Inside is America

So now you want to fight? / Ok Let’s step outside

The Black Crowes

The Ugly Americans. Diumenge. 20.00 hores. Palau de la Virreina. fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck. Malaltia. Paranoia. Fuck. Desesperació. Patetisme. Ira. Rage. Fuck. fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck. Terrible tristesa la que vaig sentir ahir nit. Ells cercaven reaccions, ells cercaven contaminar-me la seva malaltia social, i fuck, només van aconseguir omplir-me d'una terrible sensació de buit i negror. Cercaven, tal vegada, això? Fuck. Quatre individus nordamericans, quatre milhomes, quatre veus irades. Crits i fucks intimidatoris. Enorme, terrible tristesa, fuck.

Però per què tristesa i no ira o catarsi, fuck?

Pensa, nen. Has de pensar. Mira el cony de programa i ho entendràs, fuck!

A fi de combatre la imatge idíl·lica dels Estats Units que ens impacta cada dia, quatre provocadors i mestres de l'spoken word sense floritures ens ensenyaran la part menys amable i amagada de la vida als Estats Units.

No van combatre res, ahir, perquè no calia. Ja sabem com són els Estats Units. El que jo particularment desconeixia era que el mal haguès arribat tan lluny en els poetes nordamericans. En aquest sentit, el recital va ser d'una honestedad aclaparadora. No eren quatre paios que deien: mireu, nois, us ensenyarem que fillsdeputa són als Estats Units, perquè ja ho sabeu. Sabeu Guantànamos, Iraqs, Afganistans, Vietnams, Somàlies, Guatemales, etc... Tal vegada no sabeu què ens ha fet Amèrica a nosaltres, els americans. I ens obrirem en canal per a que veieu la putrefacció. Ens ha fet llastimosos.

Al meu parer, tot va ser tan pornogràfic, ahir. I també alliçonador i honest, refuck, quanta contradicció!

I tal vegada jo sigui un reaccionari, un fotut antimodern. Segurament sóc un ignorant. No ho descartin. Però jo, quan sento parlar a la Bibbe Hansen de menjar polles d'una manera tan gratuïta i descarnada, penso en el mil·lenari art de la fel·lació i penso en la sensibilitat que utilitza Baricco al final de Seda, on hi ha una gran mamada plena de sentiment i amor. O sigui, existeix el sexe anal i el sexe oral practicat amb enorme sentiment, però em temo que la pobra Bibbe no ho ha sabut mai, si hem de jutjar pel text que va llegir ahir. Per tant, el seu aparent llibertinatge no era més que la pitjor mostra de moralisme hipòcrita, una mostra de POR i VERGONYA. Hi ha molt més sentiment [advertència als que llegiu això des de la feina, que ve un enllaç al youporn] aquí que no pas en les paraules de Hansen. Tristesa, doncs.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

Bryan Lewis Saunders em va semblar més interessant, però també em va commoure la seva actitud més que no pas la seva obra. Crits de pànic i desesperació, de veterà de guerra amb permís d'armes, de granger d'Arkansas reunint un arsenal per fer volar el Capitoli. Què fuck ha fet Amèrica amb els seus artistes? Els ha destrossat, ha aconseguit trencar els nervis dels seus artistes més sensibles. Lewis Saunders és un tio sensible, n'estic segur. Però Amèrica ens l'ha fet un home trastornat, de sentiments trencats... però sentiments al cap i a la fi.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

Eugene S. Robinson, poeta i boxejador. Veuran, el meu anglès no és bo. Puc entendre la idea que em volen transmetre, però sóc incapaç de discernir la qualitat amb què la desenvolupen. Gran veu de tro, aquest home, portentosa presència física. El relat que va llegir anava d'una paio que rep una factura telefònica desproporcionada i s'adona que algú altre ha estat trucant a una línia calenta (si algú dels presents em vol ajudar a afinar, li ho agrairé). Com que l'home està ben emprenyat, li fot el telèfon pel cul.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

Lydia Lunch. Una enorme decepció i també una enorme il·luminació. Ells són així, no hi poden fer res. Pateixen la desgràcia, la terrible vergonya, el malaurat fukú. Lydia Lunch, un animal ferit, d'odi cec i visceral. Com un marine en un país llunyà, dispara a discreció, i no hi ha Tribunal Penal que li alci la veu. La imatge més exacta d'Amèrica. Ells són així. Porten la guerra al cos i són incapaços de veure-ho, per molt que la detestin.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

En fi. Aquesta és la meva opinió. No en tinc cap altre. Vull fer constar que el recital va agradar a moltíssima gent. Al meu davant hi havia un paio que movia el cap extasiat i aplaudia amb força, com quan algú t'ha fet veure la llum. M'he estat llegint els poemes de Lynch publicats en el llibre que commemora el XXVI Festival de Poesia de Barcelona. Els trobo d'una sensibilitat digna d'un poeta. La seva vessant de performer, però, la trobo sobreactuada, histèrica i paranoica. Estaré encantat si algú refuta les meves opinions. La poesia, com el futbol, és asín. I que em perdonin els Amos del Cotarro.