Elogi del mal temps

Història Oral de la Poesia Catalana. Poetes Barrocs. Josep Pedrals.

En Pedrals recita poesia barroca al pati de l’IEC. Algú va decidir fa temps que el barroc català culte no existia o –en cas que aparegués– seria de segona fila. Que el barroc és espanyol o com a molt anglès: i, ja se sap, els catalanets ens empassem els prejudicis amb una alegria que fa gràcia. A més, qualsevol mostra de literatura popular, espontània, ens sembla un passatemps. En Pedrals no té manies i s’acosta als barrocs, poetes satírics irreverents producte d’una Europa que pateix molt per omplir-se la boca de pa i renega, al seu torn, de l’estructura clàssica imposada. Aquí ja no hi ha princeses, ni dones amb dents perlades: hi ha fam, misèria, i dependència cultural d’una Castella que mira a Amèrica mentre a nosaltres no ens deixen ni posar una barqueta al Mediterrani. Ho expressa perfectament el nostre inimitable Rector de Vallfogona, parlant de l’ideal femení amorós: Què m’importa a mi que el Sol/surti enamorat de l’alba?/Només cal que ens faci llum/I ens guardi d’ensopegades (...) Sos cabells són sos cabells,/i no són gens or d’Aràbia,/que, de ser-ho, crec que algú/ja l’hauria descabellada. Com diu el mestre de teatre Kartun en l’inici de la seva monumental Ala de Criados: las metáforas son de putos!

Els barrocs estan acostumats al mal temps i a somriure-li a la desgràcia, apel·lant al baix ventre i a les passions més descarnades: són monjos transcendents que es disfressen d’homes pecadors perquè toquen de peus a terra. Són gent, parlant clar, que les passava ben putes i que anava al gra. Nosaltres som de cotó fluix, i quan arribem al Carrer del Carme, ens emprenyem de valent: plou i en Josep no podrà fer el recital a l’escenari! Esperant que cessi el mullader, en Martí Sales i servidor de vostès acompanya el poeta a cercar gel. Cal refredar el cava: en volíem pescar una simple bosseta i ens en donen dues (novament, i contra els nostres barrocs, vivim en una època d’abundor disfressada de crisi: si més no, la poesia encara serveix perquè et donin alguna cosa de franc...). L’aigüeta ens obliga a refugiar-nos en una de les arcades del pati. Tot el cablejat està ben moll i en Pedrals ha de recitar a ple pulmó, sense micròfon, i prescindint de tot l’acompanyament musical ordit pel músic Jordi Casadevall, que ens interpreta breument i trist alguns fragments amb una preciosa andròmina musical, el Cristall Baschet. En Pedrals lamenta la dissort: hòstia, és una pena, aquí hi havíem posat una música tope xula, i ho teníem molt currat...

Servidor no vol escoltar el barroc, vol ser barroc, i secretament se n’alegra del mal temps, hi posa un somriure burleta. La pluja ens ha fet somriure, estar més junts, escoltar el nostre propi riure, i sentim en Pedrals com a mi m’agrada, davant d’un foli, sense accessoris, ni micròfons, ni molèsties musicals (que em perdoni l’amic Jordi, que certament ho tenia tope currat i li enviem sinceres mostres de condolença). No obstant això, jo vull poesia pura, sorneguera, que l’amic Pedrals sap recitar com ningú en tot país. El barroc català d’alçada no existeix? El rector, novament, desmenteix la gosadia, amb molt d’humor: Si, per despoliar-me de pecúnia,/al florejat tenor de mon precari,/voleu mostrar-vos espinosa i grave;/perquè us vull treure prest aquesta angúnia,/sapiau què és el tresor del meu armari:/dos prunes solament i un famós rave! Només amb la veu i alguns cops de maluc, en Pedrals rumbeja una copla del mestre Pere Antoni Jofreu com si l’haguessin escrit els Manolos; D’aquell, d’aquell all tendre,/i, ai, ai, qui se’n pogués/prendre! D’aquell, d’aquell all car,/ai, ai, ai, qui en pogués gustar! Qui vol més música, si ja tenim la rumba? S’acaba el recital, i tots en voldríem més. Al mal temps, no només bona cara: al mal temps, elogi del mal temps! Visca la pluja! Lliure!

Bernat Dedéu