dimecres, 19 de maig de 2010

Tal com raja



Sense concessions. Un rere un altre. Així fou el recital d’anit de Lluís Soler al verger del Museu Marès. Sense cap altre atrezzo que una cadira, una tauleta amb faldons i un flexo negre, l’actor s’hi asseia amb puntualitat campanaire, llums fora!, i ens encastava un poema rere l’altre sense títol ni autoria. Sense pauses. Tal com raja. “Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria…” Sagarra, Foix, Maragall, Vinyoli… Si no identificaves el poema, tant se valia. L’important era deixar-se emportar pel devesall de paraules al ritme dels folis esfullant-se pel pedregam un cop llegits. Sense interrupcions. En voler aplaudir un dels presents, l’actor aixeca la mà i mirant-se’l li diu “No la cançó perfecta sinó el crit…” Sense estridències. Amb barbó richelieunesc i camisa cardenalícea, en recitar “Inici de càntic en el temple”, l’actor demanà la participació i “la ginesta floreix…” en boca de tots com una pregària tendríssima. El públic es mantidrà fidel per sempre més... En acabar el darrer poema, l’actor va tancar el llum. Tot a les fosques i el picar de mans eixordador. Sense paraules.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada