dimarts, 17 de maig de 2011

Què és, la Diamanda?

Diamanda Galás. Songs of Exile. Plaça del Rei.

Va ser fa uns quatre anys, a Nova York. Un bon amic em truca, desesperat: tinc una entrada per anar a veure la Diamanda i no hi puc anar. Fas alguna cosa, aquest vespre? Jo goso dir que desconec qui redimoni és la Diamanda, a la qual cosa l’amic en qüestió procedeix a insultar-me repetides vegades, tot disparant mots precedits pel sempitern fuckin’. Qui és la Diamanda, o –encara més ben dit– què és la Diamanda Galás? Però després de sentir-la aquell vespre al Bowery Ballroom i restar absolutament astorat durant dies pel que havia escoltat, encara avui no tinc una resposta clara. Qui és la Diamanda? Certament, el mot cantant o intèrpret no s’hi adiu en absolut. Què és, doncs, la Diamanda? Podríem dir que és algú que et pot cantar un fandango, música de cabaret austríaca o un hit de gospel mentre farceix la melodia d’intervencions al piano, citant un fragment de Brahms o de l’Et incarnatus est mozartià, i tot mitjançant una tècnica vocal que et pot enfosquir, fer ronca o aguditzar la veu mentre dispara tranquil·lament un re natural com si pixés. Per dir alguna cosa, vaja...

Què és Diamanda Galás? Sabem el que no és: !Estoy tan fatigada de que los journalistas me digan que soy una cantante gótica. Soy griega y los griegos vamos con vestidos negros!, diu entre els aplaudiments del públic. La Diamanda no és una cantant, ni una recitadora més. Songs of Exile és un espectacle únic que repassa alguns poetes que han viscut a l’exili, esperits outlaws que Galás reverencia i destrossa amb la seva vocalitat única. César Vallejo Celan, Nerval, Adonis, Papaioannou... Quina relació més curiosa amb la poesia! De fet, quan Galás canta les paraules, aquestes són pràcticament inaudibles, pervertides fins el punt de que la seva sonoritat és del tot inestable. Els seus crits ressonen perfectament en tota la Plaça del Rei (els nostres monarques, gent molt sàvia, en sabia molt, d’acústica de sales...) i alguns espectadors s’han de tapar les orelles a causa del dolor. La imatge és preciosa, i marca l’èxit d’una cantant: la gent no la pot ni escoltar...

Després de quasi dues hores d’una música inclassificable, amb el públic dempeus demanant més so, encara em segueixo preguntant qui és o què és la Diamanda Galás. Quan abandona l’escenari, la cantant ens gira l’esquena. No és una mostra de menyspreu, ni divisme. És un gest d’algú que està absolutament abandonat i rendit a la música que canta. Si ens mirés, aplaudint com bojos, no se n’aniria mai. Seguiria cantant fins quedar-se muda. Què és, la Diamanda? Quan torna, la Diamanda?

Bernat Dedéu

F Baltasar Sanmartí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada