dilluns, 12 de desembre de 2011

Songs of Exile

Diamanda Galás
Dilluns 16 de maig a quarts de deu de la nit a la Plaça del Rei de Barcelona





Oportunitat única de veure a Barcelona, i en un emplaçament tan especial, la gran intèrpret Diamanda Galás i el seu espectacle Songs of Exile, una proposta contundent que explora les ferides i els cicatrius que duu al damunt l’exiliat, que parla de les penúries i les tragèdies que han de patir aquells qui es veuen obligats a fugir del seu país en les circumstàncies més terribles, que canta l’angoixa de ser fora de lloc i lluny de casa. A partir de l’obra de Vallejo, Celan, Nerval, Pasolini, Freiligrath, Adonis, Michaux, Huezo Mixco, Udi Hrant, Naftule Brandwein, Papaioannou, Manolis Xiotis, Mozart, Bach i Arrigo Boito.

Diamanda Galás (San Diego, Califòrnia, 1955) és una destacada soprano, artista, compositora i pianista. S’ha caracteritzat per la recerca de noves possibilitats del cant, en una barreja particular i contundent entre el bel canto i les tècniques experimentals, de la perfecció tècnica al crit desfermat, sense concessions. D’orígens grecs, va estudiar música clàssica i jazz i és considerada una de les veus més provocadores, arrauxades i personals de la música alternativa actual. En els seus espectacles tracta sovint els temes del patiment, la desesperació, la condemna, la injustícia i la pèrdua de dignitat. Ha treballat amb molts compositors d’avantguarda, com ara Iannis Xenakis i John Zorn.

dijous, 1 de desembre de 2011

Juan Gelman al Teatre Romea

Dimarts 17 de maig de 2011 a dos quarts de vuit del vespre al Teatre Romea de Barcelona



Juan Gelman va néixer a Buenos Aires l’any 1930 i des de molt jovenet es va dedicar a la poesia i també al periodisme, sempre amb un important compromís polític que el va portar a la persecució i l’exili. Va residir a Roma, Madrid, Managua, París i Mèxic, i va mantenir sempre la seva activitat política contra la dictadura militar, que li va arrabassar el fill i la nora.

La vida i l’obra de Gelman estan estretament lligades. És considerat per molts un dels poetes contemporanis més grans. La seva obra delata l’ambiciosa recerca d’un llenguatge transcendent —ja sigui a través del «realisme crític» i l’intimisme, primerament, com després amb l’obertura a altres modalitats—, la singularitat d’un estil, d’una manera de veure el món, la conjugació d’una aventura verbal que no descarta el compromís social i polític com una forma de temperar la poesia amb les grans qüestions del nostre temps.

Premi Cervantes 2007, Juan Gelman va oferir, en el marc de Barcelona Poesia 2011, un recital poètic únic al Teatre Romea.

dilluns, 28 de novembre de 2011

The Practice of the Wild

Gary Snyder
Dilluns 16 de maig a les set de la tarda a l'Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona

Conferència després de la projecció de The Practice of the Wild



La pel·lícula documental The Practice of the Wild (2010, 53 min) retrata el llegendari poeta beat Gary Snyder i celebra la seva llarga amistat amb l’autor Jim Harrison. La pel·lícula segueix el poeta i el novel·lista caminant per uns paisatges verges de la costa central de Califòrnia. Parlen sobre el budisme zen, el San Francisco dels anys seixanta, la interdependència de tots els éssers vius i anècdotes sobre Allen Ginsberg i Jack Kerouac, per als quals Snyder va ser un mestre. El director de la pel·lícula, John J. Healey, teixeix amb art i subtilesa els records del poeta amb materials d’arxiu i comentaris d’amics de Snyder. Però el cor de la pel·lícula, d’on sorgeix el títol, prové d’una col·lecció molt influent d’assaigs escrits pel poeta l’any 1990 que són una exploració del gran amor i estima que el poeta sent per la natura. Després de la projecció del film (19.00 h), Gary Snyder oferirà un recital (20.00 h).



Gary Snyder va néixer a San Francisco el 1930 i va aconseguir fama als anys cinquanta com a membre de la Beat Generation. Va estudiar deu anys en un monastir zen a Kyoto, al Japón, i ha treballat com a professor de literatura a la Universitat de Califòrnia Davis. Ha publicat 16 llibres de poesia i prosa, incloent Turtle Island, que va guanyar el premi Pulitzer de poesia i que va consagrar Snyder com a heroi de la contracultura dels EUA. Actualment viu aïllat a les muntanyes del nord de Califòrnia.

John J. Healey (Nova York, 1950) va començar la seva carrera en cinema treballant amb Víctor Erice a El sur. Després ha treballat en producció molts anys als Estats Units en pel·lícules dirigides per Woody Allen, John Huston, Arthur Hiller i Peter Weir. El 1998 va dirigir el documental Federico García Lorca per al centenari del poeta. Actualment viu a Madrid i prepara dos projectes nous, un documental sobre Herman Melville i un llargmetratge de ficció.

Organitza: Espai Cultural Caja Madrid

divendres, 25 de novembre de 2011

Afterpop

Fernández & Fernández, Postpoéticas
Dissabte 14 de maig a quarts d'onze de la nit al Palau de la Virreina de Barcelona

Afterpop Fernández & Fernández presenten Postpoéticas. En una sessió concebuda específicament per a Barcelona Poesia 2011, Eloy Fernández Porta i Agustín Fernández Mallo proposen una versió spoken word de les seves investigacions en les noves formes de la lírica. Epifanies mediàtiques, ciència versificada, centrals nuclears i quioscos panteó, tot plegat amb la inconfusible posada en escena Fernández & Fernández.



Afterpop Fernández & Fernández és un duo de spoken word format per Agustín Fernández Mallo i Eloy Fernández Porta. L’any 2007 van realitzar la seva primera actuació a Màlaga, en el context del congrés Mutaciones, tot alternant textos propis de narrativa, assaig i poesia amb música i visuals. Des de llavors han presentat diverses sessions en ocasions com Reiniciando al Monstruo, el Festival Alhóndiga o el I Encuentro Interestelar de Blogueros, i en espais com el Matadero de Madrid, el CCE de México DF i el CCE de Buenos Aires. La seva gira de l’any 2011 recorre festivals com El Mal de Tourette (Màlaga), Kosmopolis (Barcelona) i SOS (Múrcia) i espais com la Universitat d’Almeria.

Agustín Fernández Mallo (A Coruña, 1967) és autor dels poemaris Yo siempre regreso a los pezones y al punto 7 del Tractatus (2001), Creta lateral travelling (2004, premi Café Món), Joan Fontaine odisea (2005) i Carne de píxel (2008, premi Ciudad de Burgos de poesia). El seu assaig Postpoesía, hacia un nuevo paradigma va ser finalista del premi Anagrama d’assaig l’any 2009. La seva trilogia Proyecto Nocilla inclou les novel·les Nocilla Dream (Candaya, 2006), Nocilla Experience (Alfaguara, 2008, premi al millor llibre de l’any de Miradas2 i premio Pop-Eye) i Nocilla Lab (2009). Recentment ha publicat El hacedor (de Borges), Remake (Alfaguara, 2011). La seva obra ha estat adaptada al còmic pel dibuixant Pere Joan, autor de Nocilla Experience: La novela gráfica (Alfaguara, 2011).

Eloy Fernández Porta (Barcelona, 1974) ha publicat els llibres de relats Los minutos de la basura (Montesinos, 1997) i Caras B (Debate, 2001), l’antologia Golpes (DVD, 2004, en col·laboració amb Vicente Muñoz Álvarez) i els llibres de crítica cultural Afterpop (Berenice, 2007; Anagrama, 2010), Homo Sampler (Anagrama, 2008) i €®O$ (premi Anagrama 2010). Professor de Nous Àmbits Literaris a la Universitat Pompeu Fabra, escriu al suplement Cultura/s de La Vanguardia i a revistes com Píkara o Bostezo. En l’àmbit de l’spoken word ha realitzat tres performances basades en els seus llibres i col·labora amb Agustín Fernández Mallo en el duo Afterpop Fernández & Fernández.

2 x 2

Pablo Fidalgo, María Salgado, Maria Cabrera, Jaume C. Pons
Dissabte 14 de maig a quarts de deu del vespre al Palau de la Virreina de Barcelona



Hem aplegat dos poetes madrilenys i dos de catalans —quatre veus molt potents, tot i que són molt joves— perquè treballin, des de les poètiques respectives, un recital conjunt amb la voluntat d’anar més enllà del recital compartit i no treballat entre tots, fugir del model «Ara tu, ara jo». Hem volgut promoure el treball i la recerca concreta sobre el fet de dur la poesia a un escenari. El resultat, només pel fet de ser desconegut, ja tindrà la qualitat de descoberta que buscàvem generar.

Pablo Fidalgo (Vigo, 1984) va estudiar Dramatúrgia a la RESAD de Madrid. Va obtenir l’accèssit del premi Minerva de poesia en gallec amb el llibre A idade do ar, publicat per l’editorial Galaxia (Vigo, 2002). El 2005 va fundar la companyia teatral La Tristura, amb la qual ha estrenat tres espectacles: La velocidad del padre, la velocidad de la madre (2006), Años 90. Nacimos para ser estrellas (2008) i Actos de juventud (2010). L’any passat va publicar a Pre-textos el poemari La educación física.

María Salgado (Madrid, 1984) ha publicat Ferias (UP José Hierro de S. S. Reyes, 2007, III premi Félix Grande) i 31 poemas (Puerta del Mar, 2010). Escriu globorapido.blogspot.com. Fa fanzines, bandes, recitals i proves sempre de baixa tecnologia.

Maria Cabrera i Callís (Girona, 1983). Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística. Amb vint anys va guanyar el premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits amb el poemari Jonàs (Galerada, 2004), i cinc anys més tard va publicar La matinada clara (Papers amb accent, 2009). Ha treballat de correctora per a diferents editorials i de professora al departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. Escriu i parla a poc a poc: amb la veu clara, la cama ferma, les mans esteses i el riure franc.

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984). Llicenciat en Filologia Anglesa per la UIB i doctorand de Teoria de Literatura i Literatura Comparada a la UAB amb una tesi sobre Miquel Bauçà. És també un dels irresponsables de la revista d’exili interior Pèl capell. Ha estat antologat dintre de Pedra foguera. Antologia de la poesia jove dels Països Catalans, Enganxa’t a la poesia i Antologia de joves narradors de Mallorca. En solitari ha publicat Exercicis aristocràtics (dins Els(in)continents eufòrics), Les deixalles del desig, La victòria de la dona lluna, Llibre del silenci i Els estris de la llum.

dijous, 24 de novembre de 2011

Mahabbat, la ciència de l’amor

Un viatge per la poesia sufí
Divendres 13 de maig a quarts d'onze de la nit al Palau de la Virreina



Poetes com Rumi, Ibn Arabi, Attar i Hal·lag ens transporten a un món on l’amor terrenal i l’amor espiritual es fusionen en un anhel comú: l’amor de l’enamorat, l’amor exaltat que ens empeny a oblidar-nos de nosaltres mateixos a través de la unió amb l’altre. La poesia sufí ens parla d’aquest anhel d’unitat. Un únic batec, més enllà de la forma i a través de l’amor, del cor i de la joia de viure. Els poemes d’aquest espectacle han estat traduïts per Halil Bàrcena i Montserrat Castellà.

Marta Millà és actriu de televisió (Ventdelplà, Plats bruts, Psico-Exprés, Temps de silenci, Estació d’enllaç, La Lloll, La Granja), teatre (L’auca del senyor Esteve, dirigida per Adolfo Marsillach; La glorieta, dirigida per Josep M. Flotats; Tres dones, dirigida per Calixto Bieito; Apocalipsi, dirigida per Joan Ollé; Políticament incorrecte, dirigida per Paco Mir) i cinema (Rateta rateta de Francesc Bellmunt, Un dia volveré de Paco Betriu, Eulalia de Joaquim Folk, El dia que trafiqué con mujeres de Jesús Font, La otra ciudad de Sílvia Quer, Mil cretins de Ventura Pons). Ha treballat com a ajudant de direcció de diversos espectacles, ha dirigit l’espectacle de poesia Ryokan, estrenat a Barcelona Poesia, i la lectura dramatitzada de contes zen Contes que curen, acompanyada per Horacio Curti, mestre en Sakuhachi. Practica budisme zen des de fa 15 anys i està formada com a terapeuta gestàltica.

Pedro Burruezo és músic, compositor, cantant, poeta i conegut ecoactivista. Al capdavant del grup Claustrofobia (avui, quasi una llegenda), va ser un dels grans pioners del pop amb arrels a Catalunya i a tot l’Estat espanyol durant els vuitanta i noranta. Des de fa sis anys, amb la Bohèmia Camerata, s’ha endinsat amb discs i espectacles a les músiques sagrades de les tres tradicions abrahàmiques. A la tardor, de la mà de Tsunami/K Industria Cultural, apareixerà un llibre-disc amb el significatiu títol de Misticísssimus. Vinculat a l’islam i al sufisme i amb una visió perennalista oberta i profunda, Burruezo treballa tot mesclant espiritualitat i risc en un mateix còctel artístic.

Wafir S.Gibril és un extraordinari músic sudanès que toca el llaüt àrab, la flauta ney, el violí, la percussió i l’acordió. Ha treballat amb nombrosos músics de totes les tendències artístiques i va obtenir un gran reconeixement amb el grup Radio Tarifa, del qual era una peça fonamental. Coneix des de la seva essència diferents músiques tradicionals vinculades a l’islam i altres gèneres més contemporanis. Amb Burruezo & Bohèmia Camerata va ser figura primordial a Multaqa Antigua Contemporània, un dels treballs més valorats del grup. Wafir S. Gibril és un músic versàtil com pocs capaç de sorprendre per la seva capacitat de ficar-se en músiques alienes amb una gran personalitat i saviesa.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Les arrels i les energies de la poesia

Jerome Rothenberg i Kgafela oa Magogodi
Divendres 13 de maig a quarts de deu de la nit al Palau de la Virreina

A l’ombra del gran imperi nord-americà, Jerome Rothenberg ha investigat a fons les relacions entre poesia i ritual, entre poema i pregària —dels navahos als dadaistes passant per les mil formes del folklore i la religió. Des de l’altra banda del món, Kgafela oa Magogodi, un combat poet, es dedica amb totes les seves forces a recuperar les energies malversades de Sud-àfrica i vincular-les a una manera de dir que té més de crida a la revolta que de l’habitual rapsòdia. Entre tots dos ens mostraran una manera d’entendre la poesia que incorpora ritual i combat en el cos de cada vers i en el gest de cada recital.



Kgafela oa Magogodi (Johannesburg, 1968). És un poeta d’una energia i una contundència poc habituals en el món de la poesia. És molt prolífic en l’escriptura de poemes i relats i sobretot en els seus recitals, que ha presentat arreu del món. És en certa mesura un trobador combatiu i un punt d’encontre entre la tradició oral africana, el dub, el jazz i el hip hop. Els seus textos, que difícilment es poden deslligar de la seva interpretació oral, són molt durs amb la classe política i parteixen d’un alt compromís amb els problemes del seu entorn. També ha escrit guions per a curtmetratges i llargmetratges. Ha estat professor a la Wits School of Dramatic Arts, de la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg), de cinema africà i de poesia oral i de poesia dub i rap. Escriu en tswana i en anglès i és un dels poetes sud-africans més destacats de l’escena oral, al costat de noms com Lesego Rampolokeng i Lebogang Mashile.



Jerome Rothenberg (Nova York, 1931). Poeta, antologista, traductor, performer, investigador, activista.. Ha traduït Celan, Schwitters i Lorca, ha escrit setanta llibres de poesia i ha col·laborat amb el grup Living Theater. Gran part de la seva vida l’ha dedicada a la recopilació i l’estudi de la poesia ameríndia des dels seus orígens fins al present, connectant la poesia amb el ritual i relacionant-la amb l’experimentació de les avantguardes artístiques occidentals. La seva obra treballa la poesia de les ètnies, el que coneixem com a etnopoesia, que amplia el concepte de cançó/poema folklòric més enllà del text, aprofundint en els seus aspectes visuals i sonors. Ha treballat al voltant de temes tan diferents com la cultura jueva, l’imaginari dels indis navaho i el dadaisme. Michael McClure va dir d’ell: “Jerome Rothenberg és un astronauta de l’ADN que explora les cavernes mamàries de l’Ara.”

dijous, 17 de novembre de 2011

Història oral de la poesia catalana

Cap home és visible, Dolors Miquel.
Història oral de la poesia catalana: poetes medievals.



Divendres 13 maig de 2011 a les vuit del vespre
Pati de l’Institut d’Estudis Catalans

Recital de versions actualitzades de poemes catalans dels segles XIII, XIV i XV, a càrrec de Dolors Miquel, a qui acompanyaran amb sons i melodies medievals els músics Adrià Grandia, Tomàs Bernaus i Tonatiuh Cortés. Les peces triades inclouen des de poemes de tall goliardesc fins a balades cortesanes, cants d’amor i mort, poemes jueus, albades militars, peces filosòfiques, iròniques i clarament sexuals, entre d’altres, amb la intenció d’oferir un ampli ventall d’estils i de temàtiques. Els poemes s’han extret del llibre Cap home és visible. Poesia catalana medieval, que inclou les versions actuals de la mateixa Dolors Miquel.

Escapat de l’oradura, Josep Pedrals.
Història oral de la poesia catalana: poetes barrocs.



Dissabte 14 maig de 2011 ales vuit del vespre
Pati de l’Institut d’Estudis Catalans

Carta blanca a Josep Pedrals perquè doni la seva particular visió sobre el barroc, un període esplèndid i massa oblidat per la producció poètica catalana. Un diàleg entre un poeta contemporani en actiu i la tradició que pretenen enterrada, un revulsiu no historicista que apropa el barroc català de la forma més engrescadora als espectadors de Barcelona Poesia.

Escapat de l’oradura és un recital de poemes del barroc català, arranjats per Josep Pedrals i Jordi Casadevall per a confirmar que no fou realment una època de decadència, sinó de cadència, ressaltant que fou un temps de mescles, on es barrejava la poesia més culta amb la més popular, el català amb el llatí i el castellà, la poesia classicitzant amb la poesia degenerada, la bellesa amb la lletjor... Un dia per a venir amb les orelles ben preparades per als hipèrbatons i per als hipertons.

Carles Rebassa.
Història oral de la poesia catalana: poetes dels segles XIX i XX.



Diumenge 15 maig de 2011 a les vuit del vespre
Pati de l’Institut d’Estudis Catalans

El poeta mallorquí Carles Rebassa ens oferirà una mirada personal a la poesia catalana del segle XIX i de part del XX, dos segles molt fecunds, però encara amb molts racons per descobrir. Ell posarà veu a alguns dels seus poetes preferits a fi d’actualitzar un patrimoni literari que ha marcat el nostre present literari i que ben sovint no tenim prou present. Una bona manera de capbussar-nos en el nostre passat més recent i cloure aquesta particular història oral de la poesia catalana.

Dolors Miquel (Lleida, 1960) és una poetessa catalana que ha publicat els poemaris El vent i la casa tancada (1990, premi Rosa Leveroni de poesia), Llibre dels homes (1998), Transgredidor (1999), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Amb capell (2003), Ver7s de la terra (2004), AIOÇ (2004, Premi Ciutat de Barcelona), Missa pagesa (2006, premi de poesia Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater), El soc (2007), Musot (2009) i La dona que mirava la tele (2010). Va escriure també la novela Maruja Reyes sóc jo (1992) i ha col·laborat en diversos mitjans de premsa escrita.

Josep Pedrals (Barcelona,1979) porta més de deu anys de poesia als escenaris. Ha actuat arreu dels Països Catalans i per Europa i Amèrica en recitals en tot tipus de festivals i cicles. Ha treballat en poesia per a infants. Ha menat espais de poesia en premsa, ràdio i televisió. Coordina des de fa set anys el cicle de recitals poètics del bar Horiginal de Barcelona des de l’associació ORINAL. Ha estrenat diverses obres de teatre i l’espectacle transdisciplinari Wamba va!. És autor de: Els buits enutjosos, Escola italiana, És un poema!, Eclosions (amb fotos d’Ester Andorrà, LaBreu, 2005), El furgatori, En l'“¡ai, adéu!”, En/doll (llibre-disc amb Guillamino) i El motí (CD, cantata infantil amb música de Josep Vila).

Carles Rebassa (Palma, 1977) ha publicat Requiescat in pace (1998), juntament amb Pere Perelló, Poema B (2006) i Els joves i les vídues (2006), obra guardonada amb el premi Ausiàs March. Ha treballat com a actor, dramaturg i constructor d’escenaris per a la companyia Mag Teatre, amb la posada en escena d’obres de Joan Oliver, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa i Ramon Llull, entre molts altres. Juntament amb el músic Toti Soler ha presentat Un home reparteix fulls clandestins, espectacle poètic basat en l’obra de Joan Brossa, i amb la cantant Ester Formosa ha creat l’espectacle Deu catalans i un rus. Ha col·laborat amb Biel Mesquida en la preparació d’Auca, un guió cinematogràfic basat en el poema del mateix títol de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Recentment ha acabat la seva recerca sobre la vida i l’obra del poeta Blai Bonet (Mite i pols de Blai Bonet) i actualment treballa en la novel·la Prometeu vist de mil maneres.

Hi col·laboren: Institució de les Lletres Catalanes i Fundació Lluís Carulla / Amics dels Clàssics

dimarts, 15 de novembre de 2011

Text, so i electrònica: Pamela Z i Arnaldo Antunes

Dijous, 12 de maig
Auditori de la Fundació Joan Miró

Dues propostes a la frontera entre paraula i ritme, dues propostes arriscades per explorar els terrenys híbrids de la poesia en un espai incomparable. Després de passar per la Nit de Poesia del Palau de la Música, Pamela Z i Arnaldo Antunes aprofundeixen en els seus respectius treballs per descobrir-nos maneres molt personals de portar el text a l’escenari. Promet ser un vespre d’alt voltatge, sota la protecció del geni de Joan Miró.
The Wire va qualificar Pamela Z (EUA) com «la vocalista/compositora/artista sonora nord-americana més brillant i arriscada des de l’època daurada de Joan La Barbara i Meredith Monk». La seva font principal és la veu, en les seves possibilitats més extenses, processada electrònicament i samplejada en directe.
Per la seva banda, el músic i poeta Arnaldo Antunes (Brasil) és prou conegut per les seves peces rítmiques i imaginatives, juganeres i incisives. Acompanyat d’un músic i d’una projecció de vídeo, repassarà alguns dels seus experiments amb la paraula i l’acció.



Pamela Z (Buffalo, Nova York, 1956) Artista i intèrpret, treballa sobretot amb la veu processada electrònicament i samplejada a temps real i vídeo, creant un món sonor complex en què conviuen el bel canto i les tècniques vocals experimentals combinades amb la percussió creada amb objectes trobats o amb fragments de poemes concrets. Resumeix les aportacions de grans dames tan diferents com Laurie Anderson, Diamanda Galás i Joan La Barbara, desplega un domini total de les eines digitals i hi aporta una forta empremta personal. Ha compost i enregistrat partitures per a coreògrafs i videoartistes com Charles Amirkhanian, Vijay Iyer i Henry Brant. Les seves peces s’han pogut veure a espais expositius com el Whitney Museum de Nova York o la Biennal de Venècia.



Arnaldo Antunes (São Paulo, 1960). Poeta, cantant i compositor, va formar part del grup Titãs, amb el qual va gravar set discos fins a l’inici de la seva carrera en solitari, l’any 1992. També va participar al mític disc Tribalistas (2002), al costat de Marisa Monte i Carlinhos Brown. Les seves performances poètiques exploren innombrables possibilitats rítmiques i recitatives del llenguatge poètic, amb força influència de la poesia concreta brasilera. Acompanyat pel músic Marcelo Jeneci (teclat i acordió), parla, crida, canta, recita o xiuxiueja, afegint a través d’aquests recursos vocals múltiples significats que dialoguen amb els propis poemes. Utilitza també efectes i processaments de la seva veu en directe, a banda d’improvisar sobre algunes bases de veus pregravades. El resultat són ambients sonors rics i variats, on la paraula protagonitza l’escena, en contraposició amb els sons de Jeneci i les imatges projectades en directe per l’artista plàstica Márcia Xavier.

dijous, 10 de novembre de 2011

Nit de poesia al Palau 2011

Nit de Poesia al Palau
Dimecres, 11 de maig de 2011 a dos quarts de nou del vespre
Palau de la Música Catalana
Amb:
Jerome Rothenberg (EUA), en anglès
Arnaldo Antunes (Brasil), en portuguès
Kgafela oa Magogodi (Sud-àfrica), en tswana i anglès
Pamela Z (EUA), en anglès
Luis Alberto de Cuenca, en castellà
Kirmen Uribe, en basc i castellà
Valentí Puig, en català
Vicenç Altaió, en català
Núria Martínez Vernis, en català
i
Orquestra Mecànica de CaboSanRoque (intervenció musical)
Ana Rovira (disseny d’il·luminació)



dilluns, 7 de novembre de 2011

Más triste es robar. Vint anys d’Accidents Polipoètics

"Más triste es robar. Vint anys d’Accidents Polipoètics", l'espectacle que van presentar a Barcelona Poesia 2011 (al Teatre Lliure, "Radicals Lliure") per celebrar els 20 anys de trajectòria poètica.

Accidents Polipoètics són Xavier Theros i Rafael Metlikovez.

dimarts, 7 de juny de 2011

Noise Recitation: Against Refusing

Lee Ranaldo a La Virreina

Som en un diumenge de missa i de totes les ressaques i els fidels del soroll ens asseiem a les cadires de la Virreina que fan nyigu, nyigu. Hem vingut a sentir Lee Ranaldo, el pontífex del soroll. Porta Ranaldo una Fender que du el seu nom i un plec de fulls a les mans per explicar-nos que l'spam sempre ha existit, fins i tot, abans dels ordinadors. És el record que se'ns acumula, el cuc que ens rossega. Un projector escup imatges d'un director francès de cine underground, Pierre Clémenti. La pel·lícula es va enregistrar l'any 67. Són estampes de colors vius deslluïts pel temps on s'agafen de la maneta psicodèlia, amor i drogues. Ranaldo conscient que la seva lírica ve del rock, deixa anar les paraules com si fossin engrunes, ell prefereix devorar el soroll. Entre el públic regna un silenci de respecte, i paren l'orella com en el conte de la Caputxeta, 'per sentir-te millor'. Aliè a la quietud de l'audiència, Ranaldo reparteix soroll que remuga com un vell conegut. Cage va crear la màquina, Ranaldo se la menja i n'escup els filaments. Agafa la guitarra i la fa servir com un theremin. Ara, li penja una corda al mànec. Ara, l'arrossega pel terra, li refrega un arc de violí, uns papers, un telèfon mòbil. La gronxa com una filla, amunt i avall.

Montse Virgili
F Baltasar Sanmartí

diumenge, 22 de maig de 2011

Dupond i Dupont a la Virreina

Afterpop Fernández & Fernández, Postpoéticas

Damunt de l'escenari, regnen els Dupond i Dupont de l'era afterpop. Són Fernández i Fernández. Els dos superagents secrets canvien el bigoti i el bombí per una màscara d'ulleres negres de pasta i darrera d'uns MACs, amb el micro a la mà, semblen els dos sentits músics d'una banda d'emocore. S'intercanvien el torn i deixen anar una tirallonga de sentències davant d'una pantalla que escup imatges de fàbriques i apocalipsi de llum halògena. Tot en ells és neutrons, fotocòpies, subhastes i commutadors. Reciten textos des d'una era de cables que s'ha oblidat que sempre hi ha word quan és spoken.

N'hi ha qui entre el públic vol trobar-li la gràcia, però jo, ho confesso, després del recital d'Estellés, tinc el router tancat. Fernández, crec que el Mallo, en un cant al cinisme de samarreta cool, deixa anar: "Hay cierto glamur en las centrales nucleares". I Fernández Porta tanca els ulls com si digués, amén. Du els guants de pell negres, sense dits que guarda per les grans ocasions. A Lemmy de Motörhead li agradarien.

Fernández i Fernández que són nois molt llegits, s'han oblidat que els poemes s'escriuen amb l'estómac, el cor, el fetge. I em fa l'efecte que els Dupond i Dupont de l'era afterpop, han llegit els poetes com un lector de codis de barres de qualsevol supermercat.

Montse Virgili

dijous, 19 de maig de 2011

Estellant estellés. Documenta for president i anem a l'hotel.

Estellant Estellés. Mentre els grills canten. (Llibreria Documenta)
Estellés a l’Hotel París. (Hotel París)


Plou al carrer i al cel de La Documenta hi cauen estelles, estelles de pa, que és la poesia de cada dia. Surten disparades de la destral d'un llenyataire que trenca baguettes igual que troncs.
Mentre el pa vola, la gentada fem cua perquè ens regalin a toc de número el full d'un llibre de poemes de l'Estellés i així aconseguir un seient en una sala de l'hotel París, a sobre la llibreria. Com sempre, La Documenta fa bingo.

Pugem, plens d'eufòria, les escales costerudes del París i arribem a una sala que mira de reüll les Rambles. Entre quadres tèrbols i rancis, Andreu Subirats i Eduard Carmona són a punt de recitar i no queda lloc ni per una cadernera. Els acompanyen el percussionista Roger Blavia i el trompetista i tocatot Diego Burián.
Subirats i Carmona emocionats, emocionen amb els seus faristols de foc. Van llegint els poemes que Vicent Andrés Estellés va escriure un dia en aquest hotel dins uns llençols rebregats i homes que esperen entre maletes.

En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses (...)


Les veus dels dos poetes i els músics no es fan nosa. Ara, sonen a calypso i minuts més tard, acolliran la rumba. Van les paraules batejades. Parlen de porteres, embarassades, tramvies i de gent que no dorm. Subirats, llegeix des de la calaixera del seu estomac que està feta de fusta de Villon. A estones, sol, a trompades, comparteix amb lo Carmona una lírica de cames obertes, una fúria i una tristor que pugen com el fum d'un cigarro.

El cap m'ha migrat a l'altra poeta, Gil de Biedma i a "Albada", el poema que va escriure també en una habitació d'hotel de les Rambles. Són, totes dues, històries que es giten en llits amb "l'estructura del pecat", que diria Estellés.


Despiértate. La cama está más fría
y las sábanas sucias en el suelo.
Por los montantes de la galería
llega el amanecer,
con su color de abrigo de entretiempo
y liga de mujer.

Despiértate. La cama está más fría
y las sábanas sucias en el suelo.
Por los montantes de la galería
llega el amanecer,
con su color de abrigo de entretiempo
y liga de mujer.

Despiértate pensando vagamente
que el portero de noche os ha llamado.
Y escucha en el silencio: sucediéndose
hacia lo lejos, se oyen enronquecer
los tranvías que llevan al trabajo.
Es el amanecer.

Irán amontonándose las flores
cortadas, en los puestos de las Ramblas,
y silbarán los pájaros -cabrones-
desde los plátanos, mientras que ven volver
la negra humanidad que va a la cama
después de amanecer.

Acuérdate del cuarto en que has dormido.
Entierra la cabeza en las almohadas,
sintiendo aún la irritación y el frío
que da el amanecer
junto al cuerpo que tanto nos gustaba
en la noche de ayer,

y piensa en que debieses levantarte.
Piensa en la casa todavía oscura
donde entrarás para cambiar de traje,
y en la oficina, con sueño que vencer,
y en muchas otras cosas que se anuncian
desde el amanecer.

Aunque a tu lado escuches el susurro
de otra respiración. Aunque tú busques
el poco de calor entre sus muslos
medio dormido, que empieza a estremecer.
Aunque el amor no deje de ser dulce
hecho al amanecer.

-Junto al cuerpo que anoche me gustaba
tanto desnudo, déjame que encienda
la luz para besarte cara a cara,
en el amanecer.
Porque conozco el día que me espera,
y no por el placer.



M'imagino Estellés i Gil de Biedma, tots dos, cadascú en la seva habitació d'un hotel de les Rambles, amb el boli a la mà i els ulls adolorits de bellesa.

Montse Virgili

F Baltasar Sanmartí

dimecres, 18 de maig de 2011

La poesia catalana ha mort: visca el rei!

Conferències i sobretaules (III) Jordi Galves, De com ens quedarem sense poesia catalana

Diuen que la mort no entusiasma gaire els éssers humans. El crític i medievalista Jordi Galves ens convoca a la Biblioteca de Catalunya, on presenta una conferència sobre la degradació i l’agonia de la poesia catalana (altrament dita Prognosi del col·lapse i la mort). Amb això de la mort, en literatura, no pots fer com Epicur, que se’n fotia del traspàs de l’ànima adduint el fet que som incapaços de ser-hi mai, quan passa. En Galves diu que la literatura catalana, o més aviat la llengua catalana, corre un seriós perill de mort. I el problema és que, un cop finida, nosaltres no desapareixerem i haurem de fer-hi alguna cosa. El crític literari no només parla de literatura. Primordialment, cita Joan Solà i Quim Monzó per parlar de llengua: això del català pot acabar-se tard o d’hora. Uns escriptors com aquests, diu Galves, no poden formar part de la reflexió i la implementació de la llengua al país. “Les acadèmies de llengua del món estan formades per escriptors: la nostra, per lingüistes, que són uns grans tècnics però no necessàriament saben escriure ni una ratlla en català.” Comença la batalla.

De proves en dispara moltes: Catalunya produeix compulsivament llibres per a no ser llegits, no té un cànon literari establert (encara que sigui per esmenar-lo o, directament, per pixar-s’hi), es veu presa d’un fals avantguardisme i perd la clau que necessita tota bona literatura: una crítica que no només faci ressenyes, sinó que creï un corpus intel·lectual paral·lel al fet literari. Si els Noucentistes feien literatura, recorda, és perquè hi havia crítics com Xènius que els donaven trampolí. Galves troba a faltar crítics senyera com Ponç Puigdevall i suplements que no siguin mers aparadors publicitaris dels editors. Rellegint una carta de Rodoreda a Sales, ens esgarrifa amb l’actualitat de l’anàlisi cultural que fa l’escriptora del seu temps literari, on crítica amb l’acumulació de subvencions per part d’edicions 62 (que caldria anomenar Edicions del sable). A banda, ens recorda que –durant la dictadura– els llibres publicats a Catalunya en la nostra llengua conformaven un 20% del total, xifra que actualment ha caigut al 9%. Paral·lelament, mantenim un tiratge mitjà d’edicions en uns 500 exemplars, tot just com a l’any 36. Les xifres, realment, fan por...

Per Galves aquesta és la clau de volta del problema que pateix la literatura catalana: un monopoli estricte d’un sector públic que no fa bé la feina adequadament i que, encara pitjor, no deixa que emergeixi un sector privat amb iniciativa que esmeni els seus errors. Galves fa seu el clam de Marc Fumaroli a l’Estat Cultural; no es pot consentir que el govern acapari la vida cultural d’un país ni que mantingui sempiternament una literatura que camina amb crosses. També troba a faltar una política adequada de mecenatge: “Potser tenim algun Lluís XIV, però jo no trobo cap Lully entre nosaltres”. I toca un tema d’aquells que fa mal als pensadors del país: “Si bé exportem alguna coseta de narrativa, la presència de l’assaig català al món és nul·la: en altres paraules, les nostres idees no interessen a ningú en absolut.” El conferenciant encara guarda alguna perla per l’ensenyament públic: “Mentre a Süissa o a Itàlia dediquen 11 hores setmanals a l’estudi de la llengua, nosaltres en tenim 2.” Galves torna a llegir Rodoreda, en una carta a Sales, on també critica la nefasta política de les lectures obligatòries a l’institut. Obligant a llegir, diu, no anem enlloc.

Davant d’aquest panorama, un bonhomiós assistent, pregunta: I què podem fer? Galves respon sorneguer: “No ho sé, però primer cal interioritzar que les coses són així, que per anar a Girona estem agafant la carretera per dirigir-nos a Reus. No podem escriure, com així fa Lluís-Anton Baulenas, que si el català mor podem imaginar un món on encara es parli amb normalitat: això és un trastorn psiquiàtric.” Sortim de la Biblioteca amb una certa i lògica sensació de desànim. Mentre la literatura catalana desapareix, veig entrar i sortir gent de les sales de lectura: saben que estudien una llengua literàriament tocada de mort? Realment, què podem fer? En els seus últims mots, i amb un to més aviat enigmàtic, Galves refusa la política de subvencions i ens recorda que la literatura sempre ha estat feta per gent que tenia temps lliure. “No oblideu que la literatura catalana la van començar a fer els reis, que tenien moltes hores per perdre i dictaven cròniques.” Mentre camino pel carrer Hospital, penso en qui deu ser el nostre Xènius, i on podríem trobar un Lully entre els nostres poetes i, de sobte, dirigint-me a la plaça del Rei per sentir els versos d’en Casasses, em consolo sabent que si més no ja tinc títol per la crònica...

Bernat Dedéu

Juan Gelman

Una butaca i una tauleta amb dues ampolles d’aigua, il·luminades per una làmpada. La intimitat escenificada per acollir la poesia de Juan Gelman. Entra Juan Gelman. Parla, i lentament una altra intimitat, sincera, s’estableix a l’escenari i davalla a platea. Diu el vers com si s’estigués a casa amb una colla d’amics, sense teatre, amb una simplicitat i una saviesa que em commouen. Ho confesso: he vingut a venerar-lo. Escolto, recordo, aplaudeixo. No em dóna temps de témer que s’acabi: s’acaba. Mitja hora de mite íntim, de paraula nua, de poesia.

Juan Gelman se'n va

Avui dimecres, Juan Gelman a la Casa Amèrica Catalunya

dimarts, 17 de maig de 2011

El poema és l'única bomba

Arnau Pons

«Je ne connais d’autre bombe qu’un livre»: «L’única bomba que conec és un llibre.» Ho va dir Mallarmé i el seu biògraf Henri Mondor ho va recollir a Vie de Mallarmé. Però si algú ha donat a conèixer aquesta frase és Jean-Paul Sartre en el seu assaig Mallarmé: la lucidité et sa face d’ombre, en què comenta la dimensió crítica que pot arribar a tenir la poesia, fins i tot la més complicada i obscura. El cito:

«fils et petit-fils de fonctionnaire, élevé par une regrettable grand-mère, Mallarmé sent croître en lui de bonne heure une révolte qui ne trouve pas son point d’application. La société, la Nature, la famille, il conteste tout, jusqu’au pauvre enfant pâle qu’il aperçoit dans les glaces. Mais l’efficacité de la contestation est en raison inverse de son étendue. Bien sûr, il faut faire sauter le monde. Mais comment y parvenir sans se salir les mains? […] Mallarmé n’est pas, ne sera pas anarchiste: il refuse toute action singulière; sa violence est si entière et désespérée qu’elle se change en calme idée de violence… La Poésie est devenue critique. […] Bientôt il pourra écrire que “le poème est la seule bombe”. Le poème naîtra donc du suicide du poète, de sa “disparition élocutoire”: on cédera “l’initiative aux mots”.»

En Mallarmé, aquesta bomba que ho pot fer esclatar tot (el món o el mateix poeta), aquest artefacte que fa rebentar de retop totes les portes, que trenca totes les parets del nostre interior si som receptius als seus efectes devastadors, treu la força explosiva justament de la seva pròpia naturalesa escrita i elaborada. És el llenguatge pensat a l’extrem. I el poema, segons Mallarmé, neix del suïcidi del poeta, de «la seva desaparició elocutòria», que s’esdevé quan «cedeix la iniciativa als mots». Qui alça la veu, qui pren la veu, qui la modula ja no és aquella boca que respira i deixarà de respirar algun dia, sinó el poema, que respirarà sempre que una mirada el digui. Aquesta conjunció extrema de so i de poema és possible perquè els mots s’ensenyoreixen del full en blanc i es tornen lletra: es tracta d’un acte xifrat, de la cristal·lització d’un so. Ens hem de preguntar, per tant, ara que som de ple en la Setmana de la Poesia, si el poema eclipsa veritablement el poeta que el diu —o si potser no és que el poeta eclipsa amb la seva presència el poema que diu, i tal com el diu. Ens podem preguntar què té més «aparició elocutòria» —inevitablement, pel seu format— en una Setmana de Poesia, si el poema o el poeta. ¿Qui fa de bomba? ¿Qui és el trencador? ¿I quina cosa trenquen o es trenca? ¿De quina manera es pot «gaudir d’una vetllada poètica» quan alguna cosa «es trenca»? ¿I si trenquéssim la humanitat, la unitat del gènere humà, amb aquesta cristal·lització?
Paul Celan va publicar una frase encara molt més crítica a la revista parisina L’Éphémère, que va certament en la mateixa direcció: «La poésie ne s’impose plus, elle s’expose» («La poesia ja no s’imposa, s’exposa»).
És com si aquest imposar-se de Celan fos tan imperatiu que fins i tot fes desaparèixer la figura espectacular del poeta durant el seu espectacle. Que en obrir la boca i dir el poema el poeta fos trencat justament per allò que ha dit. Trencat i espoltrit. Aquest és el suïcidi teatral i fictici de Mallarmé —també a Igitur:

«Ha sonat per mi l’hora de partir,
la puresa del mirall es farà, sense aquest personatge, visió de mi — però ell s’emportarà la llum! — la nit! Damunt dels mobles buidats, el Somni ha agonitzat dins aquest flascó de vidre, puresa, que tanca la substància del No-res.»

És com si la puixança negadora d’aquest no-res, perquè realment fos efectiva de portes enfora, cap al món, primer hagués d’aplicar-se cap a un mateix. Cercar-se a un mateix en virtut d’aquesta negació fundacional.
Però si he començat citant aquesta frase de Mallarmé, de la bomba, és també per utilitzar-la una mica com a lema per a la sessió d’avui, amb la intenció de protegir-me —i al mateix temps per resituar— les paraules amb què he estat presentat en el programa de ‘Barcelona Poesia’; concretament, les que diuen «que vaig fins a l’arrel —encara que faci mal.» M’afegeixo a aquestes paraules de Mallarmé («Je ne connais d’autre bombe qu’un livre» o també «le poème est la seule bombe»), i confio que molts de vosaltres també us hi podreu afegir sense fer-me’n gaires escarafalls. Els qui m’heu llegit —si m’heu entès— haureu comprovat que és ben bé la violència de la cultura allò que ocupa una gran part de les meves preocupacions. Espero —i confio— doncs de no fer mal quan us llenci la bomba. En qualsevol cas, si penseu de debò que faig mal amb les meves bombes, m’agradaria que tinguéssiu al pensament al mateix temps aquestes paraules de bomba atòmica que ha escrit Marguerite Duras a Hiroshima, Mon Amour: «Tu me fais du mal, tu me fais du bien».
(Qui queda en certa manera destruït després d’una d’aquestes bombes és aquell que les ha llençat. I després d’aquest despullament en escena, continuo amb la nostra sessió.)
Quan em van demanar de participar a la Setmana de Poesia d’enguany, al mateix temps em van dir que volien que ho fes sota la llum i els claps d’ombra de la reflexió, i que hi vingués acompanyat d’algú que se m’agermana. La Maria ja us ha dit de quina manera la literatura i la lectura ens han fet germans. S’és germà d’algú, en el sentit ric i figurat del mot, allà on les condicions són precàries, adverses o difícils, i quan apareix el sentiment compartit d’un cert aire de família: la Maria i jo fem llibres; fem els llibres que tenim ganes de fer i entenem l’edició també com una acció política; tots dos pensem que les paraules són també accions i que per tant tenen conseqüències. I no només en el terreny de l’art. Escriptura, lectura, edició, traducció, societat, política, poesia. Aquestes paraules soltes demostren de quina manera la Maria i jo estem completament immersos en l’entramat de la cultura catalana. És un acte voluntari, deliberat, molt caparrut. Volem ser d’aquí i no pas d’una altra banda. Volem intervenir aquí. Gràcies per haver-nos convidat.
És en virtut d’aquesta fraternitat casual que ara es tracta de pensar plegats i d’intervenir (repeteixo) en el marc del Festival de Poesia. I per poder enllaçar amb tot el que ha dit la Maria amb relació a les reflexions —que comparteixo— de Jacques Roubaud, us remetré a un text molt conegut de Carles Riba, que crec que hi casa perfectament, ja que té una vigència que per mi és indubtable. Estic segur que molts de vosaltres ja el teniu al pensament: parlo de «Sobre poesia i sobre la meva poesia». Em centraré sobretot en el punt 2 i en el punt 3 d’aquest ‘interviu’ (com el mateix Riba l’anomena) perquè és aquí que ell exposa amb més claredat molts dels seus neguits, que convergeixen prodigiosament amb els de Roubaud. És el neguit de la «disminució de públic» (el públic lector, s’entén, és a dir, aquell que s’esforça realment a l’hora de llegir un poema), i és també el neguit del refús que pateix «l’hermetisme», que és una cosa que el tocava de molt a prop de la mateixa manera que ara pot tocar Jacques Roubaud o que em pot tocar també a mi.
Però abans de citar i de comentar Riba, tinc ganes de llegir-vos el parell de línies que se’ns va demanar que redactéssim per al programa de ‘Barcelona Poesia’ per tal de situar una mica el públic que avui heu vingut a escoltar-nos (i que segurament per problemes d’espai no s’han pogut encabir finalment en el programa). Fan així:

«La poesia és llegida per molt poques persones. I tanmateix el seu fantasma exerceix una veritable fascinació. ¿Què proposa i cap a on ens condueix el poema? ¿Pot ser que, com més se celebri la poesia, menys se sàpiga el que es fa?»

La nostra proposta es vol adreçar molt directament al públic i als protagonistes de la Setmana de Poesia, que és una setmana de celebració de la poesia en què la preocupació és d’abastar el màxim de gent possible; de portar la poesia al carrer, com se sol dir; de fer oïble i avinent la poesia. I ara ja cito Riba: «La preocupació per tenir un públic més ample contribueix molt a la crisi, que formularia així: es dóna més importància a la poesia que no pas al poema (el poema es fa amb la poesia, això és obvi; però la poesia sense poema és simple flux, força i no obra, energia i no ergon).» Són unes paraules que han estat manllevades moltes vegades, de tan certes com són. Vinyoli mateix se’n va servir. Si ara les manllevo jo, és per fer-les ressonar al costat de moltes de les activitats d’aquesta setmana i fins i tot arran de l’esperit que anima una producció cultural com aquesta. Ens hauríem de neguitejar quan la poesia desapareix de les escoles i de l’estudi, de l’esforç, per aparèixer de manera tan vitalista i entusiasta al carrer: quan la poesia comença a relliscar potser massa cap al costat de l’espectacle i de la comunió col·lectiva o del riure, i que no és sinó el riure que Adorno relaciona amb el feixisme ambiental per la mena d’estupidització i de deshumanització (de cosificació) que comporta (la Maria us ha posat l’exemple de la cosificació de les dones en un poema d’un poeta ‘trencador’: en Max Besora). També la Maria ha assenyalat algunes paradoxes. Riba ens planta davant d’una altra: la de ser, d’una banda, un país de poetes i, de l’altra, segons ell diu, de ser un país en què «un poeta esdevé difícil abans que enlloc», ja que «el públic de la nostra poesia és per força més lent a habituar-se, a digerir». El paràgraf diu això: «Al nostre país, el problema de la dificultat existent de la poesia, plantejat avui pertot arreu, es presenta d’una manera primària. Un poeta esdevé difícil abans que enlloc». Riba era conscient que, en aquesta manera primària de presentar les coses, hi intervenen sovint els mateixos crítics (o ‘pseudocrítics’, com ell els anomena) de poesia. Avui ja som en condicions d’afirmar que hi intervenen fins i tot els mateixos poetes, els de la màxima claredat, els de l’extraordinària nitidesa, els de la comunió immediata, quan per exemple afirmen i es vanten d’afirmar que un poeta tal és incomprensible, o que no diu res, que és buit perquè té por de dir, ja que allò que diu no s’entén ni s’ha entès mai.
Torno a Carles Riba: «Sempre un artista, per fàcil i avinent que sigui la seva forma, trobarà qui no l’entendrà; i per difícil i abstrús que sigui, qui l’entendrà. No totes les obligacions, en aquest aspecte, són a la banda de l’artista. És cadascú que ha de triar-se l’artista que li convé i que se li avé; que s’expressa per ell. I sempre, aprendre el seu idioma. [...] El llenguatge no té merament una funció comunicativa, documental, en l’ordre pràctic: serveix també per a construir el que no existeix, per a suggerir el que no és conegut, el que és sols pensat o somiat; això, el poeta ho fixa, com si diguéssim, en monument.» És el que planteja també Jacques Roubaud en el seu article de Le Monde diplomatique que us ha llegit la Maria. Es tracta d’un cara a cara, d’un enfrontament del poeta amb el llenguatge. És allò altre amb què el poeta s’encara, una alteritat que no és necessàriament buberiana, perquè d’entrada és merament lingüística: l’altre que tinc en mi per la gràcia de la llengua.
No us puc negar que ara mateix em preocupo profundament pel futur de la poesia i de la política a Catalunya, de les relacions entre art i societat, i entre història i societat, o educació i societat, quan llegeixo a la premsa en català un crític de poesia i professor d’universitat reputat que desencoratja subliminarment el lector de poesia dient-li que tal poeta és clar i transparent ja que no segueix la moda d’avui dia en què els poetes malden per complicar al màxim la relació amb el lector. Em refereixo a un article publicat a l’Avui un diumenge, dia de família, d’esbarjo i de recolliment, i que surt de la mà de la que aleshores era directora del Suplement de Cultura del diari, l’Eva Piquer; l’aricle és del 30 de març del 2008. Us el llegiré sencer:

http://paper.avui.cat/article/cultura/121394/misteriosament/felicos.html

Després d’això, és ben legítim que ens preguntem quina relació cal establir, a partir d’ara, amb els orígens mateixos de la poesia. Penso en Parmènides, per exemple, i en els fragments del seu poema, que ha estat comentat abundosament per filòsofs i hel·lenistes, i que és certament un lloc de conflicte d’interpretacions, per l’obscuritat i també pel virtuosisme de la polisèmia que l’autor hi va saber desplegar. No cal que hàgim de posar sempre l’exemple de l’«art clus». Miro molt més enfora, cap a Homer també. ¿Quina relació hem d’establir, després d’aquest manifest d’Eva Piquer, Joan Margarit i Pere Ballart, entre poesia i història? ¿Quina actitud, davant de la poesia hermètica en català per tal de burlar la censura del franquisme? La memòria històrica de la poesia queda definitivament trencada o abolida per aquest triumvirat. Però encara hi ha una cosa que em preocupa molt més (en el meu deliri clínic): la violència que Joan Margarit necessita fer gratuïtament a la poesia de Celan. Si no conté res, ¿no deu ser perquè no hi ha, al darrere, cap referent històric que la fa sorgir? ¿Va tenir lloc l’esdeveniment sobre el qual gravita tota la poesia de Celan? ¿Realment no volen dir res «els molins de la mort»? Va ser per als qui ja eren com Margarit que Celan va escriure:

«Ahir
un d’ells va venir i
et va matar
una altra vegada en
el meu poema.
[...]
Mare, ells escriuen poemes.»

Ell va bregar tota la vida per denunciar l’ocultació de l’esdeveniment. Si Margarit no el sap llegir, potser convé que comenci canviant de traducció. O que es pregunti pel motiu profund de la seva negativa a llegir-lo. Perquè si és un poeta que s’interessa de debò per les conquestes de l’art, potser val la pena que comenci per llegir el que se n’ha escrit, que és abundós i ric, com escau a tot gran poeta. ¿Deu ser per mandra o potser per arrogància que no ho fa?
No hi ha cap mena de dubte que és una nova Catalunya la que emergeix en aquest article de premsa, deslligada completament del seu propi passat. I aquí topem amb una altra paradoxa. Hem estat censurats i perseguits. Ara ens censurem a nosaltres mateixos de llegir la nostra pròpia tradició. Cito Riba: «Ara bé: la immensa majoria dels homes és solament capaç per al maneig de les fórmules útils en la relació ordinària, és poc o gens sensible als altres valors i possibilitats de la paraula; i s’acosta a la poesia amb la il·lusió que aquell llenguatge és el seu, tan limitat, quan de fet l’ultrapassa infinitament; llavors no entén i s’indigna [com Margarit quan llegeix Celan].» És el súmmum de la cosa primària de què parla Riba quan a sobre d’aquesta incapacitat de llegir poesia se’n fa un poema que excita a la «conilleta d’Índies» que diu ser Eva Piquer davant del poeta Margarit. (Perdoneu-me, però aquí qui es deshumanitza és ella, no sóc pas jo.)
Segons Riba, hi ha una cosa que és cabdal, que és la iniciació, la iniciació en el «secret». Riba també parla del «misteri» de la poesia, però referit, com va fer Celan, al «misteri de l’encontre»: del poeta amb ell mateix (Geheimnis / Heim) i del poeta amb el lector. És un doble encontre, de fet. I Riba —com Celan en El meridià— es pregunta: «¿És lícita aquesta obscuritat, aquesta dificultat? Sí, si tot poema [...] s’ho val; un gran poema s’estudia.» Jean Bollack no ha deixat d’estudiar els grans poemes de Celan. Llegiu-lo sense mandra i sense cap prejudici ni temor. Només si sabeu què és la poesia us sumareu amb aquestes altres paraules de Riba: «—La poesia sense misteri és inimaginable, contradiria la seva pròpia essència i la seva finalitat. [...] el misteri és en nosaltres, no en l’obra d’art: ella és “dura als somnis, com a la mà”; entendre l’obra d’art, una escultura, un poema, és deixar-se dominar per aquesta divina duresa.»
Aquesta iniciació a deixar-se dominar per l’obscuritat del poema no es fa pas en una ‘Setmana’ ni tampoc a l’engròs, ni tan sols adreçant-se de manera molt intencionada a les porteres (cf. Riba), tot i que les porteres tenen també el seu dret a la poesia i és per això que fóra molt més saludable si la comencessin a tastar de petites a l’escola, de la mà d’un bon iniciador. És el problema que ha apuntat la Maria quan ha parlat de l’escola catalana, que és, des de fa molts anys, una competència ben pròpia, i que no és Madrid qui ens lamina els continguts de literatura a l’ESO i al Batxillerat, som nosaltres els qui ens els laminem conscientment i llavors tenim la glòria dels diumenges assegurada amb la poesia que parla a tothom (com l’Esperit Sant). A tall de parèntesi, us recordo que «catòlic» vol dir justament «universal». I és d’aquesta manera que una societat es construeix i es destrueix, amb la universalització inconscient, que és una mena de globalització al servei del localisme.
Sempre hi haurà coses que es poden dir si es diuen tan sols d’una manera amagada, o hermètica. No cal haver de viure sota una dictadura per experimentar la necessitat d’amagar. L’art és ben bé això: complicar el camí del lector perquè ens les havem amb algú que és intel·ligent. I en complicar, li fem fer un camí, que és justament el de la lectura. Vegeu l’hermetisme com una bomba que us farà intel·ligents si l’arribeu a activar. Extremadament tancat en ell mateix, l’hermetisme no s’exposa, només s’imposa a qui vulgui entomar el repte de deixar-se dominar pel misteri que és la persona quan s’entotsola amb el llenguatge. Després de molts anys de llegir autors complicats, he arribat a la conclusió que hi ha una diferència entre ‘poesia’ i ‘poetització’. Quants no n’hi ha que poetitzen! Que són «trencadors» i que, al mateix temps, ens fan «gaudir de la vetllada» amb un riure estúpid.
Hi ha una cosa que potser queda per dir després del que ha comentat la Maria, i després d’haver-vos apuntat amb el dit cap a una fosca atàvica, i és que la poesia té i tindrà sempre un deure d’oposició que no es pot agafar mai de manera simplista ni primària. I és aquest deure d’oposició el que fa justament la seva força. I que, com ha dit la Maria, la fa incompatible amb el poder. N’és un exemple el combat despietat dels poetes grecs entre si i també en contra del poder del seu temps, un combat que no era fraticida sinó catàrtic, ja que se’l feia passar per la intel·ligència, i mai, doncs, pels rumors d’«entre bastidors», sinó públicament, sense temor, a l’escena, davant tothom. Teniu, si teniu ganes de fer l’esforç de concentració que us durà a la rialla, tota la poesia còmica i escènica d’Aristòfanes. Teniu també un exemple d’aquest deure d’oposició en l’enfrontament que es dóna entre poesia i filosofia en el Banquet i en la República de Plató. I també en el combat de la poesia contra la poesia. Maria-Mercè Marçal ha estat molt lúcida quan ha fet a Desglaç una anàlisi de la poesia en el seu poema «Circ»:

CIRC

Cavalls, adés salvatges, fan rodar
com ases vells la sínia
de foc de les rialles.

Punyals encesos gruen
per esquivar, afuats,
la fita de carn
que els donava sentit.

No dubto que si en Max Besora practiqués de debò aquest deure d’oposició, la cosa escènica hi guanyaria i seria al capdavall molt més insolent. Que digués per exemple públicament, a l’escenari, i amb el virtuosisme d’Aristòfanes, quin és el poeta que el fa enrabiar i per què. O que fes una posada en escena en què el poder que el convida a parlar, la política que ell vota, l’escola en què ha après de llegir i de ben i mal parlar, o fins i tot la pròpia catalanitat subversiva hi fossin realment esmicolats, fins arribar a les síl·labes, o al «segon so» (Celan) que fan les paraules quan se les prem. I que deixés en pau els taxistes, que són, al cap i a la fi, treballadors com molts altres. I si de debò vol fer mal, que sigui aquell mal que Adorno exigeix a l’art després d’Auschwitz, si és que Auschwitz ens ha d’importar veritablement, col·lectivament, per tot allò que ha estat i que ha arrossegat, valent-se també de la poesia més trencadora. I que deixés en pau les dones i l’esbudellament de les dones —per tal de fer riure les porteres. O que fes amb elles, amb les dones i amb les porteres, una altra mena de guerra, una guerra que no passi tan sols per les paraules, tal com la va fer, políticament, Aristòfanes a Lisístrata, i encara, d’una altra manera molt més física i potser molt més encesa, Maria-Mercè Marçal.
Moltes gràcies!

Uns Jocs Florals de fireta

Jocs Florals de Barcelona. Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Vivim en un dels països del món amb més premis literaris dedicats a poesia per metre quadrat. Si consulteu la pàgina dels guardons del Departament de Cultura de la Generalitat, veureu que no hi ha vil·la, poblet o associació de veïns que no commemori alguna cosa o prohom amb el seu premi poètic particular: de fet, si suméssim tots els euros que comprenen els certàmens de poesia catalana, podríem treure la República del Congo de la pobresa. Però encara hi ha categories, en aquesta vida. Ens ho recorda el mestre Anton Maria Espadaler, en la glosa d’aquests Jocs Florals 2011: la d’avui és una celebració literària que es remunta a 1323, convocada en occità per la Sobregaya del Set Trobadors i posteriorment reinstaurada l’any 1859 sota el lema Patria, Fides, Amor, en referència als tres temes inexcusables que el poeta hi havia de tractar. Els Jocs, certament, són part de la nostra història cultural. Felicito a mestre Espadaler per la seva excel·lent intervenció: el temps pretèrit el tenim sabut. El present, és altra cosa...

Afortunadament, des d’ençà, la poesia catalana s’ha alliberat del corsé temàtic dels patriotes cristians: els Jocs Florals es viuen amb normalitat. No obstant això, el que altres anys havia estat una de les nostres grans celebracions literàries ha esdevingut un acte absolutament insultant per la nostra lletra i prestigi nacional. Sona la fanfàrria de l’himne del rei Joan I, i em sorprèn en primer lloc la raquítica representació institucional en l’acte. L’Alcalde no ha trobat un foradet a l’agenda per assistir al que hauria de ser un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat: és clar, fer campana als Jocs no et treu vots... En representació de l’autoritat competent hi veiem només el responsable municipal de cultura Jordi Martí i la regidora Ester Capella. El públic, íntegrament formar per jubilats, mig omple el Saló de Cent, indret preciós on els hi hagi, però absolutament inadequat per la dinàmica de l’acte. Tenim el jurat i els recitants a metres de distància. No hi ha cap mena de grandesa i caliu, cap emoció, cap respecte a la literatura. Un rotllo patateru, en definitiva.

Però no tot és negatiu, en aquesta vida. El guardonat d’enguany, si més no, és un dels nostres grans escriptors: l’Albert Roig, amb el seu llibre La Tempesta, notablement presentat per la presidenta del Jurat Vinyet Panyella (que recorda amb seny l’escassa presència de dones al capdavant d’aquest grup de savis escollit, recordant-ne dues de ben il·lustres: Dolors Montserrat i Mercè Rodoreda). L’actriu Sílvia Bel recita amb correcció un homenatge del poeta a l’enyorat Andreu Vidal, d’una cruesa ensordidora i una bellesa inqüestionable (Que la terra et sigui lleu/lluny dels homes (...) Jo sé els dies que has trigat en podrir-te). Però avui no hi ha res a fer per la poesia: tenim la sensació d’estar en un acte totalment protocol·lari, mancant de solemnitat, on fins i tot acabem cantant Els Segadors d’esma, acompanyats d’una formació de vent metall que no arriba ni a la mitja plantilla de la Banda Municipal. Com diu un il·lustre assistent a l’acte, per fer aquesta pantomima tan avorrida, millor reunir-nos en una taberna i no faltar-li al respecte a aital lloc tan important pel país.

És ben difícil gaudir entre tanta sordidesa, els ho juro, i mira que venia predisposat a fer-ho: la imatge del públic indolent, la visió d’uns responsables polítics tan poc atractius... Per fortuna, els Jocs –des de fa uns vint anys– els presenta la meva sexsymbol de joventut i una de les nostres millors actrius: l’Àngels Bassas. El seu posat, la seva veu, i els rínxols més preciosos que mai no ha parit mare,contrasten amb aquesta deixadesa de país i aquesta cerimònia de fireta. Quan tingui temps, li escriuré un llibre secretament inspirat en La Ben Plantada (un dels molts llibres que mai no faré, vaja...), erigint-la com a monument nacional i intransferible. Mentre se succeeixen els parlaments passo el temps mirant-me-la, de lluny, mentre fantasiejo en apropar-m’hi i demanar-li si té temps per una cervesa o per un matrimoni tranquil, a base de música al migdia, pastetes per la tarda i poesia al vespre. Però la fi de l’acte em desperta de la fantasia adolescent. El poeta recull els deu mil euros, tothom encaixa les mans, i –benvolguts amics– ja ens veurem el 2012. Me’n vaig sol, a matar el temps.

Bernat Dedéu

F Baltasar Sanmartí

Què és, la Diamanda?

Diamanda Galás. Songs of Exile. Plaça del Rei.

Va ser fa uns quatre anys, a Nova York. Un bon amic em truca, desesperat: tinc una entrada per anar a veure la Diamanda i no hi puc anar. Fas alguna cosa, aquest vespre? Jo goso dir que desconec qui redimoni és la Diamanda, a la qual cosa l’amic en qüestió procedeix a insultar-me repetides vegades, tot disparant mots precedits pel sempitern fuckin’. Qui és la Diamanda, o –encara més ben dit– què és la Diamanda Galás? Però després de sentir-la aquell vespre al Bowery Ballroom i restar absolutament astorat durant dies pel que havia escoltat, encara avui no tinc una resposta clara. Qui és la Diamanda? Certament, el mot cantant o intèrpret no s’hi adiu en absolut. Què és, doncs, la Diamanda? Podríem dir que és algú que et pot cantar un fandango, música de cabaret austríaca o un hit de gospel mentre farceix la melodia d’intervencions al piano, citant un fragment de Brahms o de l’Et incarnatus est mozartià, i tot mitjançant una tècnica vocal que et pot enfosquir, fer ronca o aguditzar la veu mentre dispara tranquil·lament un re natural com si pixés. Per dir alguna cosa, vaja...

Què és Diamanda Galás? Sabem el que no és: !Estoy tan fatigada de que los journalistas me digan que soy una cantante gótica. Soy griega y los griegos vamos con vestidos negros!, diu entre els aplaudiments del públic. La Diamanda no és una cantant, ni una recitadora més. Songs of Exile és un espectacle únic que repassa alguns poetes que han viscut a l’exili, esperits outlaws que Galás reverencia i destrossa amb la seva vocalitat única. César Vallejo Celan, Nerval, Adonis, Papaioannou... Quina relació més curiosa amb la poesia! De fet, quan Galás canta les paraules, aquestes són pràcticament inaudibles, pervertides fins el punt de que la seva sonoritat és del tot inestable. Els seus crits ressonen perfectament en tota la Plaça del Rei (els nostres monarques, gent molt sàvia, en sabia molt, d’acústica de sales...) i alguns espectadors s’han de tapar les orelles a causa del dolor. La imatge és preciosa, i marca l’èxit d’una cantant: la gent no la pot ni escoltar...

Després de quasi dues hores d’una música inclassificable, amb el públic dempeus demanant més so, encara em segueixo preguntant qui és o què és la Diamanda Galás. Quan abandona l’escenari, la cantant ens gira l’esquena. No és una mostra de menyspreu, ni divisme. És un gest d’algú que està absolutament abandonat i rendit a la música que canta. Si ens mirés, aplaudint com bojos, no se n’aniria mai. Seguiria cantant fins quedar-se muda. Què és, la Diamanda? Quan torna, la Diamanda?

Bernat Dedéu

F Baltasar Sanmartí

Cartes d'amor a la lletja humanitat


Els Polis celebren 20 anys als escenaris, la poesia també pot fer somriure i ells tenen “cuerda para rato” i no sé si tots, però “nosotros tenemos la razón”. I és per aquests motius que el Lliure estava ple i la desolació baixava per les escales dels que s’havien quedat fora.

Els Polis són una sarsuela marinera feta de Gómez de la Serna, Tip i Coll i un tapet de sentit comú a mà i màquina. Després de 20 anys, encara hi ha qui els veu per primera vegada i diu: "coi, sí que són bons" i és que el Rafa i el Xavi, entoma-ho, vinga, representen encara l’esperança de la poesia que vol escriure fora dels marges del full.

Vestits de negre, per deixar que la gravetat es quedi al marge de la pell, els Accidents Polipoètics, amb els seus faristols, reciten i repeteixen i busquen a cada frase una polisèmia de somriures entre les butaques que inclouen la senyora Maria i el estudiant pedant de la setena fila. A "Más triste es robar" centrifuguen tots els seus anteriors espectacles i tornen a triomfar.

Perquè? Doncs perquè escriuen cartes d’amor a la lletja humanitat i quan hi posen el punt i apart, respiren i solten: "Tants llocs bonics i a cap hi arriba el metro".

Montse Virgili

Els Simpson, la publicitat i la poesia

Els fulls de l’escriptori: La poesia i els seus veïnatges és un recull d’articles al voltant de la poesia i la hibridació amb altres disciplines artístiques i científiques. El principal estímul que es planteja tot llegint-lo és que explorar els límits externs de la poesia —sense un mínim acord previ sobre quina cosa sigui la poesia— esdevé un desafiament a l'hora de discernir quin és el concepte de poesia del qual parteix cadascú. Es tracta d’un llibre molt discutible i, per tant, molt i molt recomanable.  

Podria destacar acords i discrepàncies que m'han semblat rellevants, però em crida l’atenció el bon gust de Gemma Arimany a «Facin mètrica, estilística, i si troba res millor, compri-ho» sobre la relació entre poesia i publicitat. Per exemple: "la publicitat és plena de recursos propis de la poesia, i als espots de televisió, en reunir imatge, so i text, tots aquests trets hi poden ser encara més presents”. Metàfora, comparació, anàfora, sinestèsia, etc. no són exclusius de la poesia, però en un anunci poden tenir un ús poètic i provocar plaer estètic. El bon gust rau, entre altres qüestions, en saber distingir una cosa de l’altra i en no cometre imprudències com  afirmar —com he sentit i llegit alguna vegada— que els poetes d’ara es troben en realitat a les agències de publicitat. 

Un anunci dura uns pocs segons i els elements retòrics que esmentàvem més amunt persegueixen dir molt amb pocs elements, però la funció és sobretot narrativa, més que poètica. Aspiren a bastir una història amb la qual es pugui identificar el segment de públic al qual s’adreça. Incloent-hi els anuncis més sofisticats; Gemma Arimany escriu:
Pel que fa a l’estructura, hi ha anuncis moderns amb un guió o un text que sembla que vulgui imitar un poema. És el cas d’alguns anuncis de caves, amb un guió que intenta fer arribar la sensació d’alegria o de festa, sense dir-ho directament, com els bons poemes, o el de la BMW que reproduïa la filosofia de Bruce Lee del Be water, my friend (tot un poema) amb aquest final: No t’adaptis a la carretera. Sigues la carretera.
Evidentment, la meva tesi no contradiu les paraules de Gemma Arimany: la prosa és plena d’exemples de concisió i intensitat semblants. Per il·lustrar la meva matisació —que la funció de determinats recursos retòrics és més narrativa i que poètica— he triat una paròdia, perquè una bona paròdia ha de ser capaç d’utilitzar els trets més rellevants de l’objecte parodiat si vol reeixir. 

Abans, però, mirem la paròdia d’un anunci més estàndard. Homer Simpson ha decidit exercir de llevaneus durant un temporal a Springfield. És l’únic que hi ha i com que no té competència, fa un espot casolà i barat —s’emet de matinada— que serà suficient per rebre els primers encàrrecs:




Però apareix un llevaneus rival i l’oceà blau esdevé vermell de ràbia. Homer Simpson decideix llavors contractar els serveis d’una agència de publicitat, que produeix un anunci com els que al·ludíem més amunt:





La «Casta diva» de la Norma de Bellini apel·la a una sofisticació mainstream per captar al públic que s’hi vulgui reconèixer. La metàfora de la bola de neu enmig d’una mansió immensa al·ludeix a l’aïllament i suggereix que, malgrat totes les riqueses, la neu pot privar de la llibertat a qualsevol. Sort que apareix el llevaneus com un heroi que lluita contra el temps —del rellotge, a més a més de l’atmosfèric— i l’allibera de la seva opressió amb un simple gest: trencant la bola de neu. La metàfora al servei de la narració.

dilluns, 16 de maig de 2011

Elogi del mal temps


Història Oral de la Poesia Catalana. Poetes Barrocs. Josep Pedrals.

En Pedrals recita poesia barroca al pati de l’IEC. Algú va decidir fa temps que el barroc català culte no existia o –en cas que aparegués– seria de segona fila. Que el barroc és espanyol o com a molt anglès: i, ja se sap, els catalanets ens empassem els prejudicis amb una alegria que fa gràcia. A més, qualsevol mostra de literatura popular, espontània, ens sembla un passatemps. En Pedrals no té manies i s’acosta als barrocs, poetes satírics irreverents producte d’una Europa que pateix molt per omplir-se la boca de pa i renega, al seu torn, de l’estructura clàssica imposada. Aquí ja no hi ha princeses, ni dones amb dents perlades: hi ha fam, misèria, i dependència cultural d’una Castella que mira a Amèrica mentre a nosaltres no ens deixen ni posar una barqueta al Mediterrani. Ho expressa perfectament el nostre inimitable Rector de Vallfogona, parlant de l’ideal femení amorós: Què m’importa a mi que el Sol/surti enamorat de l’alba?/Només cal que ens faci llum/I ens guardi d’ensopegades (...) Sos cabells són sos cabells,/i no són gens or d’Aràbia,/que, de ser-ho, crec que algú/ja l’hauria descabellada. Com diu el mestre de teatre Kartun en l’inici de la seva monumental Ala de Criados: las metáforas son de putos!

Els barrocs estan acostumats al mal temps i a somriure-li a la desgràcia, apel·lant al baix ventre i a les passions més descarnades: són monjos transcendents que es disfressen d’homes pecadors perquè toquen de peus a terra. Són gent, parlant clar, que les passava ben putes i que anava al gra. Nosaltres som de cotó fluix, i quan arribem al Carrer del Carme, ens emprenyem de valent: plou i en Josep no podrà fer el recital a l’escenari! Esperant que cessi el mullader, en Martí Sales i servidor de vostès acompanya el poeta a cercar gel. Cal refredar el cava: en volíem pescar una simple bosseta i ens en donen dues (novament, i contra els nostres barrocs, vivim en una època d’abundor disfressada de crisi: si més no, la poesia encara serveix perquè et donin alguna cosa de franc...). L’aigüeta ens obliga a refugiar-nos en una de les arcades del pati. Tot el cablejat està ben moll i en Pedrals ha de recitar a ple pulmó, sense micròfon, i prescindint de tot l’acompanyament musical ordit pel músic Jordi Casadevall, que ens interpreta breument i trist alguns fragments amb una preciosa andròmina musical, el Cristall Baschet. En Pedrals lamenta la dissort: hòstia, és una pena, aquí hi havíem posat una música tope xula, i ho teníem molt currat...

Servidor no vol escoltar el barroc, vol ser barroc, i secretament se n’alegra del mal temps, hi posa un somriure burleta. La pluja ens ha fet somriure, estar més junts, escoltar el nostre propi riure, i sentim en Pedrals com a mi m’agrada, davant d’un foli, sense accessoris, ni micròfons, ni molèsties musicals (que em perdoni l’amic Jordi, que certament ho tenia tope currat i li enviem sinceres mostres de condolença). No obstant això, jo vull poesia pura, sorneguera, que l’amic Pedrals sap recitar com ningú en tot país. El barroc català d’alçada no existeix? El rector, novament, desmenteix la gosadia, amb molt d’humor: Si, per despoliar-me de pecúnia,/al florejat tenor de mon precari,/voleu mostrar-vos espinosa i grave;/perquè us vull treure prest aquesta angúnia,/sapiau què és el tresor del meu armari:/dos prunes solament i un famós rave! Només amb la veu i alguns cops de maluc, en Pedrals rumbeja una copla del mestre Pere Antoni Jofreu com si l’haguessin escrit els Manolos; D’aquell, d’aquell all tendre,/i, ai, ai, qui se’n pogués/prendre! D’aquell, d’aquell all car,/ai, ai, ai, qui en pogués gustar! Qui vol més música, si ja tenim la rumba? S’acaba el recital, i tots en voldríem més. Al mal temps, no només bona cara: al mal temps, elogi del mal temps! Visca la pluja! Lliure!

Bernat Dedéu

diumenge, 15 de maig de 2011

Cap dona és infal·lible

Història Oral de la Poesia Catalana. Poetes Medievals.
Dolors Miquel: Cap home és visible.


Som al primer recital de la sèrie Història Oral de la Poesia Catalana. Una poeta més que viva –Dolors Miquel– ens desgrana i actualitza poemes catalans dels segles XIII, XIV i XV, acompanyada pels músics Tonatiuh Cortés a la flauta, Tomàs Bernaus a les percussions i Adrià Grandia a la viola de roda. La Miquel ens recitarà una tria personal i intransferible de la seva pròpia antologia de la Poesia Catalana Medieval, editada a can seixanta-dos. La selecció és fantàstica i barreja cants d’amor, balades cortesanes, amb alguns fragments i peces sornegueres que s’agermanen a la perfecció al recitar de la nostra rapsoda. La mescla no pot ser més apetitosa: del resultat, dissortadament, no en podem dir el mateix.

Primer, cal que els poetes reflexionin sobre l’adequació del seu dir amb la música. Quan poesia i música empasten correctament, el resultat pot arribar a posar els pèls de punta: passa, admetem-ho amb tristesa, ben poques vegades. Cal pensar, tot i que soni a tòpic, que la poesia ja és musical en ella mateixa, que és un art que no necessita cap més accessori (i els ho diu un músic militant convençut de la superioritat de la música com a art total). Malauradament, tot i la feina competent dels tres músics en qüestió, el so –excepte en peces com els Enuigs de Jordi de Sant Jordi– no lligava gens amb el ritme de la veu, entorpint massa el dir de la poeta. El català emprat als poemes, d’una subtilesa microscòpica, no volia interferències. Si la música és de qualitat descomunal, ho podem acceptar: tampoc no era el cas...

Paral·lelament, Dolors Miquel no va tenir el seu millor vespre. Va recitar amb molta gràcia alguns del Proverbis del nostre gran Llull i la hilarant anònima La Bella i l’Abat (Ara vuitanta monjos tots d’una religió som,/i quan un la hi fa a un altre el batem amb grans bastons;/però vós no sereu batuda si no és a cops de collons,/Això diu l’abat). Però accelerava massa el dir i aguditzava la veu en poemes subtilíssims, tan difícils de recitar com ara Torneu allà on al principi estàveu, un miracle de la llengua del geni March, d’aquells que, de ben segur, Proust devia llegir abans de fer el seu Amor de Swann. Quina subtilitat, el paio! Desitgeu-me, doncs, com em desitjàveu,/amb el voler que em contentava a mi./Ara que us am més del que mai amí/torneu allà on al principi estàveu. No descobrim res: un dels nostres grans poetes!

Al final, no obstat això, sortim del recital amb una sensació de mala llet per l’oportunitat perduda. Gran matèria poètica... però un recital ben fluix. Cap home no és visible i –afortunadament– ni la Miquel no és infal·lible. Tot i això, ella somriu.

Bernat Dedéu

De l'A a la Z. Pamela Z i Arnaldo Antunes.


Arribarà un dia que Tom Selleck es disfressarà de Sebastià Jovani i la resta del món per força seran Higgins de mitjó llarg i groc. Veníem de camises hawaianes i bigotis amb Usted es un colectivo i ara som ordinadors i loops a cop de performance.

Pamela Z regna en mig de l'escenari envoltada de cables i ordinadors Mac com una versió high tech de la "Bruja Avería". De tot aquest festival d'endolls, en surt la seva veu repetida i ella hi canta, a sobre, amb la perfecció d'una professora de bel canto. La dona del Mac s'enyora de les màquines d'escriure i fa una petita broma al públic, però les rialles no duren gaire. Hi ha bellesa i desconsol en la senyora Zeta.

Amb una A i una Z vermelles comença el recital d'Arnaldo Antunes. Es fa acompanyar per un acordió que és pura malenconia. Darrera d'ell, a la pantalla, telescopis infantils i Antunes juga amb les paraules igual que es fa a la primera edat. Vestit de negre, d'espatlles amples però amb la pell broncejada sembla un Frankenstein brasiler que de tot es sorprèn. Ara, agafa una bola del món i es pregunta d'on n'ha sortit el nom. Pot ser que el cap tingui el mateix temps que la mà?, diu Antunes. S'enfarfega el cos de paraules escrites, totem i tabú, totem i tabú. L'A podria curar les ferides de la Z.

Montse Virgili

eGolem

Vaig assistir a la projecció d’eGolem d’Eugeni Bonet amb l’esperança de reviure la sensació d’estranyesa que em va causar Lectures de Cirlot: sortir al carrer i que tot semblés un decorat de cartó pedra, com si la llum del capvespre i els fanals que ja estaven encesos obeïssin a la planificació d’un plató, com si els vianants fossin actors, com si fos possible sortir-ne per accedir a una realitat real. Però ahir a la nit plovia i una cosa tan banal com l’enuig de no tenir paraigües va diluir la impressió que la pel·lícula m’havia deixat. De vegades, el detall més insignificant impedeix que la imaginació s'enlairi.

eGolem és una obra en curs, inacabada i creixent, com en algunes versions de la llegenda, que fan créixer el gòlem fins que esdevé una amenaça monstruosa. Com la literatura, que creix desmesuradament en obres cada segon a tot el planeta, però amb la diferència que no representa cap amenaça i no cal la intervenció de cap cabalista per salvar-nos-en. El gòlem és un souvenir de Praga.




eGolem comença amb un Jorge Luis Borges exacte explicant la Càbala
Llegamos a algo tan increíble como lo dicho hasta ahora. A algo que tiene que chocar a nuestra mente occidental (que choca a la mía), pero que es mi deber referir. Cuando pensamos en las palabras, pensamos históricamente que las palabras fueron en un principio sonido y que luego llegaron a ser letras. En cambio, en la cábala (que quiere decir "recepción", "tradición") se supone que las letras son anteriores; que las letras fueron los instrumentos de Dios, no las palabras significadas por las letras. Es como si se pensara que la escritura, contra toda experiencia, fue anterior a la dicción de las palabras. En tal caso, nada es casual en la Escritura: todo tiene que ser determinado. Por ejemplo, el número de las letras de cada versículo.
i recitant el seu poema «El Golem»:
El simulacro alzó los soñolientos
Párpados y vio formas y colores
Que no entendió, perdidos en rumores
Y ensayó temerosos movimientos.

Gradualmente se vio (como nosotros)
Aprisionado en esta red sonora
de Antes, Después, Ayer, Mientras, Ahora,
Derecha, Izquierda, Yo, Tú, Aquellos, Otros.

(El cabalista que ofició de numen
A la vasta criatura apodó Golem;
Estas verdades las refiere Scholem
En un docto lugar de su volumen.)
La veu i la prosa i el vers són suficients per imposar una atmosfera hipnòtica, narcòtica, de suspensió de la realitat, per mantenir l’interès en eGolem amb un després on Amos Gitai intervé amb un gest magistral


i un altre després ara ja amb fragments d’El gòlem de Meyrink recitats sobre collages d’imatges dels calls de Sefarad i Der Golem de Paul Wegener. I són les paraules Meyrink però sembla una confessió autobiogràfica d’Eugeni Bonet. Potser és poesia en imatges perquè l’apropiació de textos, de fotogrames expressionistes i de llocs esdevé una mena d’introspecció lírica i, per tant, un descobriment que cal publicar a una sala de projeccions. Hi penso i no ho sé.


Sé, però, que malgrat Jorge Luis Borges i Gerschom Scholem, als quals he llegit amb fascinació i reverència, malgrat Meyrink i els films expressionistes al voltant del gòlem, malgrat Amos Gitai, malgrat la càbala i les diferents sectes esotèriques jueves, malgrat el gòlem com a representació de l’amenaça de la tecnologia, de les criatures-màquina de l'home, malgrat el Gòlem com a souvenir de Praga, malgrat la idea que l’alè es similar al vent que mou coses inanimades i crea una il·lusió de vida, malgrat la dificultat de creure que eGolem sigui poesia encara que pugui ser poètic perquè hi ha lírica i ritme, repetició i variació, eGolem manté un enigma i un desig: el desig de resoldre l’enigma de la seva concepció. Que Eugeni Bonet no s’aturi aquí i faci créixer el seu monstre.

S’acaba la projecció. Molts assistents han desertat. Aplaudiments. Una atmosfera eGolem persisteix. Una estranyesa. Però plou.

dissabte, 14 de maig de 2011

1857

Electric Bar
Travessera de Gràcia, 233
Barcelona

Joan Adrover (poesia)
Agnès Prats, Sergi Malagarriga, Martí Prats, Taïs Oriol i Rusó Sala (música)

1857 és un grup músico-poètic nascut de la vida mateixa i dels lligams d'amistat. Tenim preparació, talent, taules i ganes de mostrar el que sabem fer. Som de Roses, Barcelona, Moià i Manacor entre altres. Des del pur entreteniment fins la poesia més espiritual passant pel romanticisme, la lluita social i la música per la música.

Nit de Poesia al Palau


Barcelona té aquesta tarda un ferum de transistor d’a veure si avui guanya la lliga el Barça i el cel és més blau i tu m’estimes més. Sona, a la seva bola, la campana poètica del Palau, com la de la primera missa, per als que avui els hi recita el tiet o pels golafres de lletra. I així es va omplint l’edifici modernista de gent amb missals verds a la mà i fanalets com en una litúrgia sense tiberi.

Comença la Núria Martínez Vernis, poruga en la caverna de flors. És massa bona per deixar-la anar de bon principi, jo encara tinc l’estómac tancat. Què bonica la màquina del darrera, galàctica baluerna, però em sobra. No vull sentir la música de la Vernis al mateix temps que els coixinets de la bèstia. Tot i així, bravo perquè és una poeta a qui fan nosa totes les esses. Les seves paraules són figueretes damunt la neu.

Apareix Kirmen Uribe. M’agrada quan recita amb euskara perquè no l’entenc. Altaió desembarca enmig de l’escenari amb una enciclopèdia d’art i avantguarda sota el braç, Klee, Miró, Rauschenberg. Altaió vol ser el Pollock de la literatura. Glups, cruix, fushh. Esquitxa-ho tot. Quant pot arribar a pesar una frase.

Pamela Z, you, you, you, canta i crida en un loop impenetrable de malestar. El ritme del desamor m’escalfa la sang i ha d’arribar Valentí Puig amb la seva poesia de quadre de caça, whisky de malta i coll de midó perquè la sang se m'espesseixi com una melmelada d'aranyons.

Kgafela oa Magogodi, nom impronunciable per la poesia que s'entén fins i tot en el silenci. Diu amb llengua llunyana: "la llibertat fracassa perquè també criem gent lletja". Magogodi amb la guitarra i la febre d'un Ginsberg negre, arramba totes les nimfes de porcellana del Palau perquè parem l'orella al rock'n'roll que conté una estrofa. Després d'això, qui s'atreveix a recitar un poema clàssic amb una "hernia de disco"? Luis Alberto de Cuenca s'asseu flemàtic en una cadira com si fos un cantaor a punt d'enfilar una soleá. L'autor de la cançons de la Orquestra Mondragón escriu poemes clàssics i apassionats d'una perfecció esplendorosa. Olé.

Jerome Rothenberg és un indígena enmig del Palau. Crida dadà, i totes les farmàcies de Barcelona s'apaguen al moment. Ja no sento Arnaldo Antunes, tinc el cap perdut. Diuen que ja han guanyat la lliga. Jo sóc més de lligacames. Una colla de noies riuen nervioses a l'home que no du pistola.

Montse Virgili

Poetry is a dead man walking

Parlem amb… Luna Miguel

Pujo ben content cap a la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda per veure, diu el programa del festival, un “referent de la jove poesia espanyola”: la madrilenya Luna Miguel, que hi presenta el llibre Poetry is not dead. M’agrada que el festival deslocalitzi els seus actes per tota la ciutat i em plau especialment respirar l’aire d’Horta en una de les fantàstiques biblioteques de les quals disposa la ciutat, especialitzada en poesia (ja ho veieu, els barcelonins escrivim pujar quan baixem a la parada Alfons X i hem d’escalar només un o dos carrers d’una incipient muntanya, i afegim deslocalitzar quan algun hom gosa programar un acte que no sigui a l’Ateneu o a La Central: som així, paciència). L’espai és fantàstic: una trentena de persones –intimitat de barri, en el millor sentit del mot– i llibres, molts llibres. Sempre que passejo per una biblioteca penso en aquell eslògan civilitzador d’en Xènius: per avançar com a poble, benvolguts catalans, llibres, llibres, més llibres. Vols dir, Eugeni?

De ben segur, Luna Miguel és la integrant més jove de tot el festival i, anem al gra, tindria tots els números per convertir-se en una icona banal del món de la literatura espectacle. Si consulteu la xarxa, la podreu veure i admirar en alguns d’aquests programes enrotlladets de tv2 on la literatura es fa amable de veure (i que encara em fan estimar més autèntiques joies culturals de la nostra contemporaneïtat com ara Sálvame, on –si més no– no hi tens ningú que t’alliçoni de com n’ets d’imbècil). Luna neix i creix a la xarxa, es proclama addicta al Facebook, i forma part d’una generació per la qual publicar ja no ha estat mai un problema ni una qüestió de principis, sinó de caprici o llibertat. Com tots els escriptors en xarxa, admet l’exhibicionisme (si consulteu el seu bloc, veureu com el seu cos hi és fotografiat lascivament i comparteix protagonisme amb la lletra) i el seu pitjor malson és quedar-se sense connexió a Internet.

Abans he escrit tindria tots els números, i ho reitero amb un cert èmfasi. Miguel podria ser una nocillada més sense contingut, però –després d’escoltar-la atentament en diàleg amb el seu editor de DVD, Sergio Gaspar– penso estar en presència d’un esperit prou sòlid. Que juga i frivolitza amb el seu propi personatge, que fila amb sornegueria qüestions comercialment rendibles com ara el sexe... és cert, però que penca de valent i cerca una veu. Una escriptora que s’interessa més aviat poc per les preguntes típiques del seu editor (què aporten els joves a la literatura, creus que existeix una literatura femenina, etc...) i més per recitar, que és el que compta. De fet, el tema central de la seva poesia no és el sexe, ni el seu present literari, sinó quelcom tan intemporal com és la malaltia i aquí és on fila més bé l’agror del malviure: “Mi madre tiene una cicatriz en la garganta/mi padre tiene una cicatriz en la rodilla/mi amante tiene una cicatriz en el costado/mi vida no tiene cicatrices, sólo manchas/sólo aceite y tiempo quemado./Sólo un rasguño".

Acabats els versos, el diàleg amb Gaspar es torna més que interessant. En primer lloc, perquè entre ell i Miguel ens fan una bona panoràmica de la poesia espanyola, i es citen molts noms que –dissortadament, i pel papanatisme patri que tots coneixem– costa massa trobar a llibreries i recitals de Barcelona: David Leo García, Elena Medel, Julia Piera... Gaspar recorda quelcom ben obvi: sense arribar al nivell de vendes de la narrativa, poca gent sap que hi ha èxits en poesia “amb més exemplars venuts que alguns narradors promocionats a Babelia”. No només parlem de llibre Poetry is not dead, de la seva protegida, que ja és a punt d’esgotar els 1500 exemplars, sinó d’èxits continuats com els de José María Fonollosa o el hit històric de Pepe Hierro amb el Cuaderno de Nueva York. La qual cosa ens porta a una reflexió important: a l’inrevès de la poesia, on el comprador/lector llegeix intensament el llibre que obté, el lector/comprador de la narrativa actual és bàsicament un comprador. Resulta totalment impossible que –atesos els actuals índexs de lectura– tothom llegeixi lletra per lletra la quantitat enorme de novel·les editades. Això si no és que els editors, com potser passa a Catalunya, inflen les vendes amb impunitat...

Efectivament, podem cridar ben alt que Poetry is not dead o –en qualsevol cas– que és un mort que camina, un espai que es troba ben a gust al corredor de la mort. S’hi refereix també la poeta, en un fantàstic text en prosa: La muerte no puede ser experimentada ni por los vivos ni por los muertos pero sí por los enfermos. Ocurre lo mismo con la piel. Surto d’aquest acte lamentant no conèixer més la poesia d’aquesta senyoreta amb aire despistat: m’hi posaré ben aviat, i també estudiaré els seus coetanis. Hom és pensador socràtic, i li encanta que els seus prejudicis siguin... això, errors i banalitat. Surto de la biblioteca d’Horta ben content, bo i pensant en la malaltia, l’amor i la mort. I em vénen al cap uns versos de qui posa nom a l’edifici, d’aquell fantàstic Somni de Don Juan: Se t’apropen als llavis joves colzes com roses/juxtaposats somriures en boques mig descloses/súbits esclats de dents que afuen doblement/el desig excedit pel teu desig d’atreure/dolós calius de nard concedits lentament/per atònits refusos que fingeixes no veure. Déu n’hi do si en tenia de mala llet, la Mercè. Llàstima que ja no hi sigui...

Bernat Dedéu