dissabte, 14 de maig de 2011

Poetry is a dead man walking

Parlem amb… Luna Miguel

Pujo ben content cap a la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda per veure, diu el programa del festival, un “referent de la jove poesia espanyola”: la madrilenya Luna Miguel, que hi presenta el llibre Poetry is not dead. M’agrada que el festival deslocalitzi els seus actes per tota la ciutat i em plau especialment respirar l’aire d’Horta en una de les fantàstiques biblioteques de les quals disposa la ciutat, especialitzada en poesia (ja ho veieu, els barcelonins escrivim pujar quan baixem a la parada Alfons X i hem d’escalar només un o dos carrers d’una incipient muntanya, i afegim deslocalitzar quan algun hom gosa programar un acte que no sigui a l’Ateneu o a La Central: som així, paciència). L’espai és fantàstic: una trentena de persones –intimitat de barri, en el millor sentit del mot– i llibres, molts llibres. Sempre que passejo per una biblioteca penso en aquell eslògan civilitzador d’en Xènius: per avançar com a poble, benvolguts catalans, llibres, llibres, més llibres. Vols dir, Eugeni?

De ben segur, Luna Miguel és la integrant més jove de tot el festival i, anem al gra, tindria tots els números per convertir-se en una icona banal del món de la literatura espectacle. Si consulteu la xarxa, la podreu veure i admirar en alguns d’aquests programes enrotlladets de tv2 on la literatura es fa amable de veure (i que encara em fan estimar més autèntiques joies culturals de la nostra contemporaneïtat com ara Sálvame, on –si més no– no hi tens ningú que t’alliçoni de com n’ets d’imbècil). Luna neix i creix a la xarxa, es proclama addicta al Facebook, i forma part d’una generació per la qual publicar ja no ha estat mai un problema ni una qüestió de principis, sinó de caprici o llibertat. Com tots els escriptors en xarxa, admet l’exhibicionisme (si consulteu el seu bloc, veureu com el seu cos hi és fotografiat lascivament i comparteix protagonisme amb la lletra) i el seu pitjor malson és quedar-se sense connexió a Internet.

Abans he escrit tindria tots els números, i ho reitero amb un cert èmfasi. Miguel podria ser una nocillada més sense contingut, però –després d’escoltar-la atentament en diàleg amb el seu editor de DVD, Sergio Gaspar– penso estar en presència d’un esperit prou sòlid. Que juga i frivolitza amb el seu propi personatge, que fila amb sornegueria qüestions comercialment rendibles com ara el sexe... és cert, però que penca de valent i cerca una veu. Una escriptora que s’interessa més aviat poc per les preguntes típiques del seu editor (què aporten els joves a la literatura, creus que existeix una literatura femenina, etc...) i més per recitar, que és el que compta. De fet, el tema central de la seva poesia no és el sexe, ni el seu present literari, sinó quelcom tan intemporal com és la malaltia i aquí és on fila més bé l’agror del malviure: “Mi madre tiene una cicatriz en la garganta/mi padre tiene una cicatriz en la rodilla/mi amante tiene una cicatriz en el costado/mi vida no tiene cicatrices, sólo manchas/sólo aceite y tiempo quemado./Sólo un rasguño".

Acabats els versos, el diàleg amb Gaspar es torna més que interessant. En primer lloc, perquè entre ell i Miguel ens fan una bona panoràmica de la poesia espanyola, i es citen molts noms que –dissortadament, i pel papanatisme patri que tots coneixem– costa massa trobar a llibreries i recitals de Barcelona: David Leo García, Elena Medel, Julia Piera... Gaspar recorda quelcom ben obvi: sense arribar al nivell de vendes de la narrativa, poca gent sap que hi ha èxits en poesia “amb més exemplars venuts que alguns narradors promocionats a Babelia”. No només parlem de llibre Poetry is not dead, de la seva protegida, que ja és a punt d’esgotar els 1500 exemplars, sinó d’èxits continuats com els de José María Fonollosa o el hit històric de Pepe Hierro amb el Cuaderno de Nueva York. La qual cosa ens porta a una reflexió important: a l’inrevès de la poesia, on el comprador/lector llegeix intensament el llibre que obté, el lector/comprador de la narrativa actual és bàsicament un comprador. Resulta totalment impossible que –atesos els actuals índexs de lectura– tothom llegeixi lletra per lletra la quantitat enorme de novel·les editades. Això si no és que els editors, com potser passa a Catalunya, inflen les vendes amb impunitat...

Efectivament, podem cridar ben alt que Poetry is not dead o –en qualsevol cas– que és un mort que camina, un espai que es troba ben a gust al corredor de la mort. S’hi refereix també la poeta, en un fantàstic text en prosa: La muerte no puede ser experimentada ni por los vivos ni por los muertos pero sí por los enfermos. Ocurre lo mismo con la piel. Surto d’aquest acte lamentant no conèixer més la poesia d’aquesta senyoreta amb aire despistat: m’hi posaré ben aviat, i també estudiaré els seus coetanis. Hom és pensador socràtic, i li encanta que els seus prejudicis siguin... això, errors i banalitat. Surto de la biblioteca d’Horta ben content, bo i pensant en la malaltia, l’amor i la mort. I em vénen al cap uns versos de qui posa nom a l’edifici, d’aquell fantàstic Somni de Don Juan: Se t’apropen als llavis joves colzes com roses/juxtaposats somriures en boques mig descloses/súbits esclats de dents que afuen doblement/el desig excedit pel teu desig d’atreure/dolós calius de nard concedits lentament/per atònits refusos que fingeixes no veure. Déu n’hi do si en tenia de mala llet, la Mercè. Llàstima que ja no hi sigui...

Bernat Dedéu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada