La butxaca es fa ressò del nou tarannà i de les properes activitats de Barcelona Poesia. En reproduïm l'entrevista:
Poeta i agitador cultural en actiu des de mitjans dels anys 90, Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) acaba de ser nomenat, juntament amb en Martí Sales i l’Esther Xargay, codirector de Barcelona Poesia, el gran esdeveniment de la paraula a la ciutat. Parlem amb ell sobre els seus projectes.
Exactament, ets codirector de què? De la Setmana de la Poesia, el Festival…
Des de 1997-98, l’etiqueta Barcelona Poesia engloba 3 iniciatives independents: la Setmana de la Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i els Jocs Florals. Aquest any, per primera vegada tots tres tenen una direcció conjunta. L’objectiu és aconseguir que flueixi la informació: per exemple, que els poetes del Festival puguin participar en altres actes durant la setmana.
I quin és el model de Barcelona poesia a tres anys vista?
Volem potenciar la tasca de producció i laboratori. Aquest any hem fet un pas molt tímid, però de cara a l’any vinent volem incorporar tallers de creació o de traducció. És un tipus d’activitat que els festivals van assimilant, més aviat tard. El propi festival ha de generar altres propostes artístiques. No només es tracta de programar, sinó pensar un espai. Fer un festival és fer discurs, fer poètica, fins i tot fer política: transformar la ciutat. Sona pretensiós però va per aquí.
Aquest any, poseu en marxa una col·laboració amb la xarxa poètica estable, programant recitals a locals com l’H-Original o l’Antic Teatre.
Des de sempre, Barcelona Poesia ha treballat en sintonia amb el teixit poètic real de la ciutat: locals, plataformes, col·lectius. Enguany posem en marxa la secció Enrenou: volem connectar encara més la cita institucional amb el circuit permanent. A Barcelona Poesia s’acosta molta gent que normalment no va a recitals, i volem que sàpiguen quins són els espais i les plataformes que de fet estan marcant la pauta. El festival ha de servir per portar gent que normalment no vindria i per generar nous espais per a la poesia, però sempre amb un diàleg amb el teixit real. També volem potenciar la interdisciplinarietat.
La teva trajectòria hi té a veure, suposo.
Suposo que per la meva trajectòria, i també la d’en Martí… tots dos ens movem molt en altres disciplines: tenim molts contactes amb la dansa, la música, el teatre o les arts plàstiques… la poesia pot arribar a un públic molt divers: no ha de quedar reduïda a un cercle. Val a dir que Barcelona Poesia no ha tingut mai problemes de públic, però volem obrir-lo encara més.
On queda aquesta imatge que un poeta és un senyor amb “pajarita”?
Durant les darreres dècades s’havia anat imposant la imatge del poeta hermètic, seriós, inaccessible, però això ja ho hem deixat enrere. Estem normalitzant la poesia. Fa 10 o 15 anys, era difícil que un jove digués: “me’n vaig a un recital” com qui va a veure una pel·lícula al Verdi. Ara, no són tots, però cada vegada n’hi ha més.
A què es deu, això?
Els recitals anaven dirigits a un tipus de poesia. En els últims anys, hem aconseguit anar sumant: la poesia més hermètica pot conviure amb aquella que necessita del ritme i la paraula recitada, el gest, la imatge. Totes les avantguardes del segle XX han estat liderades per poetes: justament els artistes que no necessitaven fer obra. Els pintors es plantejaven abandonar el llenç, però els poetes… el llibre serveix per recollir, però la poesia és un acte efímer.
Tot i això, hi ha sectors que no ho veuen així.
Hi ha sectors que continuen sent reacis a la barreja. En aquest sentit, som bastant transgressors. L’important és que els poetes dialoguin amb el seu present. Volem demostrar que els poetes viuen el present: d’una altra manera, però el viuen.
I com penses que reaccionarà aquest nucli dur, quan vegi que has posat la Lydia Lunch i Bèstia Ferida al Palau?
Espero que la gent s’entusiasmi… És el nostre objectiu! Si la gent té ganes d’escoltar i descobrir, si té curiositat, se sentirà com a casa. Volem ampliar la imatge, no substituir-la per una altra. Home, quan un va amb idees molt preconcebudes… però creiem que amb aquest model, el públic tradicional del Festival de Poesia se sentirà igual de còmode, i sumarem nous públics. Hi ha poetes de molts tipus, i després la nostra aposta personal: la música de Bèstia Ferida i l’escenografia de Playmodes. Jo crec que el Festival del Palau és un bon compendi del que vol ser Barcelona Poesia.
Ara mateix, com està la poesia a Barcelona?
En els últims anys, Barcelona s’ha quedat una mica enrere, amb l’efervescència de ciutats com Madrid, Còrdova, Sevilla o Bilbao. Barcelona ha estat el referent, però ara ha perdut una mica de pistonada.
Explica-m’ho una mica més…
A fora, la gent mira molt Barcelona: genera molt de discurs, moltes propostes. Ara, a Madrid ha esclatat de sobte, com aquí quan l’any 97 va haver-hi el boom i Enric Casasses, Accidents Polipoètics o Carles Hac Mor van començar a arribar a un públic més ampli. Ara, de sobte, em trobo que estic actuant més a Madrid, que aquí! És una qüestió de ritmes…
De fet, fa dos anys, en aquesta mateixa revista, vas afirmar: “Des del 99, hem avançat molt de forma molt contradictòria: hem anat a una escena artística més professional –i això és bo– però també més depenent de l’administració i molt massificada. A banda, hem perdut la ciutat com a territori d’experimentació, de connexió. Però vénen temps molt interessants. Tota crisi els porta.”
Estava esperant la crisi com un desesperat. Barcelona funciona bé en temps de crisi. El 94-95, quan em vaig començar a moure, la crisi era molt més forta, i la gent es creava espais sense esperar la subvenció. Des del 99 fins ara, la política cultural s’ha enfortit, i s’ha perdut espontaneïtat. No tenim tanta il·lusió, la gestió ens ha pres temps… Tot i això, a Barcelona no han deixat mai de passar coses. Hem de recuperar l’esperit positiu. Muntar una escena cultural amb una sabata i una espardenya. Si podem viure del que fem molt millor, però el principal és recuperar l’espontaneïtat. Ens hem acostumat a moure’ns poc, i cal deixar que les coses flueixin. No hem de dependre tant de la institució. En aquesta ciutat, el poder polític és un invent de fa 30 anys: sempre hem estat molt àcrates. Però també hem d’entendre que la institució ens pertany i que hi podem dialogar de tu a tu… Moments molt interessants, ja et dic. Crec que no ens n’adonem que a Barcelona estan passant moltes coses. Una altra cosa és que si volem ser Nova York… (s’arronsa d’espatlles). Però poèticament prefereixo ser Barcelona que Nova York.
Sí?
A Nova York n’hi ha més, però en una línia molt marcada. Aquí et trobes el poeta jocfloralesc, el polipoeta, el rapero, el performer, el poeta introspectiu… De tot i força.
Des de 1997-98, l’etiqueta Barcelona Poesia engloba 3 iniciatives independents: la Setmana de la Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i els Jocs Florals. Aquest any, per primera vegada tots tres tenen una direcció conjunta. L’objectiu és aconseguir que flueixi la informació: per exemple, que els poetes del Festival puguin participar en altres actes durant la setmana.
I quin és el model de Barcelona poesia a tres anys vista?
Volem potenciar la tasca de producció i laboratori. Aquest any hem fet un pas molt tímid, però de cara a l’any vinent volem incorporar tallers de creació o de traducció. És un tipus d’activitat que els festivals van assimilant, més aviat tard. El propi festival ha de generar altres propostes artístiques. No només es tracta de programar, sinó pensar un espai. Fer un festival és fer discurs, fer poètica, fins i tot fer política: transformar la ciutat. Sona pretensiós però va per aquí.
Aquest any, poseu en marxa una col·laboració amb la xarxa poètica estable, programant recitals a locals com l’H-Original o l’Antic Teatre.
Des de sempre, Barcelona Poesia ha treballat en sintonia amb el teixit poètic real de la ciutat: locals, plataformes, col·lectius. Enguany posem en marxa la secció Enrenou: volem connectar encara més la cita institucional amb el circuit permanent. A Barcelona Poesia s’acosta molta gent que normalment no va a recitals, i volem que sàpiguen quins són els espais i les plataformes que de fet estan marcant la pauta. El festival ha de servir per portar gent que normalment no vindria i per generar nous espais per a la poesia, però sempre amb un diàleg amb el teixit real. També volem potenciar la interdisciplinarietat.
La teva trajectòria hi té a veure, suposo.
Suposo que per la meva trajectòria, i també la d’en Martí… tots dos ens movem molt en altres disciplines: tenim molts contactes amb la dansa, la música, el teatre o les arts plàstiques… la poesia pot arribar a un públic molt divers: no ha de quedar reduïda a un cercle. Val a dir que Barcelona Poesia no ha tingut mai problemes de públic, però volem obrir-lo encara més.
On queda aquesta imatge que un poeta és un senyor amb “pajarita”?
Durant les darreres dècades s’havia anat imposant la imatge del poeta hermètic, seriós, inaccessible, però això ja ho hem deixat enrere. Estem normalitzant la poesia. Fa 10 o 15 anys, era difícil que un jove digués: “me’n vaig a un recital” com qui va a veure una pel·lícula al Verdi. Ara, no són tots, però cada vegada n’hi ha més.
A què es deu, això?
Els recitals anaven dirigits a un tipus de poesia. En els últims anys, hem aconseguit anar sumant: la poesia més hermètica pot conviure amb aquella que necessita del ritme i la paraula recitada, el gest, la imatge. Totes les avantguardes del segle XX han estat liderades per poetes: justament els artistes que no necessitaven fer obra. Els pintors es plantejaven abandonar el llenç, però els poetes… el llibre serveix per recollir, però la poesia és un acte efímer.
Tot i això, hi ha sectors que no ho veuen així.
Hi ha sectors que continuen sent reacis a la barreja. En aquest sentit, som bastant transgressors. L’important és que els poetes dialoguin amb el seu present. Volem demostrar que els poetes viuen el present: d’una altra manera, però el viuen.
I com penses que reaccionarà aquest nucli dur, quan vegi que has posat la Lydia Lunch i Bèstia Ferida al Palau?
Espero que la gent s’entusiasmi… És el nostre objectiu! Si la gent té ganes d’escoltar i descobrir, si té curiositat, se sentirà com a casa. Volem ampliar la imatge, no substituir-la per una altra. Home, quan un va amb idees molt preconcebudes… però creiem que amb aquest model, el públic tradicional del Festival de Poesia se sentirà igual de còmode, i sumarem nous públics. Hi ha poetes de molts tipus, i després la nostra aposta personal: la música de Bèstia Ferida i l’escenografia de Playmodes. Jo crec que el Festival del Palau és un bon compendi del que vol ser Barcelona Poesia.
Ara mateix, com està la poesia a Barcelona?
En els últims anys, Barcelona s’ha quedat una mica enrere, amb l’efervescència de ciutats com Madrid, Còrdova, Sevilla o Bilbao. Barcelona ha estat el referent, però ara ha perdut una mica de pistonada.
Explica-m’ho una mica més…
A fora, la gent mira molt Barcelona: genera molt de discurs, moltes propostes. Ara, a Madrid ha esclatat de sobte, com aquí quan l’any 97 va haver-hi el boom i Enric Casasses, Accidents Polipoètics o Carles Hac Mor van començar a arribar a un públic més ampli. Ara, de sobte, em trobo que estic actuant més a Madrid, que aquí! És una qüestió de ritmes…
De fet, fa dos anys, en aquesta mateixa revista, vas afirmar: “Des del 99, hem avançat molt de forma molt contradictòria: hem anat a una escena artística més professional –i això és bo– però també més depenent de l’administració i molt massificada. A banda, hem perdut la ciutat com a territori d’experimentació, de connexió. Però vénen temps molt interessants. Tota crisi els porta.”
Estava esperant la crisi com un desesperat. Barcelona funciona bé en temps de crisi. El 94-95, quan em vaig començar a moure, la crisi era molt més forta, i la gent es creava espais sense esperar la subvenció. Des del 99 fins ara, la política cultural s’ha enfortit, i s’ha perdut espontaneïtat. No tenim tanta il·lusió, la gestió ens ha pres temps… Tot i això, a Barcelona no han deixat mai de passar coses. Hem de recuperar l’esperit positiu. Muntar una escena cultural amb una sabata i una espardenya. Si podem viure del que fem molt millor, però el principal és recuperar l’espontaneïtat. Ens hem acostumat a moure’ns poc, i cal deixar que les coses flueixin. No hem de dependre tant de la institució. En aquesta ciutat, el poder polític és un invent de fa 30 anys: sempre hem estat molt àcrates. Però també hem d’entendre que la institució ens pertany i que hi podem dialogar de tu a tu… Moments molt interessants, ja et dic. Crec que no ens n’adonem que a Barcelona estan passant moltes coses. Una altra cosa és que si volem ser Nova York… (s’arronsa d’espatlles). Però poèticament prefereixo ser Barcelona que Nova York.
Sí?
A Nova York n’hi ha més, però en una línia molt marcada. Aquí et trobes el poeta jocfloralesc, el polipoeta, el rapero, el performer, el poeta introspectiu… De tot i força.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada