dimarts, 17 de maig de 2011

Uns Jocs Florals de fireta

Jocs Florals de Barcelona. Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Vivim en un dels països del món amb més premis literaris dedicats a poesia per metre quadrat. Si consulteu la pàgina dels guardons del Departament de Cultura de la Generalitat, veureu que no hi ha vil·la, poblet o associació de veïns que no commemori alguna cosa o prohom amb el seu premi poètic particular: de fet, si suméssim tots els euros que comprenen els certàmens de poesia catalana, podríem treure la República del Congo de la pobresa. Però encara hi ha categories, en aquesta vida. Ens ho recorda el mestre Anton Maria Espadaler, en la glosa d’aquests Jocs Florals 2011: la d’avui és una celebració literària que es remunta a 1323, convocada en occità per la Sobregaya del Set Trobadors i posteriorment reinstaurada l’any 1859 sota el lema Patria, Fides, Amor, en referència als tres temes inexcusables que el poeta hi havia de tractar. Els Jocs, certament, són part de la nostra història cultural. Felicito a mestre Espadaler per la seva excel·lent intervenció: el temps pretèrit el tenim sabut. El present, és altra cosa...

Afortunadament, des d’ençà, la poesia catalana s’ha alliberat del corsé temàtic dels patriotes cristians: els Jocs Florals es viuen amb normalitat. No obstant això, el que altres anys havia estat una de les nostres grans celebracions literàries ha esdevingut un acte absolutament insultant per la nostra lletra i prestigi nacional. Sona la fanfàrria de l’himne del rei Joan I, i em sorprèn en primer lloc la raquítica representació institucional en l’acte. L’Alcalde no ha trobat un foradet a l’agenda per assistir al que hauria de ser un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat: és clar, fer campana als Jocs no et treu vots... En representació de l’autoritat competent hi veiem només el responsable municipal de cultura Jordi Martí i la regidora Ester Capella. El públic, íntegrament formar per jubilats, mig omple el Saló de Cent, indret preciós on els hi hagi, però absolutament inadequat per la dinàmica de l’acte. Tenim el jurat i els recitants a metres de distància. No hi ha cap mena de grandesa i caliu, cap emoció, cap respecte a la literatura. Un rotllo patateru, en definitiva.

Però no tot és negatiu, en aquesta vida. El guardonat d’enguany, si més no, és un dels nostres grans escriptors: l’Albert Roig, amb el seu llibre La Tempesta, notablement presentat per la presidenta del Jurat Vinyet Panyella (que recorda amb seny l’escassa presència de dones al capdavant d’aquest grup de savis escollit, recordant-ne dues de ben il·lustres: Dolors Montserrat i Mercè Rodoreda). L’actriu Sílvia Bel recita amb correcció un homenatge del poeta a l’enyorat Andreu Vidal, d’una cruesa ensordidora i una bellesa inqüestionable (Que la terra et sigui lleu/lluny dels homes (...) Jo sé els dies que has trigat en podrir-te). Però avui no hi ha res a fer per la poesia: tenim la sensació d’estar en un acte totalment protocol·lari, mancant de solemnitat, on fins i tot acabem cantant Els Segadors d’esma, acompanyats d’una formació de vent metall que no arriba ni a la mitja plantilla de la Banda Municipal. Com diu un il·lustre assistent a l’acte, per fer aquesta pantomima tan avorrida, millor reunir-nos en una taberna i no faltar-li al respecte a aital lloc tan important pel país.

És ben difícil gaudir entre tanta sordidesa, els ho juro, i mira que venia predisposat a fer-ho: la imatge del públic indolent, la visió d’uns responsables polítics tan poc atractius... Per fortuna, els Jocs –des de fa uns vint anys– els presenta la meva sexsymbol de joventut i una de les nostres millors actrius: l’Àngels Bassas. El seu posat, la seva veu, i els rínxols més preciosos que mai no ha parit mare,contrasten amb aquesta deixadesa de país i aquesta cerimònia de fireta. Quan tingui temps, li escriuré un llibre secretament inspirat en La Ben Plantada (un dels molts llibres que mai no faré, vaja...), erigint-la com a monument nacional i intransferible. Mentre se succeeixen els parlaments passo el temps mirant-me-la, de lluny, mentre fantasiejo en apropar-m’hi i demanar-li si té temps per una cervesa o per un matrimoni tranquil, a base de música al migdia, pastetes per la tarda i poesia al vespre. Però la fi de l’acte em desperta de la fantasia adolescent. El poeta recull els deu mil euros, tothom encaixa les mans, i –benvolguts amics– ja ens veurem el 2012. Me’n vaig sol, a matar el temps.

Bernat Dedéu

F Baltasar Sanmartí

2 comentaris:

  1. Gràcies pel notable i pel seny
    (i una coseta, ahir hi havia un altre regidor, en Jaume Ciurana, de CiU. L'any passat la representació municipal encara va ser menor, perquè només va venir en Ciurana).
    Per la resta, l'opinió coincideix amb la dels pocs poetes que hi van assistir.

    ResponElimina
  2. L’únic que ens va faltar per arribar a l’excel•lent va ser una bona megafonia (se’t sentia molt entretallada!). Cert, vaig veure en Ciurana però no he recordat posar-lo a la crònica. Entono afinadament el mea culpa. M’alegra coincidir amb els amos de la paraula. Espero que no em robin la idea de La Ben Plantada bis...

    b.

    ResponElimina