Noli me recitare

Així com Maurice Blanchot emprà el mite d’Orfeu i Eurídice, potser el de Dido i Enees podria servir-nos per als recitals de poesia: Dido, la veu; Enees, el cos que la sustenta. Dido, la voluntat de morir per haver acomplert el desig d’Enees: deixar-hi petja per així marxar. Dido oral i fugissera, no poder desdir-se un cop presa la decisió. Enees, obligat per la mare inspiració, de nou a la recerca d’una fita que potser n’ha oblidat el motiu, perseguint el poema somniat d’esma. Dido, la mort en haver-se dit; Enees, el que ja no hi és pel mateix dir-se. L’amor, com un poema, tampoc no s’acaba; s’abandona…