dissabte, 15 de maig de 2010

30 anys de poesia a Quaderns Crema. Una aproximació com una altra..

Divendres 14 de maig. Dinou hores. Cel de plom, plaça duríssima, biblioteca Jaume Fuster. Faig temps i demano un tallat. La noia del bar està francament bona. Bé, potser no n'hi hagi per tant, però escriure és inflamar les coses. Sigui com sigui, triga massa a portar-me'l, i el Nopca, que em mossegui un mico, encara no ha arribat.

Arriba l'amic Nopca i 'nem a la sala on el senyor Vallcorba, juntament amb Francesc Parcerisas, Ponç Pons i Helena Vidal (eminent traductora) fan tertúlia al voltant dels 30 anys de vida de Quaderns Crema. La sala és plena.

De la personalitat polièdrica de l'editor senyor Vallcorba en conec suficients angles com per no escriure un post fel·latori. Recordo com de fort em bategava el cor quan me'l trobava per la Fira de Frankfurt, els primers anys. Aleshores jo era molt jove i inexpert i hi havia mites i vaques sagrades del món de l'edició davant dels quals només em podia humiliar i castigar i llepar-los-hi les sabates. Aquesta època s'ha acabat.

Tanmateix, no em costa res afirmar que el senyor Vallcorba ha estat, és i serà, juntament amb el senyor Cots de 1984, el millor editor que ha tingut, té i tindrà aquest país.

Veuran, en la meva opinió, un editor ha de ser el millor dels cavallers i el pitjor dels soldats rasos. Actuaràs amb una noblesa emocionant, i et veuràs obligat a cometre les pitjors baixeses. Et guanyaràs amics per tota la vida, així com enemics implacables. I tot per completar la teva obra, el teu catàleg. No sóc tan badoc com per esperar-me una tertúlia que explori el cantó obscur de les coses, malgrat que la desitjaria. La d'ahir era una tertúlia de celebració, i el senyor Vallcorba estava somrient, amable i molt atent amb els contertulians i el públic. De fet, vaig fruir moltíssim de les anècdotes que s'anaven desgranant sobre els principis de QC, i no podia evitar sentir-me identificat amb moltíssimes de les coses que s'anaven dient, allà, car participo d'un suïcidi col·lectiu editorial que porta tot just cinc anys de vida, en els quals les hem vist de tots els colors del pantonari, i les que ens esperen.

Tal vegada un servidor, o els seus estimats socis, puguin explicar un dia que tal autor venia a casa seva a vés a saber què, com explicava el senyor Vallcorba que Ferrater anava sempre a sopar a casa seva. Això sempre m'ha fet gràcia.

El senyor Parcerisas explica una cosa que desconeixia: el senyor Vallcorba era de ciències. També ho era Jorge Herralde, el qual va estudiar enginyeria industrial. Crec que això és significatiu. Un editor navega sempre entre els mars de la literatura i els mars de la realitat més anodina, és un àliga de dos caps, m'entenen? Una formació no-literària t'ajudarà sempre a dominar més parcel·les de la realitat. També et farà patir incomprensions de tots tipus, dels d'una banda i els de l'altra.

Parcerisas diu una cosa que ens fa riure. Diu que el senyor Vallcorba «és humil». El Nopca i jo ens mirem un moment. El senyor Vallcorba ens "pilla". Abaixem el cap i continuem prenent apunts en les nostres respectives llibretetes. Diu també Parcerisas que amb el senyor Vallcorba sempre han mantingut una relació ben cordial. I saben per què? Doncs perquè el senyor Parcerisas és més aviat poc prolífic. Emeto un petit sospir: QUINA GRAN VERITAT, REDÉU, AQUESTA!!! Amics escriptors: sigueu poc prolífics, si us plau!

Explica, per acabar, una anècdota molt il·lustrativa que ens servirà per mesurar el grau de perfeccionisme que ha fet famós i temut al senyor Vallcorba. Llegeix Parcerisas del seu dietari personal que el dia 7 d'abril de 2006 va anar a can QC i es va trobar un Vallcorba absolutament alterat: tenia el seu llibre a les mans i s'havia adonat que li mancava la pàgina final de cortesia (que pels no entesos, és la darrera pàgina d'un llibre, on algunes editorials aprofiten per escriure on s'ha imprès el llibre, i quin ha estat el seu tiratge, o per posar alguna sentència o qualsevol cosa). Vallcorba estava fastiguejat perquè veia que el llibre no arribaria de cap de les maneres per Sant Jordi, perquè ell no editava llibres sense la punyetera pàgina final de cortesia. I Parcerisas li respongué que ell no publica per arribar a Sant Jordi de qualsevol manera (un altre perfeccionista!) i que no patís per ell si el que Vallcorba volia era portar de nou el llibre a Romanyà-Valls, o sigui, la impremta. Es van fondre amb una perfeccionista abraçada i colorín colorado.

Vostès saben quan val portar de nou un llibre a impremta per a que li fotin una pàgina que ningú mira? Una altra anècdota i prou, va, tontus. El senyor Vallcorba va llençar a la paperera dues traduccions, per la seva poca qualitat. Vostès saben què valen, les traduccions? Ho saben? Eh? Ho saben? Les que va llançar a la brossa costaven 12.000 lluços.

Ah, per avui ja n'hi ha prou d'escriure. No em paguen pas tant. Tal vegada, l'amic Nopca s'avingui a continuar aquesta crònica, perquè les coses que la senyora Vidal i el senyor Pons van explicar també tenen molt interès...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada