dimecres, 12 de maig de 2010

Per a llogar-hi poètiques!

Qui hauria dit que Joan Margarit i Antoni Clapés, amb poètiques tan dissemblants, tinguessin aquest punt en comú: considerar la poesia com quelcom diferent a la literatura. Per al primer, aquí està la prova. Per al segon, ho podran trobar dins la xerrada amb Carles Hac Mor (pàg 4), on també es refereixen a la disparitat amb Joan Margarit pel que fa a la qüestió del sentit. Malgrat les evidents i públiques discrepàncies, però, un i altre coincideixen a considerar la poesia allunyada de la taxidèrmia academicista i vincular-la a un espai creatiu insondable, de pura transcendència tant cognitiva com emocional. Personalment i sense abjurar-ne, no sóc gaire d’aquesta corda: no veig perquè la poesia ha de menester aquest grau de respectabilitat gairebé místic. Afirmacions d’aquesta mena, amb tots els respectes, em fan pensar en la torre de vori com a “pis pastera”, en una evolució més aviat pessimista i egocèntrica d’aquell hölderlinià “¿per a què, poetes en temps de misèria?”, sobretot quan actualment la pregunta escaient fóra “¿per a què, poetes en temps d’opulència?” I no, la idea no és meva, sinó de Víctor Martínez-Gil

Tanmateix, de fer una juguesca paratextual amb els títols d’alguns dels llibres dels citats, tindríem dues coordenades de la cartografia poètica catalana. Al nord, Casa de misericòrdia de Joan Margarit proposa la poesia com un espai d’acollida enfront la desesperança, l'últim aixopluc o empara contra la intempèrie mitjançant un llenguatge referencial i entenidor. En canvi, al sud, a S’ha rebentat l’hospici Carles Hac Mor planteja la poesia des d’una trencadissa de significats i sentits, on sols des del saber-se a la intempèrie permet de jugar amb un llenguatge autotèlic i descobrir quina acollida se’ns permet. Certament, ara tocaria parlar del Dasein i com l’ésser humà és en el món (des) del llenguatge, però ens embullaríem. Més val recomanar-los d’anar a escoltar algun d’aquests autors, o tots tres!, durant aquesta propera setmana de la Poesia i que cadascú tregui el seu propi entrellat. 

I arribats a aquest punt, amb tota lògica, algú podria demanar-me: ¿i l’est i l’oest, per quins títols hospitalaris estarien representats? Ja m’agradaria, com fa Agustín Fernández Mallo, ser de la generació Nocilla i tenir un ou fregit com a cartografia de la postpoesia catalana. Jo, però, sóc més del pa amb companatge i tinc la bruíxola guerxa. Més o menys així:

 

2 comentaris: