dilluns, 17 de maig de 2010

Tria d’asos

Diumenge 19:23. Cementiri de Poble Nou amb una llum de curs de fotografia. Sepelis barats i mausoleus tan luxosos com decadents. Els crits de les gavines i alguns problemes d’àudio, cadires concèntriques i molt més públic del que es podria esperar. El Barça ens ninxolitza. Poetes i mort: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres llegits respectivament per Vinyet Panyella, Ricard Garcia i Xavier Garcia. 15 minuts perhom amb la viola de roda d’Adrià Grandia com a introducció i trànsit entre els poetes. Amb el ressò del primer i les novetats editorials de l’un i de l’altre, la tria és encertada tant per temàtica com per biografia pulmonar. Abans, ja ho saben, res més poètic que el bacil de Koch. En qualsevol cas, durant el recital cap d’ells no em transmet vida ni mort. Conec els poemes, algun me’l sé de memòria, però ni mussitant-lo aconsegueixo invocar-ne la força. Dec ser jo: amb tanta poesia amunt i avall aquesta setmana, ¿tinc la sensibilitat saturada o l’espai m’ennuega les neurones? Yòrick Podrit: necessito pair-ho. Sols el so de la viola de roda colpint contra la pedra aconsegueix estremir-me.

Adrià Grandia

En acabar, quan els poetes proposen de llegir producció pròpia, decideixo marxar i fer una passejada entre les làpides. Necessito silenci. Just a la sortida, un nínxol ple de joguets em crida l’atenció. Carlitos, onze anys, fotografia recent amb un més que probable càncer limfàtic. De cop, m’esquerdo i prohibeixo el plor. Sí, sóc jo, sens dubte: al marbre, un Pocoyó crucificat gràcies a unes ventoses…

pocoyo

1 comentari: