Obrir la finestra és com obrir-se les venes

Nit de Poesia al Palau

No he tingut massa sort: m’han tocat unes entrades al segon pis, a can pistraus. Però hom és noucentista de mena –en conseqüència, mitòman per naturalesa– i estima allò que els cursis militants anomenarien poesia de proximitat. Comença l’art de la picaresca i l’alegria d’ocupar fraudulentament una butaca (el Palau és consubstancial a l’art de la puta i la ramoneta, ja ho sabeu). La providència em dóna una gran pista: veig la inconfusible cabellera blanca del mestre Francesc Garriga en una de les llotges de platea: seu aquí, nen simpàtic, i ves-me dient com va el Barça, que això va per llarg. Comença la festa. Hi ha novetats: els nostres directors han tingut la bona pensada d’encarregar el llibre de la Nit al Palau als savis companys de LaBreu edicions, i que sigui per molts anys. Abans d’iniciar l’acte, l’organització ens regala unes llanternes –que recorden antenes alienígenes– per anar seguint els poemes a les fosques. És ben curiosa la postmodernitat: tenim els escrivent al davant, carn viva, i estem tots mirant una pagina escrita amb una llumeta unipersonal. Tota una metàfora...

La marató es dispara amb la Núria Martínez Vernis. No puc amagar la meva debilitat per aquesta poetassa. La Núria no sap enganyar ni a la seva ombra i és un tot ferm d’honestedat que costa de trobar enguany. Mentre llegeix els primers versos del poema Trànsfuga, la seva veu entretallada denota que està totalment cagada de por. El recitat avança i la poeta es fa més segura: m’agraden els escriptors que han viscut la fam, la por i el dolor i no en fan pornografia. He seguit aquesta veu des de fa molts anys, i ara la Martínez ja no s’està d’hòsties en el seu vers: M’he confiscat la il·lusió/amb una maldestra vida contrària/una parla morta en forma de tos/i un munt d’estones variables. Si els poetes són els que copsen el nostre temps, la Núria ha fet un d’aquests adagis que expliquen perfectament l’estat d’ànim de la meva/seva generació: obrir la finestra és com obrir-se les venes. Por a l’exterior, por a la finestra. Gran poesia: el nou llibre de la poetassa, Deix on dir, eixirà d’aquí a ben poc.

Calla, nen, que jo he vingut a veure aquest, que és l’hòstia, diu mestre Garriga. En Francesc es refereix a Kirmen Uribe, poeta que –per la meva vergonya– desconeixia totalment, i que fa allò tan difícil d’enaltir la pròpia història familiar i personal sense ni un gram innecessari de sucre. Els poetes van desfilant. Feia massa temps que no sentia recitar Vicenç Altaió, a qui molts ja coneixen més com un gestor cultural que no pas un escriptor de primera. Amb l’Altaió em passa una cosa ben curiosa: el tracte que li dóna a la llengua m’incomoda, em causa una angúnia semblant a la que els melòmans senten amb l’atonalisme. I la incomoditat, evidentment, em neguiteja, la qual cosa deu ser tot un triomf pel poeta. Parlant de música, són molts els artistes d’avui que acompanyen la seva lletra amb sintetitzadors: així Pamela Z, Arnaldo Antunes o el gran Jerome Rothenberg. De nou, m’agrada el que sento, però el carca merdós que habita en mi reclama atenció. No n’hi ha prou amb la veu? En aquest temps de tecnificació, no és la veu sola, davant d’un foli, l’acte més revolucionari de tots?

En Garriga ja respira tranquil. Hem empatat, i ja som campions, mestre. Amb la placidesa d’haver dit missa, podem canviar la transcendència del futbol per la paraula. Els directors del Festival m’havien comentat fa poc que, com que se’ls acusa de progres i joves, s’han posat un pèl carques. Suposo que això respon a la presència il·lustre de dos dretans consumats com Valentí Puig i Luis Alberto de Cuenca. Pel que fa al segon, de Cuenca és sobretot un apologeta del madrilenyisme, d’aquesta literatura masculina dandi hereva del mestre Umbral que m’entusiasma: “Pero aún me gustas más, tanto que casi/no puedo resistir lo que me gustas,/cuando, llena de vida, te despiertas/y lo primero que haces es decirme:/Tengo un hambre feroz esta mañana./Voy a empezar contigo el desayuno”. Valentí Puig, al qual desterrem massa sovint de la nostra lletra, és certament un poeta que estima l’altíssim i la transcendència. Curiosament, a mi m’allunya quan es pren seriosament aquest déu que el salva, i m’apropo al mallorquí quan és frívol amb ell mateix: “Gràcies a Déu sien donades per la saviesa/del doctor Johnson, el Trankimazin 0.50/els avions confortables, la pietat, el xip/les garotes, la Bíblia, i el somriure/excel·lent de les dones.”

Acabada la paraula, tothom apaga les llanternes i s’encén la llum del Palau després de quasi dues hores de versos. Ja ens tornem a veure les cares. La Núria surt dels camerinos, passa per la llotja i m’abraça. Puc olorar el seu alè amb una flaire deliciosa de cervesa. Estava cagada, tu, quina por. Ara ja puc començar a veure. No obris la finestra, Martínez, no obris la finestra.

Bernat Dedéu