RIDICULUM
I
II
"Solem dir que en el vers hi sentim menys llibertat. Pensem que el metre ens trava; concretament, l'esquema del vers: la disposició de les síl·labes àtones (inaccentuades) i les tòniques (accentuades), el nombre de síl·labes i la posició de la rima (si n'hi ha); considerem el vers des del punt de vista de l'anàlisi i no pas de la vivència. I quan pensem concretament en el ritme lingüístic, en les moltes definicions i estudis sobre una matèria encara avui escàpola als estudiosos, ens descoratgem..., perquè no tenim present que o bé el sentim i en gaudim amb el poeta -i en fem gaudir el qui ens escolta- o no ens ensenyarà pas a sentir-lo tota la ingent obra de la retòrica. El ritme no és el metre, encara que hi està molt lligat; no és la regularitat dels accents, solament, ni la distribució de les pauses, ni l'organització de grups rítmics; alguna cosa fa que esquemes mètrics iguals ens produeixin impressions molt diferents. És més aviat la vivència d'un corrent d'energia. (pàg. 17)
III
"Un tanto por ciento elevadísimo de lecturas no terminan ni en un pensamiento ni en una idea. Cuando se le pregunta a una persona qué ha pensado mientras leía un determinado libro, lo más habitual es que responda no con pensamientos, sinó con sensaciones más o menos de carácter psicologista. Y es que el pensamiento empieza a elaborarse cuando uno ha terminado de leer y se dispone a reflexionar sobre lo que ha leído. Lo cual, además de ser muy poco habitual, es distinto" (pàg. 198)
IV
Jordi Florit Robusté (Maó, 1976). Consumidor de literatura i llicenciat ad hoc. Diletant concupiscent, assassí de fotocòpies. Ha publicat tant individualment com col·lectiva, l'ISBN dels quals tampoc no vol recordar-se'n. Amb el món 2.0 i l'escènic, tres quarts del mateix. Col·labora en revistes força dissemblants i allà on el volen. S'estima més llegir que escriure, però no sap estar-se de les excepcions. Com ara aquest blog. Com ara jo.
V
Entrades
mmm... un señor que hace voces, uuuhh qué miedo me da, di, do, du, de...
ResponEliminaCal saber contextualitzar, Factotum. Això té prop de cent anys i tenia molt de sentit aleshores.
ResponEliminaFactotum: sí, fa veus, però aquest és un altre ou de Colom. Sense acritud: et convido a tornar a veure el video i, si no coneixes la figura i l'obra d'Antonin Artaud, descobrir-lo si et ve de gust. I si el coneixes i no t'interessa ni t'agrada, tens tot el teu dret.
ResponEliminaMarçal: concretament l'actor interpreta fragments de "Pour en finir avec le jugement de dieu" i corresponen a l'any 1947, quan Artaud va gravar-los per a la ràdio francesa però que foren censurats. Però bé: a la xarxa hi ha les gravacions originals i són esborronadores.
Actualment és possible una "poesia de la crueltat"?
Salutacions cordials.
Desconeixia aquestes gravacions! Fantàstic! Potser sí que una poesia de la crueltat sigui més possible que un teatre... hi pensaré i rellegiré Artaud, me n'han agafat ganes.
ResponEliminaAl cap i a la fi, "il n’y a plus que les abîmes volumineux, l’arrêt, le froid". I què és la poesia si no un estar-se palplantat escrutant l'horitzó des de l'ampit penya-segat del finisterre d'allò humà?