Poesia DS

Si tot text de cultura és un text de barbàrie,

tot cànon literari és Auschwitz.

-meva-

Ahir tarda hauria d’haver penjat l’entrada dedicada a les XVI Jornades de Poesia i Mestissatges, “20 anys de poesia”, que l’Aula de Poesia de Barcelona va organitzar a la capella del claustre de la facultat de filologia de la UB. No vaig ser capaç d’escriure-la, però, per dos motius. En primer lloc, servidor treballa i vaig haver de marxar abans d’hora: sols vaig sentir la conferència d’inauguració de Joaquim Marco i la primera intervenció d’Isabel Graña (esplèndida, a parer meu) de la taula rodona “El cànon i els seus límits” que ella, Eduardo Moga i Francesco Ardolino havien d’impartir. Tot i que segons el timing del programa m’ho havia de permetre, la puntualitat fou la que fou. Per tant, com escriure una “crònica” en aquestes condicions? Doncs sí, tinc els meus escrúpols.

En segon lloc, valgui aquesta fotografia com a correlat objectiu, fal·làcia patètica, soliloqui figuratiu o com vulguin dir-ne. D’acord que és un nen, però cal dir que l’assistència de gent jove (recordin que és una facultat de lletres!) era ridícula per no dir inexistent. La conferència de Joaquim Marco fou desmanegada i lleugera pel to col·loquial escollit, cap pega, però el missatge era el típicament apocalíptic: crisi de valors de la societat, la poesia no és literatura sinó una altra cosa, pèrdua de plataformes editorials, dispersió internàutica, llegir Virgili amb un conyac francès... Jordi Virallonga no s’estava de dir que hi ha poesies amb referències publicitàries, però que aquesta poesia pot permetre arribar a la “pròpia poesia” (joc semàntic?). Isabel Graña, al seu torn, ens recordava com el sistema literari català està pervertit i subvencionat; els premis literaris, una plataforma manipulada; la crítica, endogàmica; els recitals poètics la finalitat dels quals és l’espectacle, doncs tampoc no són poesia…

Personalment tinc la teoria absurda que sols parlen del cànon aquells que volen o bé pertànyer-hi, o bé manegar-lo. I que quedi clar: si cal parlar-ne, per a mi hem de partir d’aquí i d’aquí i no d'això, d'això o d’això altre. De ben segur la taula rodona fou interessantíssima, no ho dubto gens tenint present el nivell dels participants, però el rerefons ideològic de tot plegat era tan desassossegador, un discurs tan victimista i retut, que m’ha costat 24 hores poder-me’ n desintoxicar. Siguem sincers: la poesia la llegeixen els poetes de la mateixa manera i motiu que els economistes llegeixen el Financial Times i els culturistes Muscle&Fitness: per interès particular. Quin problema hi ha? Cap ni un. O com diuen per aquí, ningú no llegeix Carner a la cua de l’atur de Badalona com tampoc Machado a la de Zamora o Rilke a la de Düsseldorf, no fotem. I qui esperi permissivament que escoltar Shakira et portarà a escoltar Maria Callas, que prengui una cadira encoixinada. El fet poètic és prou complex, divers i variable com per creure’s garant d’unes essències impertorbables que hom es plany que hagin passat a una altra vida.

Espero que programin poesies per a DS, PSP i altres plataformes ben aviat. Si més no, per a no avorrir el jovent. Enyor de l’Arcàdia? Gens ni mica.