Primícia editorial per a Barcelona Poesia

Avui és dissabte i em plau regalar-vos una primícia de l'editorial que no m'omple la panxa però m'alimenta l'esperit. Aixequeu les celles, enemics, davant de tan flagrant operació de màrqueting, i que us donin pel sac. Recordeu aquesta oda burgesa a la ciutat que tots detestem? Doncs als de l'editorial que no omple la panxa però alimenta l'esperit ens plau presentar en primícia per Barcelona Poesia aquesta resposta descarada i anarco-jovenívola d'un tal Rafel Nogueras Oller (1880-1949), que forma part del conjunt Les tenebroses, de propera publicació a LaBreu Edicions. I ara, fotem-nos cecs d'absenta, que ja s'acosta la tempesta!!!

ODA NÚMERO 2 A BARCELONA

¿Potser dubteu, ciutats,
de que us van clavegueres
per sobre els empedrats?

Teniu carrers, velles llatines,
que són la escorredora de les pitjors letrines.
Jo us ho tiro a la cara: me direu indecent...
... No sóc poca-vergonya, prò me’n ric de tu, gent
que, amarrada als mugrons d’una moral mentida,
llences al botavant a qui’t vol redimida!
Ah, ciutats, us conec!... Sé que gasteu
l’ampulós enfarfec de grans senyores
i fetes unes castes putegeu;
mes, si algú us recrimina: l’immoral!... Aleshores
tres xatos se li encaren, que fan de gos, pel lucre
del terrosset de sucre!
Sé que vosaltres tot ho voleu bufó.
No us fa pas res que sia de terrissa.

Bufó!... Bonic!... Aquesta és la qüestió!...
Beveu el vici en calze de dir missa;
poseu al crim mantó d’emperador!...
Flaquesa d’esperit pren paper d’ardidesa.
La ignorància fa el savi, ja que és precís saber.
I què me’n donaria, d’estranyesa,
si allà al Pla de Palacio, o en qualsevol carrer,
un ciutadà a grans crits, amb la major franquesa,
digués, com per exemple: —Jo, en Nogueras Oller,
m’estic morint de fàstic, de misèria, o el que fos...—
Què diria la gent!... S’ha de fer el poderós.
Tots plegats composem la gran comèdia humana!
Cal semblar més guapo del que s’és en vritat!...
I tu, Barcelona, mala catalana,
ne pateixes molt, d’aquesta enfermetat!...
I no t’ho dic per gosar-me en ta ferida...
Parlo perquè t’estimo, encar que Tu, Ciutat,
m’explotis dia i nit, fent-me una vida
de poc sol i disgustos, poc pa i força humitat!...
Parlo amb el cor. No ens coneixem de quatre dies;
ja fa vint-i-cinc anys que visc amb Tu:
puc i dec ser sincer. Sobren les cortesies,

que qui parla en comú, no fereix a ningú!...
Si no et tingués amor, al meu modo de veure,
faria uns quants sonets quan me vindria a tomb;
ors i violes, saps?... Me clavaria a geure,
i Tu em faries mestre, fent-me immortal el nom1.
Mes jo no vull dormir!... Jo vull bregar!... Escriure
perquè Tu, Barcelona, coneguis mon esprit.
En els temps que correm, dir lluitar vol dir viure;
i jo et vull els pulmons plens de fe i de delit!...
Arma’t de paciència i sies educada;
lo que et diré, fa temps que ho tinc al coll.
Llegeix serenament. Ma lletra esgarrapada
i el desnivell dels versos proven que em surt a doll,
sense posa ni temps, per fer-la perfilada.
Si t’encens, podré dir que hi ha molta aigua al moll;
si t’aborreix, que estic, com Tu, aborrit;
i si no en fessis cas, que ja ho sabia, dona,
que no puc ser per ara ton autor preferit!...
Fa temps que prens un aire que no et toca:
T’ha agafat la dèria de tornar a ser gran;

prò un enfarfec de gent...
Ton rostre ja s’aboca
pel cim del Tibidabo, i així et veig rumiant.
Pi escarrancit que ens queda, és pi que vas tallant.
Vas aplanant la roca...
Extensió, llargària!... Això és lo que tu vols.
Més cases... vols més cases! Quan no, plantar-hi cols!
I a canvi de l’oxigen, ens deixes prop del nas
tots els estanys infectes i asquerosos
al vol del riu que mai conduiràs,
ni que Déu t’ho pregués, amb ulls plorosos
enternit d’hecatombes, de febres i retràs!...
Mes no es aquesta ta pitjor porqueria...
Això ens emmalalteix i ens deshonra pel món.
Vull parlar del vici, que de nit i dia,
escamarlat i brètol, se’t pixa al mig del front!
Tu el consents!... ¿Cal que et parli de cartilles?
El fas públic i el toleres pels racons.
Ah, Ciutat, si t’alcessis les faldilles,
bé en veuríem, de garrons!...
«Més ne porta París!...»
Ja m’ho creia, que ho diries aixís.

Prò Tu, Barcelona, ets més bruta que ella,
i tens més mala sombra per fer de femella.
Tu estàs bé treballant; fent d’home, fent camí;
no entretenint el món!... Ja ho he dit: és així.
¿Quin és ton ideal? Soroll, apariència!...
—El dintre ningú el veu!...—
Mes el dintre et traeix:
Com totes les ciutats, et corca la indecència,
i de la sang dels tristos n’has format el teu greix!
No em diguis que hi ha un cel pels que no són ditxosos:
Tu te’n fums de les barbes de l’Etern.
Si mantens de sa Iglésia els cultes ruinosos
és perquè Déu, en canvi, et deixa el seu infern.
Mes ¿ignores que avui qui té un infern a casa,
qui sedent de justícia, qui plora i és esclau,
se’n fum d’aquell infern? ¿No ho saps que a bala rasa
cerca’l cel de la terra, a canvi del cel blau?!
Sies gran de debò. Ja que vols engrandir-te
no imitis cegament a qui t’hagi avançat.
Renta’t de tota culpa ans de tornar a vestir-te;
cerca pa pels teus fills ans que lluï el Comtat!...
No vulguis ser falsa ni pretenciosa

Estudia’t. Sies Tu. T’has d’anar personant,
que fondo, fondo, et veig tan virtuosa
que bé podríes arribar a ser gran!
[...]

[El Paral·lel, 1913. Més fotos interessants aquí]