Cap dona és infal·lible

Història Oral de la Poesia Catalana. Poetes Medievals.
Dolors Miquel: Cap home és visible.

Som al primer recital de la sèrie Història Oral de la Poesia Catalana. Una poeta més que viva –Dolors Miquel– ens desgrana i actualitza poemes catalans dels segles XIII, XIV i XV, acompanyada pels músics Tonatiuh Cortés a la flauta, Tomàs Bernaus a les percussions i Adrià Grandia a la viola de roda. La Miquel ens recitarà una tria personal i intransferible de la seva pròpia antologia de la Poesia Catalana Medieval, editada a can seixanta-dos. La selecció és fantàstica i barreja cants d’amor, balades cortesanes, amb alguns fragments i peces sornegueres que s’agermanen a la perfecció al recitar de la nostra rapsoda. La mescla no pot ser més apetitosa: del resultat, dissortadament, no en podem dir el mateix.

Primer, cal que els poetes reflexionin sobre l’adequació del seu dir amb la música. Quan poesia i música empasten correctament, el resultat pot arribar a posar els pèls de punta: passa, admetem-ho amb tristesa, ben poques vegades. Cal pensar, tot i que soni a tòpic, que la poesia ja és musical en ella mateixa, que és un art que no necessita cap més accessori (i els ho diu un músic militant convençut de la superioritat de la música com a art total). Malauradament, tot i la feina competent dels tres músics en qüestió, el so –excepte en peces com els Enuigs de Jordi de Sant Jordi– no lligava gens amb el ritme de la veu, entorpint massa el dir de la poeta. El català emprat als poemes, d’una subtilesa microscòpica, no volia interferències. Si la música és de qualitat descomunal, ho podem acceptar: tampoc no era el cas...

Paral·lelament, Dolors Miquel no va tenir el seu millor vespre. Va recitar amb molta gràcia alguns del Proverbis del nostre gran Llull i la hilarant anònima La Bella i l’Abat (Ara vuitanta monjos tots d’una religió som,/i quan un la hi fa a un altre el batem amb grans bastons;/però vós no sereu batuda si no és a cops de collons,/Això diu l’abat). Però accelerava massa el dir i aguditzava la veu en poemes subtilíssims, tan difícils de recitar com ara Torneu allà on al principi estàveu, un miracle de la llengua del geni March, d’aquells que, de ben segur, Proust devia llegir abans de fer el seu Amor de Swann. Quina subtilitat, el paio! Desitgeu-me, doncs, com em desitjàveu,/amb el voler que em contentava a mi./Ara que us am més del que mai amí/torneu allà on al principi estàveu. No descobrim res: un dels nostres grans poetes!

Al final, no obstat això, sortim del recital amb una sensació de mala llet per l’oportunitat perduda. Gran matèria poètica... però un recital ben fluix. Cap home no és visible i –afortunadament– ni la Miquel no és infal·lible. Tot i això, ella somriu.

Bernat Dedéu