Les ànimes vives

Tom Wolfe –mico furiós deguisé de nou periodista– va publicar l’any 1975 un assaig sobre l’art del segle XX, The Painted Word, en què s’atrevia, entre altres coses, a construir un “diagrama del món de l’art”, que acumularia 9.000 “ànimes” entre Nova York, Londres, Berlin, Düsseldorf, París, Roma, Milà i Munich i un miler més “escampades per la resta del món”. És una sort que el panorama sensible a l’art s’hagi oxigenat i escampat una mica, ens aquests darrers 35 anys.

Hi pensàvem llegint Wolfe, però també durant els recitals que vam anar a escoltar durant Barcelona Poesia (des de la inauguració al Palau de la Música fins a la cloenda cantada per Joan Miquel Oliver, que vam haver d’imaginar-nos des del llit, estossegant i amb febre). Aquesta última dècada els recitals han progressat quasi geomètricament: la crisi n’ha esbandit o debilitat uns quants –i seguirà passant, perquè el mercat de la paraula oral és fràgil i inestable–, però la lectura de les quatre ratlles rimades o lliures, estròfiques o irregulars, que escenifica el poeta (en la majoria de casos, projecte de poeta) ha contribuït a crear un públic que sovinteja amb més o menys assiduïtat la més elemental i austera de les actuacions, la que encara converteix la paraula en l’estri indispensable de la comunicació (que cada vegada s’ajuda més, però, de pirotècnies diverses: projeccions, músiques i noves tecnologies). Festivals temàtics com Barcelona Poesia ajuden a fer evident que hi ha un públic sensible a la poesia –que oscil·la al voltant de les mil i dues mil “ànimes”, probablement–, i de retruc permeten fer visible que hi ha un teixit minúscul de locals i associacions que hi aposten amb més o menys regularitat.

Al mateix temps que apareixen noves veus, enèrgiques i fogoses, que alimenten recitals en pobles recòndits, ciutats hipermodernes i entorns rurals, el públic lector de poesia minva com la lluna “blanca i sense forma” de P.B. Shelley, el ritme de traduccions recorda l’austeritat de les últimes obres de Samuel Beckett i a les escoles se segueixen estudiant succedanis de La ginesta –etapa infantil– i de Rimas y leyendas –etapa adolescent–. El poeta cada cop ho té més difícil per comunicar-se amb el lector a través del paper. El mercat de la paraula escrita –la secció de poesia: sempre al fons, sempre mal il·luminada– és encara més fràgil i inestable que el de la paraula oral. Les propostes menys òbvies (els versos més foscos) poden ser abandonades ràpidament, en un recital: l’oient s’aixeca i se’n va. El llibre de poemes, en canvi, es presenta ja d’entrada com una sala amb totes les portes tancades i sense pràcticament ningú esperant a fora, disposat a entrar-hi.