dimecres, 5 de maig de 2010

El visceral-realismo tampoco era esto

Sortint del cementiri de llibres, aka llibreria, em topo amb el Forns de rostre estupiditzat per l'amor. El prefereixo així. L'amor és com anar de bolets al·lucinògens quan els altres no hi van. Jo sóc un dels altres, jo sóc l'altre. No obstant, faig saltironets davant seu per desestupiditzar-lo i comunicar-me verbalment amb ell. Ho aconsegueixo. Em fa entrar de nou al cementiri, en va, perquè no adquireix cap cadàver. Jo he adquirit un llibre de títol estúpid, un encàrrec per a una amiga que viu allunyada de les rates i lluny de la omnipotent xarxa de clavegueram. Avui agafaré els Catalans i aniré a visitar-la, i serà com fer una enorme retallada de mànigues a la meva condemna. Diré, al sortir del tajo: aquestes hores seran meves i només meves i no seran ni per a l'editorial suïcida ni per a l'editorial dels matins ni per a l'editorial de les tardes ni pels poetes ni per mirar les dones que em passen pel costat ni.

M'anirà bé, anar a veure la meva vestal particular. És atractiva, intel·ligent, cínica, fosca, majestuosa, estàtica. No, no és la verge de Montserrat, però sé que ella em donarà pau. Ens mirarem la ciutat fastigosa asseguts en la distància i escopiré. Ella em donarà la pau necessària per escriure alguna cosa més que pensaments negatius. Els seus gossos m'oloraran i em miraran amb expressió trista. La poesia és furgar insistentment la ferida, la novel·la és agafar les maletes i fugir. Quants trilions de poetes no han enviat a prendre pel cul la poesia i han decidit fugir. Bolaño, Lovecraft, Houellebecq, Kristof i un trilió d'etcèteres. No tolero que em diguin que sóc un poeta, però redéu, sóc un poeta, perquè he perdut totes les maletes i adoro furgar-me totes les ferides.

Ella em curarà, em donarà una mica d'herba, i així jo podré escriure com si fos un pallasso contractat per arrancar-vos els somriures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada