En tercera persona (2)

La nit s’havia redreçat… Tot i que l’últim vers pronunciat per Garriga (“vés a saber qui ve”) podia ser un avís –críptic però, al cap i a la fi, evident– de mala maror. I va aparèixer Lydia Lunch. Amb bota alta i faldilla bruixívola. Ratlla al mig i mirada de peix abissal. Disposada a promocionar per enèsima vegada el seu últim llibre, Amnesia –que el clic de Playmobil s’havia empassat quasi íntegrament a Es Baluard (Palma de Mallorca)–, Lunch va apel·lar als fantasmes (“de Guernica, Belchite, Badajoz, El Mazuco, Jarama, Monte Pelato”), a la negror dels canons de metralleta i als màrtirs. El recitat era altiu i self-conscious, pretesament underground, alliçonador i exhibicionista. Goddam it.

El principi de migranya que va atacar el clic va ser neutralitzat pels fàrmacs que va repartir Tomaž Šalamun, poeta eslovè de veu esquerdada i ritme tranquil i natural, analgèsic fins i tot quan recordava el Golem: “Sóc com una branca d’olivera, el teu rostre. / Les cases enceses en el sol. / El pont enganxa una pedra amb l’altra / i mossega el cel”. El text més emocionant va ser Peix, poema llarg que navegava entre 1/ el realisme de pell fosca i 2/ una dimensió estranya, esfèrica, amb un Déu personal i afable. (1/ A la una vaig a cal dentista. Dr. Mena, / calle Reloj. Trucaré i li diré que / m’arrenqui la dent perquè fa massa mal; 2/ En un planeta hi ha / el centre de recollida per a tota la meva carn. Però no sé / on. Qui en begui una mica, serà / feliç. Jo sóc un tubet. Jo sóc Déu perquè / estimo. Tot és aquí dins, en la foscor, re(s) / a fora. Puc il·luminar qualsevol animal”).

Amb l’aparició de Chantal Maillard, el clic de Playmobil va recuperar l’estat tenebrós de la sessió d’spoken piss de Lydia Lunch: a diferència de la nord-americana, els versos de Maillard volien navegar en aigües filosòfiques recitades com si en comptes d’una audiència el Palau fos ple d’alumnes de doctorat. "escribir / para curar en la carne abierta”. O bé: “escribir / como quien deja la luz encendida / y duerme de pie sobre sí mismo / para saldar las cuentas con el miedo”. Conceptes totals, alguna majúscula grandiloqüent i sensació de loop gòtico-fètid (“no hay lugar para plegarias / no hay lugar para el sosiego”).

Antonio Gamoneda –un tros de muntanya de veu temible– va llegir dos inèdits i un poema de Lápidas. El primer, Un equívoco, era una excursió fisiològica poc amable per terrenys com “el orificio de la infelicidad” o “la tiniebla intestinal”. El poema de Lápidas apel·lava a la manca d’honor de la vellesa (i ens va fer pensar en un dels últims textos de May Sarton). Ha de llover, llarg i hipnòtic, ens feia passejar per ministeris invisibles, latrines notarials, els crits grocs de 1936 i l’extravagància autèntica (“cien cartas de amor de Francisco Franco”). Gràcies a Gamoneda, el clic de Playmobil va tornar a aplaudir. Amb l’espectacle acabat, va aixecar-se de la cadira fent-se un massatge suau a la mà esquerra i va maleir l’Ignorant que havia determinat que el seu cos era de plàstic i que no tenia capacitat per sentir, ni estimar –ni tan sols odiar–. Potser per això la maledicció va ser declamada sense aixecar la veu, com qui tomba un faristol quan ningú no està pendent d’ell.