dissabte, 14 de maig de 2011

Nit de Poesia al Palau


Barcelona té aquesta tarda un ferum de transistor d’a veure si avui guanya la lliga el Barça i el cel és més blau i tu m’estimes més. Sona, a la seva bola, la campana poètica del Palau, com la de la primera missa, per als que avui els hi recita el tiet o pels golafres de lletra. I així es va omplint l’edifici modernista de gent amb missals verds a la mà i fanalets com en una litúrgia sense tiberi.

Comença la Núria Martínez Vernis, poruga en la caverna de flors. És massa bona per deixar-la anar de bon principi, jo encara tinc l’estómac tancat. Què bonica la màquina del darrera, galàctica baluerna, però em sobra. No vull sentir la música de la Vernis al mateix temps que els coixinets de la bèstia. Tot i així, bravo perquè és una poeta a qui fan nosa totes les esses. Les seves paraules són figueretes damunt la neu.

Apareix Kirmen Uribe. M’agrada quan recita amb euskara perquè no l’entenc. Altaió desembarca enmig de l’escenari amb una enciclopèdia d’art i avantguarda sota el braç, Klee, Miró, Rauschenberg. Altaió vol ser el Pollock de la literatura. Glups, cruix, fushh. Esquitxa-ho tot. Quant pot arribar a pesar una frase.

Pamela Z, you, you, you, canta i crida en un loop impenetrable de malestar. El ritme del desamor m’escalfa la sang i ha d’arribar Valentí Puig amb la seva poesia de quadre de caça, whisky de malta i coll de midó perquè la sang se m'espesseixi com una melmelada d'aranyons.

Kgafela oa Magogodi, nom impronunciable per la poesia que s'entén fins i tot en el silenci. Diu amb llengua llunyana: "la llibertat fracassa perquè també criem gent lletja". Magogodi amb la guitarra i la febre d'un Ginsberg negre, arramba totes les nimfes de porcellana del Palau perquè parem l'orella al rock'n'roll que conté una estrofa. Després d'això, qui s'atreveix a recitar un poema clàssic amb una "hernia de disco"? Luis Alberto de Cuenca s'asseu flemàtic en una cadira com si fos un cantaor a punt d'enfilar una soleá. L'autor de la cançons de la Orquestra Mondragón escriu poemes clàssics i apassionats d'una perfecció esplendorosa. Olé.

Jerome Rothenberg és un indígena enmig del Palau. Crida dadà, i totes les farmàcies de Barcelona s'apaguen al moment. Ja no sento Arnaldo Antunes, tinc el cap perdut. Diuen que ja han guanyat la lliga. Jo sóc més de lligacames. Una colla de noies riuen nervioses a l'home que no du pistola.

Montse Virgili

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada