mor, dos artistes xilens: Txalo Toloza i Martín Bakero.

El Dúo Floret són Daniel Pellegrinet i Joaquín Daniel, argentins afincats a Barcelona que fan shows on barregen música, cançó, humor, teatre i poesia, i que van conduir l’acte antipoètic simulant un programa radiofònic. Entonaven la sintonia “nohay-pa-rra-ta-aantoo...” i ens avisaven que el show estaria farcit d’antimetàfores, antirimes i antitot i que hi hauria “parranda asegurada”. En la intervenció inaugural van dir el poema “La montaña rusa” de Nicanor Parra, on el poeta semblava fer-se conscient de l’impacte que havia causat la seva antipoesia: 

Durante medio siglo

la poesía fue

el paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo

y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.

Claro que yo no respondo si bajan

echando sangre por boca y narices.

Després van presentar el patriarca català de l’antipoesia Carles Hac Mor, que va anunciar que seria didàctic, i va llegir un text teòric sobre el concepte d’antipoesia, del qual vaig copiar alguns fragments:

Qualsevol cosa és art i després passa a ser cultura.

Tothom és (no “pot ser”: “és”) poeta i artista.

Si tot és art, ningú és artista ni poeta.

El llenguatge plasma pensament i crea pensament. I pensar fa de ruc, com diuen a Lleida.

Voler consolidar una cosa és ofegar-la d’antuvi.

La poesia paraparèmica és una cosa en si mateixa, com una pedra, un tren o una gallina.

L’antipoesia té una derivació que és la infrapoesia.

La paraparèmia manté la suspensió de judici.

El llenguatge és el batec de què parla Dylan Thomas.

Marguerite Duras va dir que escriure és el contrari de tenir alguna cosa a dir. 

I Hac Mor, després d’oferir-nos la part teòrica -que era un avançament del que l’endemà llegiria al Saló de Cent-, va dir uns quants infrapoemes amb l'abrandament i el sentit de l'humor a què ens té acostumats. El darrer infrapoema va ser “Bandoler”:

el vaig trobar tot emocionat!
va venir tota sola!!
es van banyar tots nus!!!
les muntanyes eren totes cobertes de neu!!!!
anaven tot de pressa!!!!!
van venir tot de sobte!!!!!!
tant és!!!!!!!
tant me fa!!!!!!!!
tant se me’n dóna!!!!!!!!!
se me’n fum!!!!!!!!!!
se me’n fot!!!!!!!!!!!
se me’n ben refot!!!!!!!!!!!!
ecs!!!!!!!!!!!!!!!

Després de la intervenció didàctica d’Hac Mor, en què el públic s'ho va passar molt bé, el Dúo Floret va continuar amb el seu programa radiofònic i va donar pas al videoartista xilè resident a Barcelona Txalo Toloza, que va explicar que, curiosament, durant tot el procés de confecció del vídeo per a l'antihomenatge a Parra,, havia tingut al cap un poema que no era precisament de Parra sinó de Linton Kwesi Johnson i ens el va llegir. Llibertat i revolució. I vam passar al visionat: aeroports, núvols des de l’avió, Txalo menjant fideus xinesos, gent, no-llocs... imatges quotidianes gravades amb eines quotidianes. I una llista de vicis moderns i de textos antipoètics combinats amb sons samplejats de Parra, Lygeti i Chris Marker. Antipoesia visual.

Dúo Floret va interpretar el poema de Parra “Padre Nuestro” amb ambientació eclesiàstica inclosa i van donar pas al poeta xilè Martín Bakero, que va aparèixer a escena enfundat en una granota blanca amb caputxa sobre la qual es projectaven les imatges que la seva companya, Laure Clapies, anava creant. Tot i que Bakero no va tenir la força que acostuma a tenir en les seves actuacions -i es va notar perquè el públic va començar a desfilar-, els antitextos fonètics, guturals i incomprensibles resultaven inquietants.

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

Lliurament dels Jocs Florals: la bola dels poetes

O la no-crònica que vol no-contar la contra-dicció dels Jocs Florals 2012

Entra la Poesia per la porta, amb tots els honors. Oh, sí, la fanfara celestial bufa els vents de la tradició i, amb aire marcial, entren les Autoritats. Pel que fa al cas: l’alcalde, el regidor de cultura, el poeta guanyador i la presidenta del jurat. El Saló de Cent és molt bonic. Em diuen que aquest any hi ha més gent que l’any anterior. De fet, n’hi ha força, de gent, però no acaba de ser un ple total, i se’m fa estrany, acostumats com hem estat aquests dies a fer cues, a fer servir els colzes, a arribar d'hora per agafar lloc, acostumats com estàvem a l'èxit espaterrant (sic) de la poesia. Ningú no podrà negar que aquest festival ha aconseguit ser molt a prop de la gent, ningú. Les autoritats avancen pel passadís central. És molt bonic, això del Saló de Cent, quins tapissos, quin bé de déu. Hi ha algun forat, sobretot a les bancades del darrera. Falta gent jove. Et preguntes on és, i què fa –alguna cosa ha de ser– que no hi siguin. Potser és que, fet i fotut, tot plegat és massa jocfloralesc (coi d’adjectius, ara comences a entendre aquests usos que acaben adoptant les paraules per definir les… en fi…). L’alcalde seu, tots seuen. La fanfara calla. Quina politesse, la poesia! Quina sort, penses, d'haver tingut durant aquests deu dies tot el ventall de possibilitats: la poesia macarra, la de corbata, la dels baixos fons, la de terra endins, la de misticismes virolats, la que fuma, la que no, la que és elegant, la que bruteja, la que impressiona, la que fereix, la que fineix, la que val la pena. Tot n’és ple. L'alcalde, en Trias, pren la paraula:

“Barcelona aposta per ser capital de cultura i de coneixement”, el festival “amara de poesia tota la ciutat”, “aquest és un acte que fomenta el talent”.

Silvia Bel recita, sembla que hagi esdevingut una peça imprescindible en tot bon recital on calgui una recitaire de cap a peus. Diu el vers molt bé, sap comunicar, però "és molt millor fent de Rodoreda que recitant poemes", com ja va dir la Cronista de Pega. Potser sí, la Colometa li escau la mar de bé. Llegeix una breu selecció de l’anuari que en Joan Todó ha tingut la santa paciència d’escriure –i molt bé, per cert. Lectura recomanada, que fa de bon llegir i de bon pair. En sap, aquest paio. Ressonen versos d’António Ramos Rosa, Francesc Garriga, Albert Roig i Casasses. Trobes un encert que es reciti, en tota la reverberació possible de la transcendència, allò de “les dones totes de putes / i els hòmens a la cua per clavar-la ony sigui”. Oh, la grandeur de la Poesia! Les putes i els dies! Oh, la veritat que entra, de sobte, als grans temples, i com em ve al cap, com un tro, aquells versos de Joan Brossa que acabaven la sextina amb "No hi ha mans brutes si la salut penja / per dins; les ungles cauen en diumenge, / i fuig la barba, i viure val la pena". Tota subversió lúdica, però, queda tallada en sec per la irrupció d’en Jaume Ciurana, que comença citant els imperdibles Espriu i Raimon i prossegueix amb elogis a la feina feta:

“L’Ajuntament té un compromís amb la poesia i amb la literatura”, un compromís “amb la paraula i amb la llengua”. En més d’una setmana de poesia a la ciutat “hem tingut fins i tot” –sí, fins i tot!- “un campionat de Poetry Slam”. “Hem palpat la força dels poetes”.

Ai tu, forçuts i herculis. Fent bola, els poetes. Ens agrada molt que en Ciurana digui que s'està recuperant un arxiu sonor de Jacint Verdaguer on podrem sentir-lo amb la veu més clara, coses de la tecnologia. Magnífic aquest llaç que uneix dos móns: el fet és "el vincle entre tradició i modernitat que simbolitzen els Jocs Florals”. I allà, tot seguit, bo i dret, dispara en Pere Antoni Pons el veredicte del jurat, que diu que aquest any és Mestre en Gai Saber en Carles Hac Mor. Dietari del pic de l’estiu, es diu la criatura. El Mestre puja al púlpit, ja hi és, s’escura la gola, comença a llegir. Porta mitjons i camisa vermella, com d’habitud (és com la festa de no-aniversari, però ajustat als aspectes tonals: en aquest cas sempre és no-cap d’any, per allò del vermell, ja m'enteneu...). El discurs va ser força semblant a del dia abans, el dia que no va ser parra tanto. Més o menys (potser menys que més, ja em disculpareu) la cosa va anar així –tot seguit en teniu algunes fogonades en forma de còctel no-discursiu–: 

“Tothom és poeta i artista. No dic que tothom ho pot ser, dic que tothom ho és”, “Hegel va significar la mort d’una manera d’entendre l’art”, “voler ser avantguardista és un disbarat”, “als mestres se’ls ha de defenestrar”, “les tradicions cal assimilar-les per desempallegar-nos-en”, “la negació és un acte d’afirmació positiva”. Parapèmia! “El dogma és inherent al sentit”. “Tal com diuen al meu poble, lo pensar fa de curt”. “Les coses lletges i vulgars també són poètiques o parapèmiques, depèn de la mirada de qui les mira”, “qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra”. “És el batec del qual parla Dylan Thomas”. “Para-papààà!”

Carles Hac Mor deixa el lloc a Vinyet Panyella que, abans de passar el darrer torn de paraula altre cop a l’alcalde, parlarà del llibre i de l’autor. Una exposició extensa, feta amb seny i també amb cor (“l’escriure extrem, que és com dir el viure extrem”). Ara ja sabem que el llibre és un “soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes prou ampli que mostra bona part del paisatge”. Panyella anuncia que l’antipoeta s’ha cansat de ser anti i ara és infrapoeta, si és que es fa dir d’alguna manera, ja que “defuig qualsevol mena de classificació” i és un “militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc”, tal com deia l’Antoni Clapés. “Res és transcendent en la poesia de Carles Hac Mor. Es tracta d’escriure sense escriure res”. La contradicció, la CONTRA-DICCIÓ, tal com remarca Vinyet Panyella amb l’elegància de sempre. Un text rigorós i ple de vitalitat que acabarà emocionant el poeta. I ara sí, ja no hi ha temps per res més. En Trias, l’alcalde, toca diana. La fanfara interpreta Els Segadors. Un poeta que seu al meu costat em pregunta si no havia vingut mai, que sempre ho fan. Tothom dret. Em fixo, però, que ningú no es posa el palmell de la mà al cor, com fan els groupies de l’aferrament nacional a d’altres contrades (o aquí també ho fan?). Tampoc ningú alça el puny, o fa allò d’alçar-lo amb quatre dits estirats cel amunt. Potser és que això no toca. El xou s’acaba, nois. Potser sí que caldria agitar-ho tot, canviar-ho, remoure-ho d’alguna manera. Que així no n’hi ha prou, que tenim set. Que tot està per fer i tot és punible!

En Debades va a l’Ateneu

En Debades s’havia entestat en descobrir si el gag de Polònia de Pere Gimferrer tenia res a veure amb la realitat. És prosa dura i col·loquialisme, en Debades, va anar a la pública, ve d’aquest món de pagès poligoner i a l’estiu no li van pagar cap curs de res a l’estranger. Així que va decidir anar a l’Ateneu Barcelonès, on Gimferrer participava en un “diàleg obert” –que són trempats els títols d’aquests sectors, oi? – amb Antoni Marí, un altre home cultíssim, moderat per Eduard Escoffet, codirector del festival. Molt potent tot literàriament. En Debades ens ho explica, de forma subreptícia i amb els tics que ja li coneixem, que aquests dies de BCN Poesia se li han anat disparant. No en feu cabal:

“Diverses conclusions, molt d’enunciat, que si no farem tard als Jocs Florals d’avui, al Saló de Cent. I hem quedat que hi serem i que després acabarem la festa amb l’Albert Pla i en Roger Mas i qui vulgui venir, casum l’os pedrer, que ja s’acaba el festival, que vingui, que tot això ha estat més ràpid que un somni humit d’una nit d’estiu, cagum la puta d’oros.

Pere Gimferrer s’assembla molt al seu gag, té una forma de parlar com empassadissa de saliva i un posat còmic que hagueres volgut que xerrés més i tenir-lo més estona i desimbolt en escena, cagum la puta d’oros. Sembla que en sap molt, casum l’os pedrer. Còmic que la sap llarga, també, de vasta cultura, que invita horitzons. Gimferrer, com qui no vol la cosa, les va dient: “l’home d’una sola llengua és com l’home d’un sol llibre” (ho aplica també per qui només llegeix en anglès o francès); “la majoria d’edicions literàries (he apuntat edicions, cagum la puta d’oros, però com que és xafallós, crec que més aviat ha dit “tradicions”) no són autosuficients encara que els seus parlants ho creguin”. Un moment per emmarcar: Gimferrer dient “improssificable”.

En el concurs dels literats elevats més avorrits i de discurs dens que avança i es recargola, enderiats i complaguts en una determinada densitat de melic encimbellat, i jo no sé si ell se n’adona però a estones aconsegueix ser inintel·ligible encara que potser diu grans coses, en aquest hipotètic concurs, dic, Antoni Marí hi tindria lloc assegurat.

Primeres conclusions: Si no dius que la tradició literària catalana no omple les teves necessitats i que per això et sents molt més proper a d’altres tradicions com T.S. Eliot, els simbolistes francesos i els romàntics alemanys (han de ser aquests), si no dius ben bé això i així i hi afegeixes una distància d’ivori de tot, no ets ningú. L’heterogeneïtat sembla que aquí no hi pugui ser i hagis de triar entre el pare i la mare. De la tradició catalana digues sols, què sé jo, en Gabriel Ferrater per lloar que era capaç de traduir el polonès.

Un altre moment per emmarcar: el noi del públic que pregunta què s’ha de fer, com s’ha de fer per poder publicar una primera novel·la, que ja que hi som posats, ell en té una de feta, que ha estat a l’escola de l’escriptura de l’Ateneu...Una altra conclusió darrera: hi ha micromóns literaris que ni trepitgen l’asfalt de la realitat, d’una miiiiiiiiica de realitat, casum l’os pedrer, i que mai dirien ni cagum la puta d’oros ni casum l’os pedrer.

S’agraeix. “Textures”, de Mireia Calafell

Rodó, punyent, emotiu, embolcallador, creïble: cadascú fent el seu paper, tot ben travat, gairebé tot en el punt just. La Cronista de Pega va sortir així després d’haver tocat les “Textures” de Mireia Calafell, al teatre del CCCB. La sensació que quan es fan recitals ben treballats, ambiciosos des del punt de vista de la barreja d’elements que plantegen però delicadament recosits, s’agraeix. I ahir, després de sortir mig atordida de l’Ateneu Barcelonès, la Cronista de Pega va agrair la feina de Calafell (poeta de recitar nítid, sense sobreactuacions ni escarafalls sentimentals innecessaris).

Mireia Calafell hi va recitar poemes dels seus llibres Poètiques del cos, Costures i alguns d’inèdits i, també, espigolats entremig, una tria d’altres poetes –dones– que estima, una tradició literària on s’alinia: Felícia Fuster, Mireia Vidal-Conte, Maria-Mercè Marçal, Gemma Gorga, Cèlia Sànchez-Mustich... La Cronista de Pega també va agrair la música de Miguel Marín (piano, ginys electrònics...), altament sensitiva, que agombolava perfectament la poètica sobre l’escenari, que s’hi fonia. El mateix que els muntatges de vídeo de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker: 4 pantalles petites repartides per l’escenari i una de més gran projectaven unes imatges -així en general a cada volta sorprenents- que dansaven amb la poesia i la música, impactants, i que feien de darrera baula que tancava el cercle i submergia l’espectador, de totes totes, en el muntatge.


Posats a trobar-hi pros: la forma d’acabar el recital –amb un poema sobre els “indignats” de fa un any– va semblar trencar massa l’atmosfera més sensitiva, a flor de pell, d’experiència vital personal que havia creat fins aleshores; també algun preàmbul massa llarg d'avantsala a algun poema havia provocat un cert esqueix. Però fos com fos, una poètica de conjunt es va imposar: “això és el dejà vu de cada matí”, “si visqués al desè tindria el doble de temps per reinventar-me”, “abandonar és pitjor que desconèixer”, “sabent que l’escalfor d’un cos dormint et fa de boia.”

Festival de talents. Albert Roig a la Pedrera

No pot dir que no tingui molts moments d’intensitat i de bellesa “Una música de cavalls negres”. No pot dir que no li agradin els poemes de Roig quan fa de Roig i els recita ell mateix (no tant les versions o alguns poetes estimats). No pot pas afirmar tampoc que alguns dels artistes que el poeta tortosí va congregar a la Pedrera (tal com havia fet, un temps abans, en l’estrena a la Caldera) no fossin talentosos i s’acostessin als seus poemes o a les seves versions amb extrema delicadesa. Ara, “Una música de cavalls negres”, en la versió grandiloqüent, més espectacular, de pesos pesats escènics (no només per la Maria del Mar Bonet, evidentment, sinó per Sílvia Bel, per Mònica Van Campen...) té alguna cosa d’espectacle deslligat, inconnex. El recital neix a partir dels poemes de “La tempesta” de Roig,  particular homenatge a Rilke i a Brasil. Roig va guanyar els Jocs Florals de l’any passat i alguns no dubten en qualificar-lo com una de les veus més originals del panorama literari català.

Cues ja tres quarts d’hora abans, espectacular. La Pedrera es va omplir, mitjana d’edat alta, és de pensar per la presència estel·lar de la Bonet. Potser també per l’hora “tieta”. De fet, la Cronista de Pega hi va acudir ben acompanyada de dues tietes entranyables: “Tieta M” i “Tieta A”, mixtura de les tietes de tota la vida i d’un sentit crític punk, afuat.

El muntatge va tenir música, cançó, recital, Roig, Rilke, Rodoreda, Bejan Matur, Robert Lowell...Hi van cantar Eloi Prat (home sorrut que potser es va prendre massa seriosament que cantava en alemany), Laia Cagigal (una delícia), Ferran Savall (potser el que cantava més estrany, més experimental, però va captivar la Cronista de Pega) i és clar, la Maria del Mar Bonet fent de Bonet. Van recitar Bel (millor fent de Rodoreda que recitant poemes, però comunicativa), Van Campen (recitant bé, però una mica descompassat el gest amb alguns versos) i Roig, que va oferir un “Autoretrat” del tot creïble i sincer. Tot eren entra i surts de l’escenari, i potser per això i per aquesta emulsió heterogènia d’artistes (d’aquí que semblés un “festival de talents”), que tot va quedar un xic esfilagarsat. El fil conductor que s’imposava no eren tant els poemes de Roig –o, per dir-ho encara més precís, la pròpia veu poètica de Roig– sinó la música de Jordi Gaspar, excepcional.

A la sortida, la “Tieta A”, que no s’havia servit del fulletó de mà, va exclamar: “ah, jo pensava que en Roig era qui havia musicat els poemes!”. La “Tieta M”: “la Bonet em repateja l’estómac, amb aquelles ohhhhh greus –l’escarneix– de quan ja no hi arriba, però en canvi l’armari de la Campen m’ha agradat com recitava, era molt sensual”. Les dues coincidien en assenyalar que la que els havia agradat més, cantant, era la jove Laia Cagigal. De fet, van aprofitar per fer-li-ho avinent de manera ostentosa just quan sortien de la Pedrera. Amigues des de l’institut, les tietes M i A també coincidien en un altre dictamen: “aquest en Roig té un punt de macarrillo”.

Entendre la llengua

Vaig escoltar la poesia fina de Brigitte Oleschinski al Palau sense entendre res del que deia. Vaig escoltar el verb torrencial i contundent de Saul Williams a la Virreina gairebé sense entendre res del que deia. I vaig disfrutar de les dues maneres de dir, sense saber-ne el contingut, però intuint estats d’ànim, queixes, retrets, relacions i nostàlgies que em van emocionar. Perquè a més del llenguatge verbal hi ha el gest i el to i la velocitat i el volum i el timbre i la mirada.

Sempre que em trobo en situacions literàries de no comprensió lingüística, recordo el que el professor Jordi Llovet ens havia explicat a classe, fa una pila d’anys, a la Facultat de Filologia: podíem trobar plaer escoltant qualsevol llengua, ben llegida, deixant-nos endur per la seva musicalitat, la seva cadència, el seu accent. Ens explicava que, sent ell molt jove, s’havia fet llegir Kafka per algun familiar de l’escriptor, sense entendre un borrall del que deia, i que hi havia trobat gran delectació.

Dilluns vaig anar a escoltar Jordi Llovet a la Biblioteca de Catalunya perquè, tal com anunciava el programa de Barcelona Poesia, ens parlaria de poesia des de l’angle que més li plauria. I Jordi Llovet sempre és sorprenent. Vaig fer mans i mànigues per arribar-hi a temps, però em vaig perdre els deu minuts inicials. L’Anna Ballbona ha fet dues entrades en aquest bloc en les quals detalla el fil de la conferència llovetiana magníficament i, per tant, elimino la part més descriptiva que havia preparat per no ser repetitiva. 

 

Totes les cadires plenes, gent dreta per tot el passadís lateral, calor, i gent que anava arribant i es mig quedava a la porta, veient que ja no hi cabia. No sé com va presentar la seva conferència, però de tot el que vaig poder escoltar, la visió de Llovet és que la poesia no té bona salut: hi ha manca de tradició literària; el nacionalisme ha fet mal a la literatura; no hi ha voluntat d’estil, de forma; les programacions literàries a les escoles no estan ben fetes; hi ha una tradició sacerdotal que fa mal (que va des d’Espriu a Martí i Pol, a Lluís Llach i a Pep Guardiola); hi ha poca tendència a llegir literatura estrangera. I hi ha molt poca anàlisi crítica de la poesia.

En acabar, uns minuts per a preguntes: Per què critica tant els traductors? Resposta: Cada vegada menys!, seguint el consell de Martí de Riquer que em deia que no parlés malament de la gent. Pregunta: Algun referent poètic més proper que els que ha citat en la conferència (Carner, Riba i Foix)? Resposta: Maria Mercè Marçal, que té molta qualitat. És magnífica. I en diré un, amb qui avui he parlat per telèfon, Adrià Targa. És molt jove però ja apunta maneres... I així m’estalvio de parlar de poesia contemporània.

 

Tota la conferència va estar farcida d’anècdotes, amb el to de “marmanyer” que Llovet atribueix al pare Batllori quan li explicava vivències d’Ignasi Agustí, d’Eugeni d’Ors i de tants altres. Sincerament, m’hauria agradat no entendre tan bé el que deia i haver-me deixat endur pel seu verb ballarí, àgil, divertit, murri i amb tempo d’allegro vivace.