dimarts, 10 de maig del 2011

Batalla a tota ultrança per la paraula

Em sembla una molt bona idea que l’Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2011 sigui més accessible. Martí Sales i Eduard Escoffet, els directors de Barcelona Poesia 2011 —on s’integren o s’enxarxen els Jocs Florals i el Festival Internacional de Poesia de Barcelona—, volen reivindicar aquesta celebració centenària i res millor que l’esplèndid article d’Anton M. Espadaler per endinsar-nos-hi. El savi medievalista ens recorda que la institució dels Jocs Florals va coincidir amb la decadència de la poesia trobadoresca. Els consistoris de la Gaia Ciència, que judicaven el mèrit dels guanyadors, poc tenien a veure amb els cavallers arrogants i cultes que conreaven el sirventès i la canço. Els responsables de la restauració dels Jocs Florals al segle XIX van promoure sobretot el caràcter de celebració cívica; les paraules de l’admiradíssim Anton M. Espadaler i les pàgines que segueixen haurien de trobar-se a totes les llars catalanes i ser motiu de conversa i debat encès, en vers o en prosa. I més si són un pretext per tornar a Maragall i Rusiñol, com ens proposa Margarida Casacuberta en la seva esplèndida contribució.

No voldria gastar gaire d’hora l’esperit ditiràmbic que assetja aquest apunt, però el «Balanç poètic 2011» de David Castillo em fa molta enveja. Com m’agradaria posseir la seva visió, alhora panoràmica i detallada, de l’activitat poètica! Des de la meva perspectiva, força més limitada, només puc dir que coincideixo en el seu diagnòstic editorial. Per sort, divergeixo pel que fa a determinats gustos poètics, i la poesia també deu ser això: batalla a tota ultrança per la paraula. L’any hauria estat força ensopit si no fos per les petites editorials, que han abanderat bona part dels projectes més ambiciosos contra la reculada general dels grans grups editorials. Tant en la publicació d’autors del país —que és la llengua— com en la traducció d’autors contemporanis i clàssics, cal tenir en compte l’aportació d’editorials com Labreu, Lleonard Muntaner o Jardins de Samarcanda. Només una objecció: pot un dels deu millors poemes de l’any començar amb “T’ho tinc dit”?

I ara, l’esperit ditiràmbic s’enlaira, esclata i ho amara tot, perquè l’Anuari es clou amb dues conferències que l’any passat ja van merèixer grans elogis. Em refereixo a «Poesia pública: Sobre poetes consellers i fanals trencats» de Maria Bohigas i «El poema és l’única bomba» d’Arnau Pons. Lectura obligada que enllaço. I callo.

El llibreter

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada