Pikapolonica

A l'Ajda

No és paranormal que el cap se me'n vagi a altres puestus quan estic escoltant un recital. De fet, és la meva manera d'entendre allò que no entenc de cap manera: la poesia. M'assec en una cadira de fusta, observo un parell de senyors que sumats fan uns tres-cents anys i el pensament se me'n va cap endins, ben endins, cap endins, ben endins. Aleshores el poeta i la seva veu es difuminen en un no-res i aleshores em plau escriure una crònica de deliris i desaparicions que no té res a veure amb la poesia ni amb el festival sinó amb mi i les meves circumstàncies. O sigui, vet ací una crònica fraudulenta que els senyors de l'ajuntament i els Amos del Cotarro farien bé en no pagar-me però que pagaran trinco trinco com hi ha món.

D'on és, el senyor Gamoneda? No em molestaré a buscar-ho per l'internet, perquè ben endins en el meu pensament torturat i erràtic, aquests senyor viu en una casa de campo / solo de campo d'una estepa castellana, on la brisa pentina arbres vells i camps de blat. Gamoneda viu en un país de franges horitzontals de color groc i després de color blau marí ignot que es tenyeix de negre al final. En el seu país no hi passen cotxes, i només hi ha silenci i vent i una pau en runes.

D'on és, el senyor Tomaž Šalamun? D'Eslovènia, això sí que ho sé. I la pensa se'm dispara quan l'home comença a emetre sons incomprensibles de turons verdosos i boscos plens de vida i mort i nens amb els ulls desorbitats i aleshores el meu pensament implota en una festa de disfresses d'estrangers borratxos que es pensen que Barcelona és xauxa i la celebren i se la beuen d'un glop. Allà hi havia una noia baixeta i silenciosa que traginava coses del menjador a la cuina i de la cuina al menjador. La seva disfressa era molt peculiar. Als pòmuls hi portava dibuixats un parell de cercles de color negre, un a cada galta. Vestia una camisa de color vermell, on hi havia enganxat cercles de paper de seda de color negre. El seu rostre era llargarut, de lluna en quart minvant. Duia el cabell molt curt i un tirabuixó rebel que havia decidit indultar. Tenia tota ella uns trets romànics fascinants. La seva bellesa no era de manual, sinó estranya i dolorosa. M'hi havia d'apropar com fos, heus ací el meu dolor, jo que sóc un ésser mancat de tota sensualitat. Tanmateix, vaig omplir-me de valor i vaig beure'm jo també Barcelona d'un sol glop i vaig anar a trobar-la. Resulta que era eslovena, i tenia una veu dolça i parlava en un anglès suau i incomprensible. Vaig demanar-li de què anava disfressada i em va dir que de pikapolonica. Pikapolonica. Cap dels dos sabíem el seu equivalent a l'anglès, així que es va haver d'arremangar i explicar-me que una pikapolonica era una bèstia simpàtica que quan se t'enfila pel cos sempre va a buscar-te un dit, què ressegueix amb tenacitat, i quan no troba més dit per resseguir s'atura un moment i desplega les seves petites ales i tot el seu cos brunzeix així com les seves ales brunzeixen i aleshores alça el vol i desapareix cercant altres cossos per recórrer i altres dits per trobar-los-hi el cim. Una marieta.

Vam fer l'amor. Durant uns dies vam compartir the blue room on fèiem l'amor en silenci perquè entre nosaltres no hi cabien paraules que al cap i a la fi ens haguessin resultat incomprensibles. Desprès escoltàvem jazz i fumàvem una mica d'herba. Al veure-la nua per primer cop, un pensament d'horror em va creuar. Una cicatriu li recorria l'esquena de dalt a baix, i com que una operació d'esquena de tal magnitud no pot ser bona de cap manera, l'amor li feia suau, amb una dolçor que jo no sabia, però que era.

Com una pikapolonica, un dia la noia eslovena va marxar. No l'he tornada a veure, però de vegades ens enviem e-mails. Mails desastrosos, per impossibles. Ella escriu com si tu haguessis d'estar dintre de la seva pensa. No escriu narrativament. Escriu poèticament i amb punts suspensius impossibles d'interpretar. I ja saben vostès que jo no entenc res de poesia.