Els Polis celebren 20 anys als escenaris, la poesia també pot fer somriure i ells tenen “cuerda para rato” i no sé si tots, però “nosotros tenemos la razón”. I és per aquests motius que el Lliure estava ple i la desolació baixava per les escales dels que s’havien quedat fora.
Els Polis són una sarsuela marinera feta de Gómez de la Serna, Tip i Coll i un tapet de sentit comú a mà i màquina. Després de 20 anys, encara hi ha qui els veu per primera vegada i diu: "coi, sí que són bons" i és que el Rafa i el Xavi, entoma-ho, vinga, representen encara l’esperança de la poesia que vol escriure fora dels marges del full.
Vestits de negre, per deixar que la gravetat es quedi al marge de la pell, els Accidents Polipoètics, amb els seus faristols, reciten i repeteixen i busquen a cada frase una polisèmia de somriures entre les butaques que inclouen la senyora Maria i el estudiant pedant de la setena fila. A "Más triste es robar" centrifuguen tots els seus anteriors espectacles i tornen a triomfar.
Perquè? Doncs perquè escriuen cartes d’amor a la lletja humanitat i quan hi posen el punt i apart, respiren i solten: "Tants llocs bonics i a cap hi arriba el metro".
Montse Virgili
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada