divendres, 14 de maig de 2010

XXVI Festival Internacional de Poesia: petjades

Som un cos, que digué aquell. I anit el Palau de la Música en fou un: gràcies a Companyia Playmodes, la sístole del vermell i la diàstole de la vocal primera, els alvèols de les Valquíries, la caixa de ressonància feta de trencadís, Beethoven i Clavé insultant-se nostradament, l’esbufec teranyinós de Bèstia Ferida, la llum de les llanternes com a centenars de globus blaus... Un ambientació que potser pecà de llargaruda en certes transicions, però que dóna peu i veu a un recital que obre tot un nou model.

bota ea

I si som un cos, que deia aquell, es pot dir que cadascú dels poetes recitaren segons els seus peus. En primer lloc, l'alçària dels tacons de Queralt Albinyana, actriu que representà Carles Santos, absent: altiva, serena però visionària: “el pitjor que pot passar-li a una paraula és una falta d’ortografia…” I per això, l’heterofonia del seu declamar a voltes incongruent però alliberador. En canvi, Serhíi Jadan recitava a ritme de vals skandalitzat: endavant i endarrere, nerviüt i ràpid, d’una tirada i sota el compàs pogo de les seves vambes negres i l’underground ucraïnès. Jaume Bosquet, al seu torn, es palplantà com un roc amb la seva salmòdia suggerent sobre “La Pietat” de Miquelangelo i el cos mort, un cop i altre, immòbil però a voltes massa inert, massa pedra. Francesc Garriga, amb bastó de ritme ternari, fou la passa feble i rotunda, esplèndida, paraules austeres però emotives que necessiten d’un punt de recolzament per a sostenir sensibilitat i cruesa. Lydia Lunch, en canvi, lluí botes de pell, trepitjà els versos desmanegada i violenta, exhibicionista fins a vorejar l’ histrionisme però tremendament efectiva. We are the ghosts, en definitiva, i tot i insultar-nos, la gentada l’aplaudia. Tomaz Salamun, afònic i substituït en la lectura per Simona Skabrek, s’assentà en un tamboret dalt l’escenari i els peus li penjaven sobre l’estrada. La incògnita de la nit. Chantal Maillard, un xic escorada, poètica de trascantó: paraules que t’afectaven l’equilibri entre la simplicitat i una veritat punyent, sense saber on calcigar, esporuguidora. Antonio Gamoneda, a ritme gregorià, gambada lenta i segura, cada paraula esllanguida fins a la seva darrera significança, ritme d’oratori engalipós, addictiu.

reflex

Som un cos, llavors. I el meu, en acabar la vetllada, quedà remogut, amb el típic nus a la gola de l’estómac al qual no saps, o no vull!, atorgar paraula. Al foyer (altrament conegut com el bar) una copeta de cava i la vida socioliterària de torn. Xerrameca, centenars de sabates. Si més no, el Festival de Poesia inaugurà una setmana que es presenta amb tota una nova via. Que cadascú en ressegueixi les petjades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada