dilluns, 3 de maig de 2010

Best-listeners

Qui compre poesia?

Desideri Lombarte

En un moment d’aquesta entrevista, Montserrat Abelló formulava una pregunta ben punyent: per què no hi ha un llistat de best-sellers poètics? Fet i fet, és una simple operació matemàtica aplicada a les vendes d’un gènere en concret, però M. Abelló hi tocava i molt.

Per una banda, el best-seller ha esdevingut un gènere novel·lístic ja no sols per característiques intratextuals, sinó també per una qüestió d’expectatives dels receptors, tal com l’ha tractat David Viñas. Per tant, disposar-ne d’un de poètic ens aportaria una nova dada sobre les preferències i definicions de l’hàbit lector. Això sí: implicaria mesclar els ous de la funció màgica de la poesia, idealista i transcendental, amb els caragols materialistes de la indústria editorial, el Papu!, i provocaria que certs autors fossin connotats negativament. És a dir, qui voldria ser el John Grishman del reble nostrat? Més d’un, sens dubte.

Per l’altra, la poesia mai no ha estat un gènere de grans vendes però les té, i saber-ne l’índex segons els tiratges ens ajudaria a discernir amb números a la mà què es llegeix o, si més no, què és compra distribueix. Al capdavall, atès el merescut reconeixement de la gent del ram a Màrius Sampere, de tenir un top-ten poètic, ¿no ens ajudaria a saber si La ciutat submergida és realment un “èxit  de crítica i públic”?  Encara més: ¿no podríem aventurar-nos a saber-ne l’ascendent literari, si no individual si genèric, a partir de l’econòmic?  I que consti que jo ja el tinc.

Ja deuen saber allò de l’angoixa de les influències: o el pare Saturn se’t cruspeix, o li talles allò que no sona. O sia, en sos temps Carles Riba es demanava qui no rilkejava, els formalistes dels 70 evitaven espriuejar tal com els Imparables no carneregen, els realistes reflexius encara ferrateregen i ara al jovent se l’acusa de cassassejar.  Per tant, no ens enganyem: per a saber quina és la veritable influència d’un autor sobre un individu o generació, calen moltes hores d’estudi. Ara bé, si hi ha un nínxol de mercat per a la poesia, si és cert allò que els poetes es llegeixen entre ells, es compren els uns als altres i es reciten a sobre;   també ha d’existir l’Olimp dels escollits i el panteó de les devolucions, el panegíric multitudinari i l’epitafi de la Visa, l’Auschwitz de la pasta de paper…

Permetin-me la juguesca: aquesta pròxima setmana de la Barcelona Poesia, quin poeta serà el best-listener? ¿Quina poesia tindrà més oients: la que emociona o la que no s’entén? ¿La performance o la lectura assossegada? ¿L’acte gran del Palau de la Música o els micròfons oberts dedicats a Joan Maragall i J. V. Foix? No pateixin i preparin l’agenda: la programació està si cau no cau i ben farcideta, n’hi ha per donar i vendre segons els gustos de cadascú, i la immensa majoria dels actes són gratuïts.

Àpali! Tota la meva teoria, a pastar fang.

3 comentaris:

  1. els topten solen ser pura mentida, "col·loquem l'amic de l'articulista entre el 9 i el 10 i així queda content i no ens empipa més" però si fossin riguroses seria una gran cosa

    ResponElimina
  2. molt bé, molt bé, però el comptador tot i que no es vegi, segueix: més o menys 55 dies sense H!

    ResponElimina
  3. ea: més raó que una santa!

    quirky: esperem que l'assumpte de la clausura de l'Horiginal es resolgui ben aviat. Ànims!

    Salutacions cordials

    ResponElimina