Els Amos del Cotarro

Rigueu, rients!

Desrigueu, desrients!

Risomieu a riallades, riment rianeu!

Desrigueu somriment!

Riures sobreriures -rialles de somreidors riallors!

Hilari esriure, riures de sobrerridors riuaires!

Somrisomnis, riallers,

Somrigueu, ridiculeu, riuant, riuants,

Hilariant, riant,

Rigueu, rients!

Desrigueu, desrients!

Khlébnikov-Campos, Encantament pel riure.

Trad. Josep Domènech Ponsatí

El sol és de sosa càustica i per això va amb aquelles ulleres fosques que són com una màscara, i camina i s'enfonsa en la sorra i sua pels ulls i allà albira la massa. Travessa amb desassossec la platja tèxtil hiperpoblada de cadàvers vivents, salva un turó de matolls ressecs i allà on abans hi havia banyadors i biquinis i quitxalla sorollosa ara hi troba sexes pansits, pits pansits, culs pansits.

Com el núvol més negre, la seva ombra es retalla sobre dos cossos que llangueixen en la sorra. Per fi ha trobat els Amos del Cotarro, prims, desmillorats, ullerosos: en pilotes fan un efecte llastimós. Un d'ells dorm, comatós. L'altre fa una lleu ganyota en resposta a l'eclipsi, però tampoc no es mou. L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina fa una puntada de peu a la sorra i l'un es desperta sobresaltat i l'altre emet un petit crit de desaprovació: eh, filldep...!

—Però si és L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina! Com et passes, tio. Vine a fer uns porrets amb nosaltres! -diu el primer Delegat.

—Pensàvem que detestaves la platja —mormola l'altre, traient-se granets de sorra de la boca.

—Detesto la platja, detesto Barcelona, detesto la poesia.

—Com ha anat, nen, la cosa del blog?

—El Forns ha marxat de la ciutat. El Florit ha donat de baixa la seva connexió a Internet. En Todó si encara no està a la trena està a l'hospital. En Nopca... —i l'Art fa cercles amb el dit índex sobre la seva templa.

—Vaja...

—I a tu què et passa, que fots aquesta cara?

L'Artista Abans Conegut Com s'alça les ulleres, i fa un pas endavant, visiblement trastornat.

—Saps què em passa? Sabeu què em passa? Doncs que m'estic quedant calb. No és que estigui calb: és que m'estic quedant calb. Per culpa vostra i per culpa de Barcelona i per culpa de la poesia i els marrons de la poesia. Em puteja molt quedar-me calb, el procés. Molt millor ser definitivament calb, acabar amb això d'una vegada per totes. I no veig perquè he d'amagar les meves febleses, car són aquestes les que ens fan humans de veritat. No és l'alta tecnologia, no és internet, no és la democràcia parlamentària. I no: deixa'm parlar, Escoffet. No riguis, Sales. On és la Xargay, no ha vingut? No digueu això que esteu a punt de dir: aquella lletania de frases fetes sense sentit sobre la virilitat dels calbs, la intel·ligència que es desprén pel sol fet de ser calb. Escopiu a la closca pelada dels cretins, us sona? Aneu a pastar fang! La lepra capil·lar, és quedar-se calb! Aquelles clarianes sobre el crani, tristesa a la testa, desforestació implacable, trist arbre de fulla caduca sóc! I ara pagueu-me el que em deveu.

Els Amos del Cotarro somriuen lleument, i les seves dents d'or i de plata emeten unes estranyes guspires, que es reflecteixen en les ulleres-màscara que l'Artista s'ha tornat a posar.

—Bé, d'això et volíem parlar un dia d'aquests...

—...A nosaltres ens han fotut fora... i ara ens estàvem fumant els darrers eurets que ens quedaven del pressupost. Vols fumar, rei?

—Què? I a mi què m'importa, si us han fet fora! A mi qui em paga! Esteu de broma o què!

—Sí, era una broma. No ens han fotut fora –diu un dels Delegats, tot aixecant-se i espolsant-se la titola. —Però no et volem pagar. És que no saps escriure. Comets faltes ortogràfiques imperdonables. No tens ni puta idea del què parles! Ets simpàtic, eh, això sí, una mica simpàtic. Però això també era una broma.

—Vosaltres sou uns malparits. Una mica malparits.

L'altre Amo del Cotarro també s'ha aixecat, i també s'ha espolsat la titola i ha estirat l'esquena, amb certa desgana felina. Agafen de bracet a L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina, un per cada costat. Els dos socis nus l'arrosseguen lluny de la platja, camí a una bodega clandestina que coneixen. En estèreo, a banda i banda, l'Art escolta:

—Clar que us pagarem, sòmines. Però a dos mesos. I, és clar, amb una rebaixa del 5%.

—Ens ha agradat el blog, nen, de debò.

—Sí, ha estat de puta mare.

—Cada cop estava més en desacord amb el que dèieu, per això cada cop m'agradava més...

—Sí, home, no em miris així.

—I quin merder, no, amb l'Hac Mor?

—I l'Andorrà, quines fotos més collonudes...

—I què t'ha fet, a tu, la Lydia Lunch, si és tan bona?

—Joder, és que és tan antiamericà, el paio.

—I on s'ha fotut, el Forns?

—Algun dia us la presentaré a tots, a la Lunch...

—Hahaha, jo sempre sabia quins textos eren els teus, perquè només saps queixar-te. Ets trist de la hòstia, amic meu!

—Per cert, i com vas, amb les dones? Encara et ningunegen tant?

—Mira, tu quan n'hi hagi una que t'agrada, li passes pel davant i després li dius: "creus en l'amor a primera vista o he de tornar a passar?"

—Mira que n'ets, de ruc, eh? T'has d'espavilar!

...

Uns altres Amos del Cotarro