dilluns, 2 de maig de 2011

La configuració de l'atac

Al maig la poesia esclata a Barcelona. El XXVII Festival Internacional de Poesia de Barcelona és la bomba. L’esclat, dilatat en el temps, comença al Palau de la Música i encén la ciutat com si fos un reguerot de pólvora de set dies de poemes polvoritzats que mena a la plaça del Rei, on tot acaba de petar. D’un dels més bells edificis modernistes a una de les més fantàstiques places medievals; res s’arrasa, ans tot s’alçura. D’Anselm Clavé a Martí l’Humà, la ciutat crema d’un foc poètic que provoca, estimula i desperta.

Dimecres 11 de maig a les 20.30 h
Acte d’inauguració del festival: Nit de Poesia al Palau
Palau de la Música Catalana
c/ del Palau de la Música, 4-6

Jerome Rothenberg, en anglès
Arnaldo Antunes, en portuguès
Kgafela oa Magogodi, en tswana i anglès
Pamela Z, en anglès
Luis Alberto de Cuenca, en castellà
Kirmen Uribe, en basc i castellà
Valentí Puig, en català
Vicenç Altaió, en català
Núria Martínez Vernis, en català

Orquestra Mecànica de Cabo San Roque (intervenció musical)
Ana Rovira (disseny d’il·luminació)

Preu entrada: 6 euros Venda d’entrades: Tiquet Rambles (La Rambla, 99), de dilluns a diumenge de 10.00 a 20.30 h; Taquilles del Palau de la Música, de dilluns a dissabte de 10.00 a 21.00 h; Telentrada: 902 10 12 12, www.telentrada.com i totes les oficines de CatalunyaCaixa.

La cataracta / La cateratta — Vinicio Capossela i CaboSanRoque from El tigre de Cibèria on Vimeo.


L’EXPLOSIÓ INICIAL
El poetes que recitaran enguany a la Nit de Poesia al Palau són tan diferents entre si que, més que representar un ventall de la producció poètica contemporània, representen un cercle en el qual tots els punts són a la màxima distància els uns dels altres —per ocupar la màxima superfície. La tria és, alhora, una reivindicació de l’excel·lència i de l’enorme varietat de l’espectre poètic, aquí en mostres quasi antagòniques i de pes.

Des de cadascun dels vèrtexs del ring enneagonal: Kgafela oa Magogodi, sud-africà desenfrenat que et colpeja, verborreic, amb el seu doll de versos; Valentí Puig, l’hereu de la millor tradició moralista francesa, alta lírica i cap pèl a la llengua; Kirmen Uribe, el ja clàssic valedor de la nova poesia basca; Jerome Rothenberg, més que poeta americà, poeta universal que recompon poesia i ritual, natura, art, misticisme i revolució; Luis Alberto de Cuenca, poeta i filòleg heterodox, traductor d’Homer i de Guillem d’Aquitània, expert en còmics, tot ell és una excepció, una sorpresa; Núria Martínez Vernis, espigada sacsejadora de l’urbs, animal escènic que duu el ritme a les parpelles esbatanades; Arnaldo Antunes, estrella internacional de la confluència entre la música brasilera i la poesia concreta; Pamela Z, performer nord-americana que recull la tradició del treball de la veu ampliada de Joan La Barbara i Meredith Monk i hi afegeix una gran presència escènica i bones dosis d’electrònica; i Vicenç Altaió, el traficant d’idees que fa trenta anys que rega les arrels avantguardistes catalanes per extreure’n els esqueixos més fulgurants i passats de postmodernitat.
No serà un combat a nou, serà un cor a nou, un cor de nou veus concatenades dalt d’un ring enneagonal, en directe i en gran angular.

EL DIAGRAMA SUBJACENT
Els avatars de la poesia: ceràmica, home i màquina. Dit altrament: les muses, els poetes i la tecnologia. O bé: Déu, la persona i la tècnica. Ars combinatòria lul·liana: les persones del verb. Sense resumir: la ceràmica –l’embolcall de les muses del Palau, la tradició on ens inserim, descoberta de bell nou per l’acurada i exploratòria il·luminació d’Ana Rovira–, l’home –els poetes i llurs veus– i la màquina –l’Orquestra Mecànica de Cabo San Roque, un giny multimodal i autònom que és capaç de reproduir melodies complexíssimes amb un grau de personalitat que ja voldria tenir més d’un i dos passavolants.

Tot plegat, un combinat d’alta cocteleria, un recorregut per a tots els gustos del paladar, un glop de frescor picant i gustosa per sadollar els vostres cervells àvids de la millor poesia. Com que sabem que només l’administrem un cop l’any, la droga sense tallar, ens hi esmercem al màxim perquè en gaudiu com mai –com sempre. El plaer, si és vostre, també serà nostre.

Eduard Escoffet
Martí Sales
Directors artístics de Barcelona Poesia 2011

1 comentari: