dijous, 20 de maig de 2010

Aquest blog (encara) no s'ha acabat...



...s'acabarà la setmana que ve. Quina merda, oi? Bé, no ens posarem a plorar, encara.

A continuació, unes paraules de la grandiosa Núria Martínez Vernis, comentant l'experiment que va oferir a La Poderosa, juntament amb Roger Peláez i Carmelo Salazar, el diumenge passat. Jo no hi vaig anar perquè en aquells mateixos moments jugava el Barça. No obstant, l'Ester Andorrà, sòcia, editoria i malgrat tot amiga, sí que va poder fer algunes fotos de l'acte. N'ha fet unes quantes, aquesta setmana!

El mail agramatical i antiintel·lectual que li vaig enviar a la Vernis fou aquest:

Carinyu, reina meva, què et sembla si fem aquella pseudo entrevista freak pel blog? Digues que sí, va, i penjo el resultat d'aquest i futurs mails (entre avui i demà)

Et sembla?

Barça!!

Evidentment, no va contestar. Fins avui, que tot sembla tant lluny en l'espai i en el temps. Aquesta és la seva resposta, que resumeix poèticament alguna cosa que a mi, particularment, se m'escapa. Estimo aquesta dona, jo!

Ara que ningú ens escolta, i que les gavines em van cruspir un ull en plena rambla catalunya perquè no podia aclucar-lo, confessaré que les calcetes que porto són del xino, que les cervesetes capvesprines són del xino, que les samarretes són del xino, que les pistoles de plàstic que calço són del xino, que les verdures són del xino, que el patinet és xino aparentment americà i que el Carmelo Salazar i el Roger Pelaies són xinos!

Flipa!






Flipo!

4 comentaris:

  1. Aquesta dona m'enamora cada vegada...

    ResponElimina
  2. Unes coses que vaig dir aquest dia:

    EL NOM
    Com que cada vegada que diuen el teu nom és /
    per desprès al darrera afegir-t'hi una ordre o una cosa que et demanen /
    Al final, quan el sents pronunciar /
    fas un gest involuntari i elèctric d'actitud violenta de reserva i defensa /
    De manera que acabes odiant el teu nom /
    De manera que t'acabes odiant a tu.

    VEÏNS I VOLUM DE LA TELE.
    Moltes vegades que els veïns tenen la tele absolutament alta penso que potser s'estan suicidant i han posat la tele a tota pastilla perquè ningú els senti.
    Em venen ganes de trucar a la porta per
    dir-los que es poden suicidar amb el volum de la tele normal, perquè suicidar-se no és, a priori, res escandalós.

    Gràcies per la ressenyeta.
    Sr. roger.

    ResponElimina
  3. Tot plegat, que vols que et digui ???

    ResponElimina