Bells verds: Lectura ardent

“La essa no fa massa sssssssssssssssssssss?”

Pepa López, proves de so

I en un instant, dürumant-me mentre ens deixin, a la plaça de Sant Iu el so de la guitarra clàssica, de les campanades i dels himnes tibetans coincidien per a la llibertat de Panchen Lama. Un mantra o’clock, l’hora d’entrar al verger del Museu Marès.

“Jo tenc un revòlver d’or / que dispara pólvora blanca” digué l’Amat a l’Amic… Digue’ls folls, però Biel Mesquida i Pepa López encetaven així la lectura de Bells verds: un mostrari de poesia eròtica i pornogràfica que englobà des de Ramon Lllull fins a Begonya Mezquita passant per V. A. Estellés o Maria Mercè Marçal, des dels versets coents del S. XVII fins als sainets avant-pornos mallorquins o valencians. Entre mostatxos, pitxers, parrussos i pardals, amb una posada en escena mínima però plena de registres temàtics i dialectals, Biel Mesquida i Pepa López demostraren què vol dir ser un professional de la veu i com la sexualitat, des del tractament més idíl·lic fins al més procaç, es pot portar a escena sense cap altra ganyota que l’embadocament. Després d’uns dies de cridòries o afeccionats voluntariosos, tota una lliçó i un plaer. En acabar, mentre els assidus comentàvem la jugada, jo no podia estar-me de continuar mentalment amb la cantarella:

“Jo tenc un dürum sucós / que dispara formatge en salsa…”