dijous, 19 de maig del 2011

Estellant estellés. Documenta for president i anem a l'hotel.

Estellant Estellés. Mentre els grills canten. (Llibreria Documenta)
Estellés a l’Hotel París. (Hotel París)


Plou al carrer i al cel de La Documenta hi cauen estelles, estelles de pa, que és la poesia de cada dia. Surten disparades de la destral d'un llenyataire que trenca baguettes igual que troncs.
Mentre el pa vola, la gentada fem cua perquè ens regalin a toc de número el full d'un llibre de poemes de l'Estellés i així aconseguir un seient en una sala de l'hotel París, a sobre la llibreria. Com sempre, La Documenta fa bingo.

Pugem, plens d'eufòria, les escales costerudes del París i arribem a una sala que mira de reüll les Rambles. Entre quadres tèrbols i rancis, Andreu Subirats i Eduard Carmona són a punt de recitar i no queda lloc ni per una cadernera. Els acompanyen el percussionista Roger Blavia i el trompetista i tocatot Diego Burián.
Subirats i Carmona emocionats, emocionen amb els seus faristols de foc. Van llegint els poemes que Vicent Andrés Estellés va escriure un dia en aquest hotel dins uns llençols rebregats i homes que esperen entre maletes.

En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses (...)


Les veus dels dos poetes i els músics no es fan nosa. Ara, sonen a calypso i minuts més tard, acolliran la rumba. Van les paraules batejades. Parlen de porteres, embarassades, tramvies i de gent que no dorm. Subirats, llegeix des de la calaixera del seu estomac que està feta de fusta de Villon. A estones, sol, a trompades, comparteix amb lo Carmona una lírica de cames obertes, una fúria i una tristor que pugen com el fum d'un cigarro.

El cap m'ha migrat a l'altra poeta, Gil de Biedma i a "Albada", el poema que va escriure també en una habitació d'hotel de les Rambles. Són, totes dues, històries que es giten en llits amb "l'estructura del pecat", que diria Estellés.


Despiértate. La cama está más fría
y las sábanas sucias en el suelo.
Por los montantes de la galería
llega el amanecer,
con su color de abrigo de entretiempo
y liga de mujer.

Despiértate. La cama está más fría
y las sábanas sucias en el suelo.
Por los montantes de la galería
llega el amanecer,
con su color de abrigo de entretiempo
y liga de mujer.

Despiértate pensando vagamente
que el portero de noche os ha llamado.
Y escucha en el silencio: sucediéndose
hacia lo lejos, se oyen enronquecer
los tranvías que llevan al trabajo.
Es el amanecer.

Irán amontonándose las flores
cortadas, en los puestos de las Ramblas,
y silbarán los pájaros -cabrones-
desde los plátanos, mientras que ven volver
la negra humanidad que va a la cama
después de amanecer.

Acuérdate del cuarto en que has dormido.
Entierra la cabeza en las almohadas,
sintiendo aún la irritación y el frío
que da el amanecer
junto al cuerpo que tanto nos gustaba
en la noche de ayer,

y piensa en que debieses levantarte.
Piensa en la casa todavía oscura
donde entrarás para cambiar de traje,
y en la oficina, con sueño que vencer,
y en muchas otras cosas que se anuncian
desde el amanecer.

Aunque a tu lado escuches el susurro
de otra respiración. Aunque tú busques
el poco de calor entre sus muslos
medio dormido, que empieza a estremecer.
Aunque el amor no deje de ser dulce
hecho al amanecer.

-Junto al cuerpo que anoche me gustaba
tanto desnudo, déjame que encienda
la luz para besarte cara a cara,
en el amanecer.
Porque conozco el día que me espera,
y no por el placer.



M'imagino Estellés i Gil de Biedma, tots dos, cadascú en la seva habitació d'un hotel de les Rambles, amb el boli a la mà i els ulls adolorits de bellesa.

Montse Virgili

F Baltasar Sanmartí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada