La ginesta i el punk

I. La ginesta

Ahir a la tarda, el jardí de la casa museu de Joan Maragall es va omplir de cadires de fusta, dures i serenes, que van ocupar familiars, amics i lectors dels versos lluminosos i euforitzants del poeta barceloní. Tothom podia llegir, sempre i quan demanés prèviament torn al mestre de cerimònies, D. Sam Abrams, que no podia evitar comentaris elogiosos cap a la “modernitat, vigència i joventut” de l’obra maragalliana. L’homenatge, amorosit per flors i arbres d’ànima modernista, va servir per retrobar-nos amb la popularitat ginestera i de colors purs de Joan Maragall, combinada amb l’aparició intermitent de veus singulars (Carles Duarte i el seu declamar encorbatinat, el basso ostinato de Marta Pessarrodona, la dicció èlfica de Susanna Rafart o la força controlada d’Antoni Clapés). Roser Maragall, néta del poeta, va demostrar que la poesia no s’aprèn a llegir a les escoles: flueix de dins quan s’arriba a sentir pròpia.
Al llarg d’una hora i mitja, van sonar tots els poemes prescriptius (La vaca cega, Excelsior, Oda a Espanya, Les minves de gener, Oda nova a Barcelona, El cant de la senyera), fragments d’El comte Arnau i Nausica i alguna perla paisatgística: “Què hi ha en aquestes flors? Se’n van sense dir res, / Sense els estremiments de l’agonia / sense perdre el color encès” (Unes flors que s’esfullen).
Va ser un vespre dedicat al record burgès i civilitzat, de menjador d’estil alfonsí.

II. El punk

A les onze de la nit, al Palau de la Virreina, poca fortuna hauria fet l’entusiasme rimat i lluminós de Maragall, entre la majoria d’assistents d’un dels actes principals de Barcelona Poesia. Ajudats per la glucosa instrumental dels Don Simón y Telefunken, els versos de la micropoeta Ajo convencien i provocaven rialles petites, un punt malèvoles. “No me tires de la memoria / que yo vengo del punk / y la cresta la llevo en la lengua”, deia arrossegant les vocals i aixecant ara un braç, ara l’altre: l’espectacle va funcionar com un mecanisme suís, disposat a descriure els alts i baixos de l’amor (i els tic-tacs derivats de la seva culminació i/o absència). Un microproblema: “Si le sumo mi soledad a la tuya / qué es lo que obtengo a cambio / ¿Dos soledades o ninguna?”. Un microassassinat: “Te voy a tener que matar / no me queda otro remedio / el día menos pensado / te encuentran cosido a besos”.

Sucre, cafè llarg i una mica de mala llet (un pèl agra, potser?) servits amb la reverència i la ironia de la generació post-it (és a dir, "post-corrida")