divendres, 14 de maig de 2010

En tercera persona (1)


El clic de Playmobil també va anar al Palau de la Música. Amb una mà –l’esquerra– electritzada des de febrer, el clic se sentia més invàlid que mai i, per tant, més disposat a entomar versos que en altres vetllades palauesques vinculades a la poesia. La nit no va acabar de començar bé: Queralt Albinyana representava uns quants versos de Carles Santos. “Aquesta nit segurament serà una nit d’amors”, va dir entre repeticions, onomatopeies i esculturisme actoral. Serhíi Jadan va cantar a l’entusiasme de plantar bolets, al crim d’autopista (“El meu cor és dur i fred, com els discs d’hoquei sobre gel”) i va assajar gesticulació d’humorista per carregar-se el trompetista Boban Màrkovic. El clic escoltava l’ucraïnès sibil·lant de Jadan mentre el sorprenien alguns versos traduïts (“Sobretot no desperteu la fembra”, per exemple).

Llavors va arribar el moment de recordar la Pietat Rondanini de Miquelàngel. Jaume Bosquet va apel·lar a les seves arrels olotines i a Joan Teixidor abans d’evocar “el cos mort”, “la pedra” i “la mare”, que van despertar una intervenció lumínica i sonora que encara no havia acabat quan Francesc Garriga va aparèixer amb el bastó i els seus versos, dits com si li anés la vida, sense por ni concessions. “sóc gos captiu. i el meu senyor és el temps”. Consciència serena. Solitud. I una bala a la recàmera que es va guardar –com sempre– pel proper poemari. Mentre Garriga abandonava l’escenari i aconseguia els primers aplaudiments sincers de la nit, al clic de Playmobil se li va enrampar la mà esquerra. La nit s’havia redreçat…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada