dimecres, 19 de maig de 2010

Escoltar i auscultar


Ahir, al bar Elèctric, menys d’un terç dels assistents al recital d’Andreu Subirats + Diego Burián van quedar-se a escoltar i veure el poeta i músic experimental Yan Jun (Lanzhou, 1973). Era la desena edició de Poesia Subterrània que s’hi programava i en cap de les sessions anteriors ens havíem trobat amb una audiència tan dividida. L’antologia invisible de Subirats + Burián va ser tan devastadora que la desena de palmeres que l’huracà poèticomusical d’accent ebrenc no va emportar-se cap al bar van aguantar amb més perplexitat que divertiment les píndoles essencialistes de Jun, que seia, impertorbable, rere un moble del bar convertit en taula de treball on auscultava electrònicament els tres papers dels quals anava llegint textos en miniatura.

Once, a girl asked me what I wanted to say with my poetry. I said ‘Nothing’. She was very disappointed”.

La dicció difícil de Jun, combinada amb els acúfens sonors que emetien els dispositius que anava manipulant, contribuïa a l’observació poc entusiasta per part del públic. Els que treien el cap a la sala durant un o dos minuts en sortien convençuts que el que estava passant allà dins era una presa de pèl. Una part dels que s’hi quedaven començava a entrar a l’univers digital –poc permeable– del poeta i músic xinès:

Once, a friend asked me: ‘How do you learn to listen to experimental music?’. I didn’t know the answer, but his question helped me to find it”.

El desplegament aforístic (tranquil, impertèrrit, conscientment avorrit, a vegades incomprensible) va acabar amb una explicació que va capgirar tot el que havia passat fins llavors –i que no era cap excusa, sinó una part fonamental de l’acció–: Jun va fer-nos saber que el seu anglès era molt dolent, i que era una llengua que odiava des que la va estudiar a escola, en part per culpa de la professora que havia tingut. “When I started writing poetry I did it in Chinese, never in English”, va dir, sense canviar ni una gota la seva expressió indesxifrable. “But later, when I started doing music I realized that I needed English, even if my music did not contain words”. Tot seguit va deixar d’auscultar electrònicament els tres papers amb què havia vingut des de Beijing. Potser per viatjar fins a l’altra punta de món l’anglès és necessari, però la mateixa eina de transmissió pot servir per deixar anar una ironia minimalista que tot i la seva evidència puntual va atrevir-se a fer un retrat de la societat espanyola:

“A friend once told me: ‘In Spain, football is religion’. My question is: ‘Do you like religion?’”

4 comentaris:

  1. M'hagués agradat veure'l sencer, feia molt bona pinta!

    Potser si hagués recitat el primer tot hagués estat diferent...

    Ai, el destí!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies a tots vosaltres perquè ens heu fet acostar-nos -amb els vostres jocs de paraules-matges i silencis- a un panorama poètic calidoscòpic.

    ResponElimina
  3. Ei,

    Tan de bo es pugui continuar d'alguna manera... Tot serà qüestió de fer coincidir coordinació i paranoia, com ha passat aquests dies.

    Fins aviat!

    Jordi

    ResponElimina
  4. Això seria fantàstic, Nopca. Secundo l'agraïment del Príncep de les milotxes. M'heu fet disfrutar molt tots plegats. Seguiu siusplau, encara que sigui només de tant en tant, amb crítiques d'allò que normalment aneu a veure. Com a mínim tindreu un seguidor (encara que un pel procaç en el comentari, espero no haver-me fet un corcó, la passió em pot a vegades).

    ResponElimina