So long…

I decent vol dir solitari

Gabriel Ferrater

Jo no sóc bloguista. Madame I.P, ce n'est pas moi. Ho respecto, és clar, però ma guerra és una altra. Tampoc no sóc periodista cultural: hi ha molta gent amb més talent i preparació que no pas jo. Per tant, en comprometre'm a escriure en aquest blog, sabia que era una oportunitat per a assajar una altra mena d'escriptura: més immediata, més sintètica, més interactiva, més... car som gregaris. El posts que n'han resultat, no és feina meva judicar-los. Jo ja tinc ma opinió extreta i no és rellevant.

De tot el gaudi d’aquesta setmana de Barcelona Poesia, perquè he fotut una xalada de tres parells de nassos, encara ara en paeixo sensacions i idees, moltes i diverses. Espero arribar a algunes conclusions amb el temps, escrivint-les a mà i no a màquina. Així i tot, m'han quedat força paraules al tou dels dits. Per exemple, al jardí de la casa-museu Joan Maragall, la mainada veïna no cridava "Lis esteles" sinó "¡No me jodas!". Joan Margarit, que se'm cau de les mans en llegir-lo, ves que hi farem!, em sorprengué amb el seu recital. M’he adonat com aquell Less is More és ben cert i que a molts poetes no els han ensenyat a llegir en veu alta. Jo tampoc, certament, però jo no sóc poeta sinó un mindundi, un pallasso (pronunciï’s “pallasso” com ho fa aquest senyor). Ara bé, si tot lo bo s’acaba, més val deixar-ho en el millor punt possible i aquest és el meu. A més, fa vora 10 dies que no llegeixo més d'una hora seguida i això em té molt preocupat. I és que jo, de gran, vull ser com aquesta protagonista. Així doncs, me'n torno a la meva trinxera particular a franctirotejar-me a pleret, que és lo meu. Diuen els companys escribes que faran durar el blog uns dies més entre les últimes cròniques i els comiats. Començo jo amb el meu, doncs. Mentrestant, els deixo en bones mans. Fins i tot, si crec tenir alguna conclusió digna de compartir, la penjaré. I si no, doncs no. Sigui com sigui, tot un plaer.

-“I si l’any que ve…?”

-“Ja en parlarem”