Una poesia de merda

Voldria ser tan valent com en Biel Mesquida, que en sap un niu, però sóc incapaç. Vull dir que la poesia, com un lavabo, és un constructe humà no exempt d’ideologia, i qualsevol definició sempre pixa fora de test: “això és, ergo no és tot lo altre”. Sí, des de Parmènides i Sant Tomàs... Entenguin-me: em semblen lloabilíssimes qualssevol definicions i això no treu que jo, si bé no m’hi atreveixi, també tinc una definició ideològica –o una ideologia definitòria?-  del que és la poesia. En definitiva, que sóc un cagat.

I prou d’aquesta captatio escatològica color Villon. Ara bé, ¿quantes vegades en un recital han sentit l’expressió furibunda “Això no és poesia! Això és una merda!”? O llegit, tant se val. El fet és que a tots nosaltres, en topar amb l’estranyesa d’algun element que distorsiona creença o identitat, ens resulta més fàcil negar-la que no pas dubtar de la nostra certitud. Clar i català:  ¿per què solem dir “això no s’entén” quan volem dir “això, JO no ho entenc”? Bertranades, certament, però ineludibles,  i molt més quan enguany la programació de Barcelona Poesia aposta per una obertura als nous corrents poètics d’arreu sense menystenir la tradició. I l’enigma no sols pot provocar malestar sinó que també esperona el risc, reblar-hi, deixar-se emportar per la inseguretat i fins i tot desdir-se’n. O com deia Blai Bonet:

"Els poemes es llegeixen amb el cor, amb el cervell, amb la pell, amb el sexe, tot plegat. I es rellegeixen temps i temps fins que un dia, quan vertaderament en tens necessitat, hi descobreixes l'ensenyament."

Atrevir-me amb una definició? Allà va: “la poesia és una endevinalla totes les respostes de la qual són encertades”.

Me’n vaig a llegir-la!