diumenge, 22 de maig de 2011

Dupond i Dupont a la Virreina

Afterpop Fernández & Fernández, Postpoéticas

Damunt de l'escenari, regnen els Dupond i Dupont de l'era afterpop. Són Fernández i Fernández. Els dos superagents secrets canvien el bigoti i el bombí per una màscara d'ulleres negres de pasta i darrera d'uns MACs, amb el micro a la mà, semblen els dos sentits músics d'una banda d'emocore. S'intercanvien el torn i deixen anar una tirallonga de sentències davant d'una pantalla que escup imatges de fàbriques i apocalipsi de llum halògena. Tot en ells és neutrons, fotocòpies, subhastes i commutadors. Reciten textos des d'una era de cables que s'ha oblidat que sempre hi ha word quan és spoken.

N'hi ha qui entre el públic vol trobar-li la gràcia, però jo, ho confesso, després del recital d'Estellés, tinc el router tancat. Fernández, crec que el Mallo, en un cant al cinisme de samarreta cool, deixa anar: "Hay cierto glamur en las centrales nucleares". I Fernández Porta tanca els ulls com si digués, amén. Du els guants de pell negres, sense dits que guarda per les grans ocasions. A Lemmy de Motörhead li agradarien.

Fernández i Fernández que són nois molt llegits, s'han oblidat que els poemes s'escriuen amb l'estómac, el cor, el fetge. I em fa l'efecte que els Dupond i Dupont de l'era afterpop, han llegit els poetes com un lector de codis de barres de qualsevol supermercat.

Montse Virgili

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada