dimarts, 11 de maig de 2010

Don't touch my blue oyster shoes

(Després d'anar a veure la performance que Pascal Comelade va fer a l'auditori del MACBA amb Carlos Pazos, Enric Casasses, Evru, una part dels Don Simón y Telefunken i Uri Caballero, dels Surfing Sirles)


Vestit de negre i perpètuament sorrut, Pascal Comelade podria haver sortit d’una vinyeta d’Hugo Pratt, d’un vaixell agònic o d’un local carregadíssim de fum. Però Comelade, vestit de negre i perpètuament sorrut, no ha tingut mai l’aspiració de convertir-se en heroi dibuixat, ni en mariner ni en el client que tanca els bars amb una regularitat determinada per un fatum poc compassiu. Comelade ha convertit els pianos en el seu objecte d’exploració màxim: els va descobrir a finals dels 70, i trenta anys després hi segueix enganxat. Els toca, els col·lecciona i els mira amb aquell parell d’ulls entre curiosos i enrabiats amb què s’enfronta a un món que no entén, que dóna per perdut i que rebutja aixecant les mans cap al cel. Comelade, l’home de negre, empipat amb mig univers (difficile, difficile…) no sap a quin any viu, i amb prou feines recorda l’ordre de la seva discografia –o això vol fer creure–. Cada vegada es presenta als concerts més despentinat. A mitja actuació pot enfadar-se fàcilment amb un tècnic de so o atacar un dels músics que l’acompanyen amb una mirada assassina mentre, alhora, segueix ballant entusiasmat la melodia que els seus dits escriuen en un piano de joguina de valor incalculable. El públic segueix anant als seus concerts perquè la seva música és inconfusible, un accent distintiu, un estil impossible de caducar –perquè ja ho ha fet: una vegada, dues, cinc-mil–. Comelade és un gènere amb tants caps i peus que s’han acabat devorant uns i altres, i la música que surt de l’acte caníbal és una cosa rara, un cabell que sura en un plat de sopa i no es pot deixar de mirar, hipnotitzat per la seva sinuositat exuberant, hipnòtica, extrema.

2 comentaris: