La sessió

A L.

[atenció, aquest és un post de propaganda corporativa. spam]

En efecte, em vaig perdre per Gràcia. Tot molt lovecraftià: de sobte, la meva petita i avorrida Providence es converteix en l'horrorosa Innsmouth, o la ciutat d’Arkham. Camino per viaranys inconeguts i faig tres quarts d'hora tard a la cita. Per què em vaig perdre per Gràcia és una cosa que s'escapa de la meva capacitat, cada cop més migrada, de raciocini. No anava begut, ni drogat.

Abans d'anar a l'Elèctric per veure el Sito i a l'asiàtic, vaig anar corrents a Sarrià amb en Ricard San Vicente. Anàvem a parlar d'un llibre molt estimat per a un club de lectura de la llibreria A peu de Pàgina. Avui reflexionaré sobre les presentacions de llibres, de poesia o no. Tinc un màster en presentacions de llibres, bueys.

Un dia vaig portar al Joan i al Todó a una llibreria de Girona a presentar el seu poemari. Públic assistent: dues persones; una d'elles era el llibreter. I com hi ha món vam parlar del llibre i ens vàrem fotre l'ampolla de cava pertinent i vam fumar dins la llibreria a cor que vols.

Un altre dia van baixar a Barcelona cuatre o cinc alcaldes d'una regió francesa a presentar una guia de viatges d'una editorial que m'alimenta. Van portar vi i aliments prototípics de la seva terra. Dos assistents: un fotògraf d'agència que va tirar quatre fotos i va marxar, i jo. Em vaig fer uns quants tàppers.

Un altre dia vaig portar al mateix Ricard San Vicente i al poeta Francesc Gelonch a presentar La zona a Mataró. Públic assistent: zero persones. Va ser una de les millors presentacions que hem fet mai. San Vicente va fer ús de l'humor tràgic de les estepes russes, en Gelonch ni es va immutar i va llegir com una tempesta de gel i llamps, i jo vaig pensar que estava a la ràdio i vaig dir el que em va rotar assolint un enorme grau de satisfacció. Vint-i-cinc cadires buides i tres individus parlant d'un llibre: això, recony, SÍ QUE ÉS POESIA. En San Vicente diu que recordarà aquella presentació tota la vida. No sé si ho diu amb malícia, rancor, o què, però sigui com sigui, va demostrar-me per enèssima vegada que és un fanàtic com tots nosaltres, que és un camarada, un amic.

Si hom baixa de l'hort i descobreix la poesia aquests dies a Barcelona, pensarà que els poetes són uns triomfadors que atrauen la massa enfollida. Res més lluny de la realitat quotidiana de la vida d'un poeta. Quan porto algun poeta a algun lloc inhabitat a presentar el llibre, puc captar la sensació de derrota en el seu rostre, aquella frustració, aquella amargor. Jo abans patia pel poeta. Hòstia que hi hagi gent que hi hagi gent que hi hagi gent, resava.

Amb els anys he descobert que un poeta ha de patir el fracàs escènic gairebé obligatòriament. Amb els anys m'agrada que fracassin. Els fa forts, els fa hàbils, els fa llestos, els fa humils, els fa invencibles. S'adonen que ells seran la hòstia, que potser són els millors, però que la sala estarà sempre buida. I ser el millor en una sala buida és com ser el pitjor en una sala buida. És com un arbre que cau en un bosc solitari: no fa cap mena de soroll.

Penso aquestes coses quan veig l'amic Max Besora arrassant a la Virreina, o escolto amb emoció la Blanca Llum, o veig passar el públic desencaixat d'alegria que ha assistit al recital del Sito Subirats, conscients d'haver assistit a un recital HISTÒRIC. Tots ells —aquests i moltíssims altres poetes— són individus que han picat molta pedra i en seguiran picant quan s'acabi la bogeria. En fi. Per la meva banda, vaig passar la nit d'ahir arrepenjat a la barra del bar Elèctric, calibrant quanta poesia hi havia sota la brusa de la cambrera i pensant en el fracàs com a únic camí cap a l'èxit.

Ahir a la tarda, a Sarrià, al San Vicente i a mi ens esperaven quinze o setze venerables senyors i senyores amb un exemplar de La zona a la falda. Molts el portaven ESTUDIAT, subratllat, amb els angles de les pàgines doblegats. Vaig començar la meva intervenció confessant que quan veig a algú al metro llegint un llibre dels que ajudo a editar em poso molt calent i erotogen. Passa poquíssimes vegades, que vegis algú llegint un llibre de la teva editorial. En aquest punt una senyora d'uns setanta anys, un tipus de persona que no hagués pensat mai que es llegís un llibre com aquest, va interrompre el meu discurs erràtic i em va dir:

—Nen, d'això se'n diu tenir una sessió! I de poc no em poso a plorar.