La bomba

Dimecres. 19.00 hores. Biblioteca Nacional de Catalunya. No fa fred, però tampoc fa calor.

A mesura que la conferència que van impartir el senyor Arnau Pons i la senyora Maria Bohigas avançava, les orelles del (Joan) (Todó) s'anaven encenent. Les quatre. Irradiaven emoció i glòria. Jo, que només tinc dues orelles, vaig obrir-les com mai per tal que tota la informació abocada arribés nítida a les parts del cervell que emmagatzemen la informació realment important, però l'esforç va ser completament en va, perquè l'èxtasi d'escoltar aquest parell de savis, i alguna de les seves argumentacions que em van grinyolar, em van fer pensar a la velocitat de la llum fins perdrem en les tenebres de les opinions a mig formar.

Conscient d'haver assistit a una de les millors conferències de la seva vida, aquesta víctima del sistema educatiu va dirigir-se, just acabat l'acte, a demanar-li un gran favor a la senyora Maria Bohigas. Primer li va demanar si es voldria casar amb ell. Davant la negativa, aquest cronista va exigir un premi de consolació:

—Em regales els papers de la teva conferència?

Com que tinc poders màgics, sé que els senyors (Joan) i (Todó) frisen per parlar de La Millor Conferència de l'Any. A continuació, reproduïm les paraules de Maria Bohigas, que segur que ajudaran a posar als lectors en situació i llegir el post que en (Joan) i en (Todó) preparen al balcó de casa seva i que aviat publicaran.

Aquest cronista agraeix especialment a Maria Bohigas la seva simpatia i amabilitat, i les ganes de compartir la seva saviesa, opinions i coneixements amb tots nosaltres. Si obtenim molts "m'agrada" al facebook, mirarem de publicar la conferència del senyor Arnau Pons, que complementa la que us presentem tot seguit.

****

La poesia és llegida per molt poques persones.

I tanmateix el seu fantasma exerceix una veritable fascinació.

Què proposa i cap a on ens condueix el poema?

Pot ser que, com més se celebri la poesia, menys se sàpiga el que es fa?

Aquest vespre voldria abordar les condicions en què ens arriba la poesia: com irromp en les nostres vides, en quin entorn, en quines circumstàncies —qui hi ha darrere els bastidors, i què és el que de fora s’infiltra a dins de la poesia. Això obliga a fer d’entrada una distinció entre el contacte que hi establim quan la llegim a soles i el que hi establim quan l’anem a sentir, quan ens la donen en un espai públic: entrem llavors en un context que no ens és propi, que ha estat preparat, en què el lloc, el recitador i els oients entren a formar part de la poesia tant o més que la paraula de què és feta. Un poema perfectament sanguinari sobre dues dones que s’esquarteren probablement no faria riure gens l’àvia que el llegís sola a la butaca de casa, i en canvi s’hi partia de riure l’altra tarda a la Virreina, quan el poeta que el recitava feia una cara de bon nen com una casa i tenia al costat un comparsa amb un nas de pallasso vermell. És una constatació banal, si voleu, però important en una època en què la poesia, a casa nostra i a molts altres llocs, ocupa un espai cada vegada més públic i cada vegada menys privat.

I ja que parlem de les condicions que prefiguren un acte cultural, potser convé desfer un malentès, ocasionat potser per una certa manera d’expressar-se poèticament: els organitzadors del Festival de Poesia, a qui agraeixo el convit, anunciaven dues persones «agermanades per la condició d’exiliats». Ara bé: ni l’Arnau Pons ni jo no som ni ens considerem exiliats. El fet d’haver nascut i viscut a França fa de mi una francesa, una francesa catalana o una catalana francesa, tant se val: una filla d’emigrats que va i ve d’un país a l’altre amb tota llibertat, és a dir, el contrari d’una exiliada. Pel que fa a la «ferma i punxeguda decisió de no pertànyer a cap de les capelletes que governen l’escena literària» que convertiria l’Arnau Pons en un exiliat, d’alguna manera toca el moll de la intervenció d’aquest vespre. Si alguna cosa ens agermana, a l’Arnau Pons i a mi, és que el nostre treball, la nostra afició té a veure amb l’escrit. Tots dos som traductors, tots dos fem d’editors: són dues maneres, al capdavall, de llegir. Dues disciplines que s’ocupen de fixar un text escrit perquè algú se’l llegeixi sense altre context ni altra matèria que la lletra. Som, doncs, dos individus poc escènics. En el cas de l’Arnau, aquest caràcter no escènic s’acusa si tenim en compte que també és poeta: escriu poesia i rarament puja en escena a recitar-la. Una manera de fer que té a veure amb la poesia que cultiva, no pas amb una voluntat de no ocupar l’escena literària. Perquè la seva poesia no es dirigeix a un públic si entenem que públic té per força una dimensió col·lectiva; la seva poesia es dirigeix a algú que voluntàriament està sol davant d’un poema: a un subjecte que s’ha aïllat per acollir un poema i desxifrar-lo silenciosament sense la mediació de l’escenari i del públic. Amb això ja veieu que la nostra intervenció sobre la poesia com a fenomen públic no pot ser neutra.

Dit això, m’interessa apuntar unes quantes contradiccions, o uns quants contrastos molt visibles en la condició que té avui la poesia a Catalunya. La poesia és la més residual de totes les produccions literàries impreses, la menys venuda de totes, el contrari de l’èxit si pensem que l’èxit, per a un autor, consisteix a ser llegit per molta gent. I tanmateix, els editors a Catalunya s’atreveixen a publicar poesia, i els poetes hi publiquen abundantment. Com si hi hagués, a l’arrel, un deliri per la poesia, potser un prestigi de la poesia, més fort que la constatació que no hi ha manera de vendre-la. Aquest miracle o misteri pren una altra dimensió si tenim present que, a Catalunya, és molt freqüent que el director d’una institució pública, o el braç dret d’un conseller, o fins i tot el conseller responsable de comprar avions de combat a Londres durant la darrera guerra, sigui un poeta, o si més no algú que ha comès poemes. I dic cometre poemes perquè a França, on no em van exiliar però on vaig créixer, cometre poemes és cosa perfectament incompatible amb el govern. A França, un president de la República o un ministre d’assumptes exteriors pot permetre’s de cometre una novel·la. Però ser poeta i comptar socialment, ser poeta i home d’èxit, ser poeta i manar, sigui al nivell que sigui, a França no rima de cap de les maneres.

La contradicció no s’atura aquí. Alhora que exercir de poeta és compatible a Catalunya amb l’exercici poc marginal de governar, el màxim elogi que es pugui fer a un poeta —i especialment a algú que comença la carrera de poeta— és que sigui “trencador”. Com s’avé l’afany trencador amb l’afany de dirigir els afers públics? Potser convé preguntar-se amb què agrada que el poeta trenqui: amb la poesia que l’ha precedit? Perquè fos així, caldria que la tradició tingués un pes considerable, que tingués una presència central i esclafadora en la vida dels futurs poetes trencadors, a través de l’escola, de la universitat, de la vida cultural —que inclou l’activitat editorial. L’afany de trencar amb els mestres implica que hi ha mestratge. Ara bé, la freqüentació de la poesia que garanteixen els programes escolars es redueix a una antologia d’uns quaranta poemes per a vuit segles de poesia catalana, i això només en el cas que l’escolar arribi al batxillerat, ja que és aleshores que se l’exposa obligatòriament a llegir poesia: molts joves no arriben a tenir-hi cap contacte, fora del vers de Nadal. Pel cantó editorial, si molts catàlegs acullen ocasionalment algun volum de poemes nous, la poesia d’Àngel Guimerà —és un exemple entre molts— només es pot llegir en una antologia descatalogada o bé en edicions que tenen més d’un segle; la de Mercè Rodoreda continua en bona part inèdita, tot i el centenari monumental que se li va dedicar l’any passat: un baròmetre prou fiable per mesurar la densitat de l’interès natural pels precursors.

L’afany trencador no deu pas tenir a veure amb un mestratge que no existeix. Potser té a veure, més que amb la poesia, amb els poetes: amb els poetes que han precedit el nou poeta trencador —amb una generació anterior que convé escombrar per obrir-se pas i demostrar que la creació continua, que la creació no ha mort, que la creació catalana no ha mort. Gaziel en deia el canibalisme literari, i molts el tenen present quan fan diagnòstics sobre el sistema cultural català. El cito, tot i que no parla d’un poeta sinó d’un novel·lista —d’un novel·lista condemnat a mort per la generació de poetes que li venia al darrere, els Noucentistes:

A qualsevol país normal, la carrera literària de Narcís Oller hauria estat definitivament assentada. Prou sabem que tot passa en aquest món i que les escoles i tendències, en l’art d’escriure, són gairebé tan fugisseres com la moda femenina; però, per això mateix, és de llei en tota col·lectivitat estructurada i que sàpiga on té el cap i els peus, que els homes de talent, i fins els homes de sort (que ve a ser una mena de talent gratuït, sovint més estimat que l’autèntic), un cop han fet diana, repetidament o una sola vegada, gaudeixin d’una categoria social i un respecte més o menys extensos, però que els acompanyen, com una estela de llum, si res més no fins a la mort. Un naufragi total, en vida, d’un navegant d’altura no es veu enlloc, com no sigui per culpa d’ell mateix i per motius molt greus —per exemple, el cas d’Oscar Wilde, o antigament el d’Ovidi.

El de Narcís Oller, però, entre nosaltres, va ser quelcom que només pot donar-se en un territori tan remenut i espiritualment pobre que la gent no hi cap, i es fan nosa els uns als altres, d’on s’esdevé una mena esgarrifosa de canibalisme literari.

Busquem més ingredients. I si fos amb el silenci de conveniència que el poeta ha de trencar? Amb el dogma d’una època, amb el políticament correcte que obliga a callar segons què en determinades esferes, especialment la pública, on el poeta abunda. Aquí apareix un aspecte de la contradicció que encara té més pebre. Com a editora, quan vaig a demanar un ajut a la institució X per publicar o promocionar un llibre, resulta que hi he d’anar proveïda d’un certificat en què declaro que no assetjo ningú ni sóc assetjada per ningú a l’empresa editorial on treballo —a l’editorial som tres, i costa d’assetjar-se; però el certificat és obligatori. Mentrestant, la persona que exerceix en aquella institució X contrària a l’assetjament sexual o a l’assetjament per raó de sexe, o la persona que aquella institució cultural promociona enviant-la a recitals, és aplaudida quan la seva poesia degrada i vomita i esquartera les dones —i la gent riu, i les dones també riuen, com l’altre dia a la Virreina. Riuen perquè aquell poema gosa dir un odi real i prohibit? Seria això, finalment, una variant de la poesia d’avui: la veu de l’odi? És una pregunta que us dono tota nua perquè us l’emporteu a casa i la mediteu quan assistiu a algun recital: val la pena de fer-ho.

Ara voldria acarar aquestes preguntes amb la reflexió que un poeta francès, Jacques Roubaud, va publicar recentment a Le Monde Diplomatique. Parteix d’una situació prou diferent de la nostra, però que comparteix amb la nostra el contrast entre la desaparició de la poesia d’entre les lectures del comú de la gent i la multiplicació de la poesia com a activitat associativa i pública. S’intitula «Obstinació de la poesia» i diu així —n’he fet un extracte:

Com que la poesia, mundanament, és inútil, o sigui impossible de vendre, molta gent que no es mama el dit ha cregut que potser valdria la pena que desaparegués. I que el seu lloc, d’ara endavant, l’ocupés un producte de substitució nou, alliberat de l’argolla del passat literari, «absolutament modern». Perquè, entre la massa dels qui han deixat de ser lectors de poesia, i potser lectors a seques, l’atracció que exerceix la poesia no ha pas desaparegut. Es pot parlar d’un desig, d’una necessitat de poesia. Les lectures de poesia, les trobades i els festivals de poesia s’han multiplicat, i tenen una concurrrència sovint prou respectable. L’economia hi té el seu paper: molts ajuntaments han descobert que convidar un o dos poetes resulta molt més barat que no pas convidar un cantant, una orquestra o un cos de ballet.

És en aquest context que el «desig de poesia» ha trobat una forma d’expressió original: l’slam. L’invent de l’slam, si més no inicialment, recolzava sobre un postulat explícit: tothom és virtualment poeta. Tothom, doncs, ha de poder fer de poeta. L’slam, diuen, és un art d’expressió popular oral, declamatori, que es practica en llocs públics com els bars o els llocs associatius. Entre els seus trets, cal destacar que no té a priori cap intenció artística —garantia del seu caràcter democràtic— i que entronca, pel fet d’improvisar-se, amb la poesia popular.

L’slam no representa un perill gaire gran per a un exercici menys elemental de la poesia. No es pot dir el mateix del fenomen que jo en dic rumrum, i que consisteix a ocupar el territori de la poesia amb l’anomenada «poesia de performance», que, en estreta col·laboració amb els «actors culturals» públics o privats, tendeix a esdevenir la forma d’existència privilegiada de la poesia, en detriment de l’escrit. Cada vegada més, a les manifestacions que es declaren «poètiques», com ara els festivals internacionals de poesia, veiem «poetes» l’activitat poètica dels quals consisteix a rodolar escales avall, a esquinçar un llistí telefònic, a produir electrònicament seqüències sonores inèdites i admirables sense ni una sola paraula. Quan la llengua hi intervé, molt sovint el seu pòsit damunt la pàgina produeix un text mediocre, com passa amb moltes cançons quan les prives de música.

Totes aquestes produccions són honorables, de vegades impressionants, fins i tot —rarament— d’una gran qualitat artística, però per què se n’ha de dir poesia? Per què no se’n diu música, gimnàstica, òpera, circ, esquetx, cançó, ballet o strip-tease?

El que acabo d’escriure vol ser una defensa del punt de vista següent: la poesia té lloc en una llengua, es fa amb paraules —sense paraules no hi ha poesia—; un poema ha de ser un objecte artístic de llengua amb quatre dimensions, fet simultàniament per a una pàgina, per a una veu, per a una orella i per a una visió interior. La poesia s’ha de llegir i ha de dir.

L’Arnau serà qui traurà suc a aquestes últimes frases. Jo voldria insistir en l’operació de substitució que descriu Roubaud al principi, especialment anguniosa per a una editora com jo, que encara creu en la virtut dels llibres. És significatiu que l’article s’hagi publicat a Le Monde Diplomatique, no pas en una revista literària. La política hi té a veure: la política que determina què s’ensenya a l’escola, què mereix de rebre el suport d’una administració, què és digne de ser transmès. La identitat, en el fons, no és res més que això. La nostra identitat, avui, recolza sobre un desconeixement profund de la pròpia tradició literària. Aquesta ignorància, aquesta indiferència arrela a l’escola, que ensenya a no estimar la literatura catalana a base de no ensenyar-la; es perpetua entre els adults per falta de conèixer els llenguatges literaris de què és feta una literatura, i sense els quals tota literatura resulta incomprensible; determina les tries editorials, ja que un editor no ha estat mai un filantrop ni pot nedar contra corrent sense un públic que justifiqui el seu esforç; i finalment condiciona la política cultural, que dóna suport cada dia més als productes de substitució en detriment de l’esforç que representa i representarà sempre el conreu de les obres escrites. Fins i tot quan aquesta política dóna suport als llibres: per exemple, quan, en el marc dels ajuts a les «obres literàries d’especial interès cultural», dóna suport a una antologia de poemes per ser llegits als enterraments o a les bodes. L’anècdota és real, i la cito per ensenyar fins a quin punt les polítiques culturals catalanes s’assemblen a una versió pobra del màrketing: màrketing perquè defensen objectes de desig, no pas obres artístiques; i pobre perquè no saben crear l’objecte de desig, sinó que l’espigolen entre els costums més tronats del públic —i dic públic, no pas lectors. És una mena de realpolitik que dissimula, sota el discurs de «Som una cultura mil·lenària», el caràcter estacional de la nostra literatura, que fa com aquelles plantes que neixen cada certa temporada per viure sis dies i morir fins l’any que ve. No és altra cosa, potser, el dia de sant Jordi.

Jo crec que fóra bo de prohibir la paraula trencador com a sinònim de bo: ser trencador és un desastre, per als fanals tant com per a la poesia. Cedeixo la paraula a l’Arnau Pons.

Maria Bohigas i Sales

19 de maig del 2010