Dir de nou el món

«Si vols conèixer un home,
dóna-li poder.»
JOAN BROSSA

«Ningú no pot servir dos senyors.»
SANT MATEU 6, 24

La poesia convoca, abans que una tradició local, una tradició universal. La poesia es mou lliure entre temps, espais i formats. El nomadisme i l’acostament a l’altre caracteritzen l’exercici poètic. Des de les coves més pregones de la llengua pròpia, emergeix un crit que travessa fronteres: a l’encalç d’un nou lector, d’un nou horitzó. L’horitzó de sempre; els punts cardinals són perennes. Els poetes no fan res més que dir de nou el món, captar-ne el moment i lligar-lo al neguit que ens acompanya des que algú va tenir la necessitat de fer el primer poema. I ho fan des de la llibertat, sense estar sotmesos a cap altre senyor.

I és en moments de revoltes i de retallades que la poesia té més sentit que mai. Els ciutadans, esdevinguts clients, embadalits amb la mateixa llum, hem renunciat a l’exercici de la ciutadania i al poder de decidir autònomament, amb coresponsabilitat. Ara només ens queixem. Com l’infant que marraneja sense fi, que plora fins que obté allò que creu que li pertoca. Sense donar res. La poesia ens recorda, però, que no podem renunciar a la nostra pròpia veu, ni als nostres drets i deures. Rere cada poema hi ha algú que s’ha alçat i ha volgut compartir. El gest personal i únic i el compromís envers la resta de conciutadans. Així de fràgil, gens mecànic.

Des d’aquest punt de partida, el programa d’enguany és més dens i divers que mai. Els extrems hi dibuixen un paisatge ampliat, ple de matisos i giravolts. Hem volgut treballar diferents velocitats, diferents tradicions, diferents mirades a la ciutat. Barcelona Poesia vol ser alguna cosa més que un aparador per als poetes: que ciutat i poesia s’impliquin a fons i dialoguin, que les llibreries i els col·lectius que organitzen activitats poètiques durant tot l’any hi diguin la seva, que els mestres ens ensenyin i que els joves perdin la por d’explorar, que les llengües no siguin una frontera i que els territoris híbrids es despleguin en tota la seva complexitat.

Volem que Barcelona sigui, durant set dies, capital de l’univers poètic, que els milers de petites i diverses veus que conformen la poesia s’apleguin en un mateix punt, posant l’accent en la generació de discurs al voltant del fet poètic i en l’excel·lència a l’hora de donar un espai i un temps concret –un escenari– al poema. El conjunt de les diverses propostes del programa –jams, conferències, tallers de creació, tallers de traducció, Jocs Florals, concerts, una personal història oral de la poesia catalana...– revela contradiccions i impureses que ens fan més savis i més lliures. Ens permeten comprendre el nostre temps i actuar-hi. Tot plegat amb la voluntat de no quedar-nos només amb l’anècdota de la creació poètica i interrogar l’espai públic.

D’Arnaldo Antunes a Valentí Puig, de Pamela Z a Luis Alberto de Cuenca, de Juan Gelman a Diamanda Galás, de Luis García Montero a Lee Ranaldo, de Jerome Rothenberg a Eloy Fernández Porta, de Maria Cabrera a Kgafela oa Magogodi, s’obre un paisatge que necessita algú que el llegeixi. El nostre objectiu és que cadascú trobi la millor manera d’acostar-se a aquest paisatge. El programa que tot seguit es desplega compta, d’altra banda, amb la col·laboració de diverses fundacions, institucions, col·lectius, espais i llibreries. Sense ells tampoc seria possible. La poesia és espai públic, diàleg amb el present, acció política, exercici de ciutadania. El poema, una porta oberta, una llar on hi cap tothom. Sigueu tots benvinguts.

Wahr spricht, wer Schatten spricht.

Els directors