Pàgina de crèdits del blog Barcelona Poesia 2010

Els autors del blog Barcelona Poesia 2010 són:

Albert Forns, Jordi Nopca, Joan Todó, Jordi Florit i Miquel Adam

flickr Barcelona Poesia: Ester Andorrà

Els Amos del Cotarro

Rigueu, rients!

Desrigueu, desrients!

Risomieu a riallades, riment rianeu!

Desrigueu somriment!

Riures sobreriures -rialles de somreidors riallors!

Hilari esriure, riures de sobrerridors riuaires!

Somrisomnis, riallers,

Somrigueu, ridiculeu, riuant, riuants,

Hilariant, riant,

Rigueu, rients!

Desrigueu, desrients!

Khlébnikov-Campos, Encantament pel riure.

Trad. Josep Domènech Ponsatí

El sol és de sosa càustica i per això va amb aquelles ulleres fosques que són com una màscara, i camina i s'enfonsa en la sorra i sua pels ulls i allà albira la massa. Travessa amb desassossec la platja tèxtil hiperpoblada de cadàvers vivents, salva un turó de matolls ressecs i allà on abans hi havia banyadors i biquinis i quitxalla sorollosa ara hi troba sexes pansits, pits pansits, culs pansits.

Com el núvol més negre, la seva ombra es retalla sobre dos cossos que llangueixen en la sorra. Per fi ha trobat els Amos del Cotarro, prims, desmillorats, ullerosos: en pilotes fan un efecte llastimós. Un d'ells dorm, comatós. L'altre fa una lleu ganyota en resposta a l'eclipsi, però tampoc no es mou. L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina fa una puntada de peu a la sorra i l'un es desperta sobresaltat i l'altre emet un petit crit de desaprovació: eh, filldep...!

—Però si és L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina! Com et passes, tio. Vine a fer uns porrets amb nosaltres! -diu el primer Delegat.

—Pensàvem que detestaves la platja —mormola l'altre, traient-se granets de sorra de la boca.

—Detesto la platja, detesto Barcelona, detesto la poesia.

—Com ha anat, nen, la cosa del blog?

—El Forns ha marxat de la ciutat. El Florit ha donat de baixa la seva connexió a Internet. En Todó si encara no està a la trena està a l'hospital. En Nopca... —i l'Art fa cercles amb el dit índex sobre la seva templa.

—Vaja...

—I a tu què et passa, que fots aquesta cara?

L'Artista Abans Conegut Com s'alça les ulleres, i fa un pas endavant, visiblement trastornat.

—Saps què em passa? Sabeu què em passa? Doncs que m'estic quedant calb. No és que estigui calb: és que m'estic quedant calb. Per culpa vostra i per culpa de Barcelona i per culpa de la poesia i els marrons de la poesia. Em puteja molt quedar-me calb, el procés. Molt millor ser definitivament calb, acabar amb això d'una vegada per totes. I no veig perquè he d'amagar les meves febleses, car són aquestes les que ens fan humans de veritat. No és l'alta tecnologia, no és internet, no és la democràcia parlamentària. I no: deixa'm parlar, Escoffet. No riguis, Sales. On és la Xargay, no ha vingut? No digueu això que esteu a punt de dir: aquella lletania de frases fetes sense sentit sobre la virilitat dels calbs, la intel·ligència que es desprén pel sol fet de ser calb. Escopiu a la closca pelada dels cretins, us sona? Aneu a pastar fang! La lepra capil·lar, és quedar-se calb! Aquelles clarianes sobre el crani, tristesa a la testa, desforestació implacable, trist arbre de fulla caduca sóc! I ara pagueu-me el que em deveu.

Els Amos del Cotarro somriuen lleument, i les seves dents d'or i de plata emeten unes estranyes guspires, que es reflecteixen en les ulleres-màscara que l'Artista s'ha tornat a posar.

—Bé, d'això et volíem parlar un dia d'aquests...

—...A nosaltres ens han fotut fora... i ara ens estàvem fumant els darrers eurets que ens quedaven del pressupost. Vols fumar, rei?

—Què? I a mi què m'importa, si us han fet fora! A mi qui em paga! Esteu de broma o què!

—Sí, era una broma. No ens han fotut fora –diu un dels Delegats, tot aixecant-se i espolsant-se la titola. —Però no et volem pagar. És que no saps escriure. Comets faltes ortogràfiques imperdonables. No tens ni puta idea del què parles! Ets simpàtic, eh, això sí, una mica simpàtic. Però això també era una broma.

—Vosaltres sou uns malparits. Una mica malparits.

L'altre Amo del Cotarro també s'ha aixecat, i també s'ha espolsat la titola i ha estirat l'esquena, amb certa desgana felina. Agafen de bracet a L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina, un per cada costat. Els dos socis nus l'arrosseguen lluny de la platja, camí a una bodega clandestina que coneixen. En estèreo, a banda i banda, l'Art escolta:

—Clar que us pagarem, sòmines. Però a dos mesos. I, és clar, amb una rebaixa del 5%.

—Ens ha agradat el blog, nen, de debò.

—Sí, ha estat de puta mare.

—Cada cop estava més en desacord amb el que dèieu, per això cada cop m'agradava més...

—Sí, home, no em miris així.

—I quin merder, no, amb l'Hac Mor?

—I l'Andorrà, quines fotos més collonudes...

—I què t'ha fet, a tu, la Lydia Lunch, si és tan bona?

—Joder, és que és tan antiamericà, el paio.

—I on s'ha fotut, el Forns?

—Algun dia us la presentaré a tots, a la Lunch...

—Hahaha, jo sempre sabia quins textos eren els teus, perquè només saps queixar-te. Ets trist de la hòstia, amic meu!

—Per cert, i com vas, amb les dones? Encara et ningunegen tant?

—Mira, tu quan n'hi hagi una que t'agrada, li passes pel davant i després li dius: "creus en l'amor a primera vista o he de tornar a passar?"

—Mira que n'ets, de ruc, eh? T'has d'espavilar!

...

Uns altres Amos del Cotarro

Finale (Quasi Una Fantasia-Andante-Allegro Molto)

Uns quants desitjos per a la Barcelona Poesia de l'any que ve:

1/ Que l'equilibri entre coordinació i paranoia es faci una mica més evident

2/ Que la poesia sigui una mica més canina

3/ Que les polèmiques es puguin escenificar en un ring de boxa (però que els cops de puny siguin com els dels combats de lluita lliure)

(4/ Que cadascú hi afegeixi el que li vingui de gust...)

Les ànimes vives

Tom Wolfe –mico furiós deguisé de nou periodista– va publicar l’any 1975 un assaig sobre l’art del segle XX, The Painted Word, en què s’atrevia, entre altres coses, a construir un “diagrama del món de l’art”, que acumularia 9.000 “ànimes” entre Nova York, Londres, Berlin, Düsseldorf, París, Roma, Milà i Munich i un miler més “escampades per la resta del món”. És una sort que el panorama sensible a l’art s’hagi oxigenat i escampat una mica, ens aquests darrers 35 anys.

Hi pensàvem llegint Wolfe, però també durant els recitals que vam anar a escoltar durant Barcelona Poesia (des de la inauguració al Palau de la Música fins a la cloenda cantada per Joan Miquel Oliver, que vam haver d’imaginar-nos des del llit, estossegant i amb febre). Aquesta última dècada els recitals han progressat quasi geomètricament: la crisi n’ha esbandit o debilitat uns quants –i seguirà passant, perquè el mercat de la paraula oral és fràgil i inestable–, però la lectura de les quatre ratlles rimades o lliures, estròfiques o irregulars, que escenifica el poeta (en la majoria de casos, projecte de poeta) ha contribuït a crear un públic que sovinteja amb més o menys assiduïtat la més elemental i austera de les actuacions, la que encara converteix la paraula en l’estri indispensable de la comunicació (que cada vegada s’ajuda més, però, de pirotècnies diverses: projeccions, músiques i noves tecnologies). Festivals temàtics com Barcelona Poesia ajuden a fer evident que hi ha un públic sensible a la poesia –que oscil·la al voltant de les mil i dues mil “ànimes”, probablement–, i de retruc permeten fer visible que hi ha un teixit minúscul de locals i associacions que hi aposten amb més o menys regularitat.

Al mateix temps que apareixen noves veus, enèrgiques i fogoses, que alimenten recitals en pobles recòndits, ciutats hipermodernes i entorns rurals, el públic lector de poesia minva com la lluna “blanca i sense forma” de P.B. Shelley, el ritme de traduccions recorda l’austeritat de les últimes obres de Samuel Beckett i a les escoles se segueixen estudiant succedanis de La ginesta –etapa infantil– i de Rimas y leyendas –etapa adolescent–. El poeta cada cop ho té més difícil per comunicar-se amb el lector a través del paper. El mercat de la paraula escrita –la secció de poesia: sempre al fons, sempre mal il·luminada– és encara més fràgil i inestable que el de la paraula oral. Les propostes menys òbvies (els versos més foscos) poden ser abandonades ràpidament, en un recital: l’oient s’aixeca i se’n va. El llibre de poemes, en canvi, es presenta ja d’entrada com una sala amb totes les portes tancades i sense pràcticament ningú esperant a fora, disposat a entrar-hi.

L'altra meitat

Allò que un sonat ha escrit...

Fem memòria d'un poema llegit per la professora i traductora Helena Vidal durant l'acte sobre els 30 anys de poesia de Quaderns Crema.


Aleksandr Timoféievski (1933 -)

Ell busca el lector temps enllà,
creuant anys i segles, de sobte,
allò que un sonat ha escrit
es troba un guillat que ho llegeix.

Passat un mil·leni, un segle,
un any o un dia, potser,
allò que un sonat ha escrit
es troba un guillat que ho llegeix.

Diràs: “És que el poble el demana...”
El poble? Què dius? Si tan sols
el vol el guillat que llegeix
allò que ha escrit aquell boig.

I en fer-ho, es condemna a ser al marge...
Honors, homenatges i glòria...
Allò que un sonat ha escrit
es troba un guillat que ho llegeix.


Александр Тимофеевский. (1933 -)


Он ищет читателя, ищет,
Сквозь толщу столетий, и вот -
Один сумасшедший – напишет,
Другой сумасшедший – прочтёт,

Сквозь сотни веков, через тыщи,
А, может, всего через год -
Один сумасшедший – напишет,
Другой сумасшедший – прочтёт,

Ты скажешь: «Он нужен народу...»
Помилуй, какой там народ?
Всего одному лишь уроду
Он нужен, который прочтёт.

И сразу окажется лишним...
Овация, слава, почёт...
Один сумасшедший – напишет,
Другой сумасшедший – прочтёт.


*Aleksandr Pàvlovitx Timoféievski pertany a aquells sectors de la intel·lectualitat soviètica que, durant els anys 70 i 80, se sentien incompatibles amb la ideologia i l’estètica oficials i no feien concessions per ser publicats. Va estudiar a l’Institut Estatal de Cinematografia i es va dedicar a diverses activitats relacionades amb les pel·lícules de dibuixos. És l’autor d’algunes cançons que s’han fent tan populars que, com qui diu, tenen vida pròpia, sense que la gent en conegui l’autor, sobretot “La cançoneta del cocodril Guena”, d’una sèrie de dibuixos que va tenir molt d’èxit els anys 70. Durant molts anys va escriure sense cap possibilitat de ser publicat. El primer llibre va aparèixer quan tenia prop de 60 anys. Des de 1991 han sortit 11 llibres seus, 4 d’ells per a infants.
(Nota sobre Timoféievski d'Helena Vidal)

So long…

I decent vol dir solitari

Gabriel Ferrater

Jo no sóc bloguista. Madame I.P, ce n'est pas moi. Ho respecto, és clar, però ma guerra és una altra. Tampoc no sóc periodista cultural: hi ha molta gent amb més talent i preparació que no pas jo. Per tant, en comprometre'm a escriure en aquest blog, sabia que era una oportunitat per a assajar una altra mena d'escriptura: més immediata, més sintètica, més interactiva, més... car som gregaris. El posts que n'han resultat, no és feina meva judicar-los. Jo ja tinc ma opinió extreta i no és rellevant.

De tot el gaudi d’aquesta setmana de Barcelona Poesia, perquè he fotut una xalada de tres parells de nassos, encara ara en paeixo sensacions i idees, moltes i diverses. Espero arribar a algunes conclusions amb el temps, escrivint-les a mà i no a màquina. Així i tot, m'han quedat força paraules al tou dels dits. Per exemple, al jardí de la casa-museu Joan Maragall, la mainada veïna no cridava "Lis esteles" sinó "¡No me jodas!". Joan Margarit, que se'm cau de les mans en llegir-lo, ves que hi farem!, em sorprengué amb el seu recital. M’he adonat com aquell Less is More és ben cert i que a molts poetes no els han ensenyat a llegir en veu alta. Jo tampoc, certament, però jo no sóc poeta sinó un mindundi, un pallasso (pronunciï’s “pallasso” com ho fa aquest senyor). Ara bé, si tot lo bo s’acaba, més val deixar-ho en el millor punt possible i aquest és el meu. A més, fa vora 10 dies que no llegeixo més d'una hora seguida i això em té molt preocupat. I és que jo, de gran, vull ser com aquesta protagonista. Així doncs, me'n torno a la meva trinxera particular a franctirotejar-me a pleret, que és lo meu. Diuen els companys escribes que faran durar el blog uns dies més entre les últimes cròniques i els comiats. Començo jo amb el meu, doncs. Mentrestant, els deixo en bones mans. Fins i tot, si crec tenir alguna conclusió digna de compartir, la penjaré. I si no, doncs no. Sigui com sigui, tot un plaer.

-“I si l’any que ve…?”

-“Ja en parlarem”

La bomba

Dimecres. 19.00 hores. Biblioteca Nacional de Catalunya. No fa fred, però tampoc fa calor.

A mesura que la conferència que van impartir el senyor Arnau Pons i la senyora Maria Bohigas avançava, les orelles del (Joan) (Todó) s'anaven encenent. Les quatre. Irradiaven emoció i glòria. Jo, que només tinc dues orelles, vaig obrir-les com mai per tal que tota la informació abocada arribés nítida a les parts del cervell que emmagatzemen la informació realment important, però l'esforç va ser completament en va, perquè l'èxtasi d'escoltar aquest parell de savis, i alguna de les seves argumentacions que em van grinyolar, em van fer pensar a la velocitat de la llum fins perdrem en les tenebres de les opinions a mig formar.

Conscient d'haver assistit a una de les millors conferències de la seva vida, aquesta víctima del sistema educatiu va dirigir-se, just acabat l'acte, a demanar-li un gran favor a la senyora Maria Bohigas. Primer li va demanar si es voldria casar amb ell. Davant la negativa, aquest cronista va exigir un premi de consolació:

—Em regales els papers de la teva conferència?

Com que tinc poders màgics, sé que els senyors (Joan) i (Todó) frisen per parlar de La Millor Conferència de l'Any. A continuació, reproduïm les paraules de Maria Bohigas, que segur que ajudaran a posar als lectors en situació i llegir el post que en (Joan) i en (Todó) preparen al balcó de casa seva i que aviat publicaran.

Aquest cronista agraeix especialment a Maria Bohigas la seva simpatia i amabilitat, i les ganes de compartir la seva saviesa, opinions i coneixements amb tots nosaltres. Si obtenim molts "m'agrada" al facebook, mirarem de publicar la conferència del senyor Arnau Pons, que complementa la que us presentem tot seguit.

****

La poesia és llegida per molt poques persones.

I tanmateix el seu fantasma exerceix una veritable fascinació.

Què proposa i cap a on ens condueix el poema?

Pot ser que, com més se celebri la poesia, menys se sàpiga el que es fa?

Aquest vespre voldria abordar les condicions en què ens arriba la poesia: com irromp en les nostres vides, en quin entorn, en quines circumstàncies —qui hi ha darrere els bastidors, i què és el que de fora s’infiltra a dins de la poesia. Això obliga a fer d’entrada una distinció entre el contacte que hi establim quan la llegim a soles i el que hi establim quan l’anem a sentir, quan ens la donen en un espai públic: entrem llavors en un context que no ens és propi, que ha estat preparat, en què el lloc, el recitador i els oients entren a formar part de la poesia tant o més que la paraula de què és feta. Un poema perfectament sanguinari sobre dues dones que s’esquarteren probablement no faria riure gens l’àvia que el llegís sola a la butaca de casa, i en canvi s’hi partia de riure l’altra tarda a la Virreina, quan el poeta que el recitava feia una cara de bon nen com una casa i tenia al costat un comparsa amb un nas de pallasso vermell. És una constatació banal, si voleu, però important en una època en què la poesia, a casa nostra i a molts altres llocs, ocupa un espai cada vegada més públic i cada vegada menys privat.

I ja que parlem de les condicions que prefiguren un acte cultural, potser convé desfer un malentès, ocasionat potser per una certa manera d’expressar-se poèticament: els organitzadors del Festival de Poesia, a qui agraeixo el convit, anunciaven dues persones «agermanades per la condició d’exiliats». Ara bé: ni l’Arnau Pons ni jo no som ni ens considerem exiliats. El fet d’haver nascut i viscut a França fa de mi una francesa, una francesa catalana o una catalana francesa, tant se val: una filla d’emigrats que va i ve d’un país a l’altre amb tota llibertat, és a dir, el contrari d’una exiliada. Pel que fa a la «ferma i punxeguda decisió de no pertànyer a cap de les capelletes que governen l’escena literària» que convertiria l’Arnau Pons en un exiliat, d’alguna manera toca el moll de la intervenció d’aquest vespre. Si alguna cosa ens agermana, a l’Arnau Pons i a mi, és que el nostre treball, la nostra afició té a veure amb l’escrit. Tots dos som traductors, tots dos fem d’editors: són dues maneres, al capdavall, de llegir. Dues disciplines que s’ocupen de fixar un text escrit perquè algú se’l llegeixi sense altre context ni altra matèria que la lletra. Som, doncs, dos individus poc escènics. En el cas de l’Arnau, aquest caràcter no escènic s’acusa si tenim en compte que també és poeta: escriu poesia i rarament puja en escena a recitar-la. Una manera de fer que té a veure amb la poesia que cultiva, no pas amb una voluntat de no ocupar l’escena literària. Perquè la seva poesia no es dirigeix a un públic si entenem que públic té per força una dimensió col·lectiva; la seva poesia es dirigeix a algú que voluntàriament està sol davant d’un poema: a un subjecte que s’ha aïllat per acollir un poema i desxifrar-lo silenciosament sense la mediació de l’escenari i del públic. Amb això ja veieu que la nostra intervenció sobre la poesia com a fenomen públic no pot ser neutra.

Dit això, m’interessa apuntar unes quantes contradiccions, o uns quants contrastos molt visibles en la condició que té avui la poesia a Catalunya. La poesia és la més residual de totes les produccions literàries impreses, la menys venuda de totes, el contrari de l’èxit si pensem que l’èxit, per a un autor, consisteix a ser llegit per molta gent. I tanmateix, els editors a Catalunya s’atreveixen a publicar poesia, i els poetes hi publiquen abundantment. Com si hi hagués, a l’arrel, un deliri per la poesia, potser un prestigi de la poesia, més fort que la constatació que no hi ha manera de vendre-la. Aquest miracle o misteri pren una altra dimensió si tenim present que, a Catalunya, és molt freqüent que el director d’una institució pública, o el braç dret d’un conseller, o fins i tot el conseller responsable de comprar avions de combat a Londres durant la darrera guerra, sigui un poeta, o si més no algú que ha comès poemes. I dic cometre poemes perquè a França, on no em van exiliar però on vaig créixer, cometre poemes és cosa perfectament incompatible amb el govern. A França, un president de la República o un ministre d’assumptes exteriors pot permetre’s de cometre una novel·la. Però ser poeta i comptar socialment, ser poeta i home d’èxit, ser poeta i manar, sigui al nivell que sigui, a França no rima de cap de les maneres.

La contradicció no s’atura aquí. Alhora que exercir de poeta és compatible a Catalunya amb l’exercici poc marginal de governar, el màxim elogi que es pugui fer a un poeta —i especialment a algú que comença la carrera de poeta— és que sigui “trencador”. Com s’avé l’afany trencador amb l’afany de dirigir els afers públics? Potser convé preguntar-se amb què agrada que el poeta trenqui: amb la poesia que l’ha precedit? Perquè fos així, caldria que la tradició tingués un pes considerable, que tingués una presència central i esclafadora en la vida dels futurs poetes trencadors, a través de l’escola, de la universitat, de la vida cultural —que inclou l’activitat editorial. L’afany de trencar amb els mestres implica que hi ha mestratge. Ara bé, la freqüentació de la poesia que garanteixen els programes escolars es redueix a una antologia d’uns quaranta poemes per a vuit segles de poesia catalana, i això només en el cas que l’escolar arribi al batxillerat, ja que és aleshores que se l’exposa obligatòriament a llegir poesia: molts joves no arriben a tenir-hi cap contacte, fora del vers de Nadal. Pel cantó editorial, si molts catàlegs acullen ocasionalment algun volum de poemes nous, la poesia d’Àngel Guimerà —és un exemple entre molts— només es pot llegir en una antologia descatalogada o bé en edicions que tenen més d’un segle; la de Mercè Rodoreda continua en bona part inèdita, tot i el centenari monumental que se li va dedicar l’any passat: un baròmetre prou fiable per mesurar la densitat de l’interès natural pels precursors.

L’afany trencador no deu pas tenir a veure amb un mestratge que no existeix. Potser té a veure, més que amb la poesia, amb els poetes: amb els poetes que han precedit el nou poeta trencador —amb una generació anterior que convé escombrar per obrir-se pas i demostrar que la creació continua, que la creació no ha mort, que la creació catalana no ha mort. Gaziel en deia el canibalisme literari, i molts el tenen present quan fan diagnòstics sobre el sistema cultural català. El cito, tot i que no parla d’un poeta sinó d’un novel·lista —d’un novel·lista condemnat a mort per la generació de poetes que li venia al darrere, els Noucentistes:

A qualsevol país normal, la carrera literària de Narcís Oller hauria estat definitivament assentada. Prou sabem que tot passa en aquest món i que les escoles i tendències, en l’art d’escriure, són gairebé tan fugisseres com la moda femenina; però, per això mateix, és de llei en tota col·lectivitat estructurada i que sàpiga on té el cap i els peus, que els homes de talent, i fins els homes de sort (que ve a ser una mena de talent gratuït, sovint més estimat que l’autèntic), un cop han fet diana, repetidament o una sola vegada, gaudeixin d’una categoria social i un respecte més o menys extensos, però que els acompanyen, com una estela de llum, si res més no fins a la mort. Un naufragi total, en vida, d’un navegant d’altura no es veu enlloc, com no sigui per culpa d’ell mateix i per motius molt greus —per exemple, el cas d’Oscar Wilde, o antigament el d’Ovidi.

El de Narcís Oller, però, entre nosaltres, va ser quelcom que només pot donar-se en un territori tan remenut i espiritualment pobre que la gent no hi cap, i es fan nosa els uns als altres, d’on s’esdevé una mena esgarrifosa de canibalisme literari.

Busquem més ingredients. I si fos amb el silenci de conveniència que el poeta ha de trencar? Amb el dogma d’una època, amb el políticament correcte que obliga a callar segons què en determinades esferes, especialment la pública, on el poeta abunda. Aquí apareix un aspecte de la contradicció que encara té més pebre. Com a editora, quan vaig a demanar un ajut a la institució X per publicar o promocionar un llibre, resulta que hi he d’anar proveïda d’un certificat en què declaro que no assetjo ningú ni sóc assetjada per ningú a l’empresa editorial on treballo —a l’editorial som tres, i costa d’assetjar-se; però el certificat és obligatori. Mentrestant, la persona que exerceix en aquella institució X contrària a l’assetjament sexual o a l’assetjament per raó de sexe, o la persona que aquella institució cultural promociona enviant-la a recitals, és aplaudida quan la seva poesia degrada i vomita i esquartera les dones —i la gent riu, i les dones també riuen, com l’altre dia a la Virreina. Riuen perquè aquell poema gosa dir un odi real i prohibit? Seria això, finalment, una variant de la poesia d’avui: la veu de l’odi? És una pregunta que us dono tota nua perquè us l’emporteu a casa i la mediteu quan assistiu a algun recital: val la pena de fer-ho.

Ara voldria acarar aquestes preguntes amb la reflexió que un poeta francès, Jacques Roubaud, va publicar recentment a Le Monde Diplomatique. Parteix d’una situació prou diferent de la nostra, però que comparteix amb la nostra el contrast entre la desaparició de la poesia d’entre les lectures del comú de la gent i la multiplicació de la poesia com a activitat associativa i pública. S’intitula «Obstinació de la poesia» i diu així —n’he fet un extracte:

Com que la poesia, mundanament, és inútil, o sigui impossible de vendre, molta gent que no es mama el dit ha cregut que potser valdria la pena que desaparegués. I que el seu lloc, d’ara endavant, l’ocupés un producte de substitució nou, alliberat de l’argolla del passat literari, «absolutament modern». Perquè, entre la massa dels qui han deixat de ser lectors de poesia, i potser lectors a seques, l’atracció que exerceix la poesia no ha pas desaparegut. Es pot parlar d’un desig, d’una necessitat de poesia. Les lectures de poesia, les trobades i els festivals de poesia s’han multiplicat, i tenen una concurrrència sovint prou respectable. L’economia hi té el seu paper: molts ajuntaments han descobert que convidar un o dos poetes resulta molt més barat que no pas convidar un cantant, una orquestra o un cos de ballet.

És en aquest context que el «desig de poesia» ha trobat una forma d’expressió original: l’slam. L’invent de l’slam, si més no inicialment, recolzava sobre un postulat explícit: tothom és virtualment poeta. Tothom, doncs, ha de poder fer de poeta. L’slam, diuen, és un art d’expressió popular oral, declamatori, que es practica en llocs públics com els bars o els llocs associatius. Entre els seus trets, cal destacar que no té a priori cap intenció artística —garantia del seu caràcter democràtic— i que entronca, pel fet d’improvisar-se, amb la poesia popular.

L’slam no representa un perill gaire gran per a un exercici menys elemental de la poesia. No es pot dir el mateix del fenomen que jo en dic rumrum, i que consisteix a ocupar el territori de la poesia amb l’anomenada «poesia de performance», que, en estreta col·laboració amb els «actors culturals» públics o privats, tendeix a esdevenir la forma d’existència privilegiada de la poesia, en detriment de l’escrit. Cada vegada més, a les manifestacions que es declaren «poètiques», com ara els festivals internacionals de poesia, veiem «poetes» l’activitat poètica dels quals consisteix a rodolar escales avall, a esquinçar un llistí telefònic, a produir electrònicament seqüències sonores inèdites i admirables sense ni una sola paraula. Quan la llengua hi intervé, molt sovint el seu pòsit damunt la pàgina produeix un text mediocre, com passa amb moltes cançons quan les prives de música.

Totes aquestes produccions són honorables, de vegades impressionants, fins i tot —rarament— d’una gran qualitat artística, però per què se n’ha de dir poesia? Per què no se’n diu música, gimnàstica, òpera, circ, esquetx, cançó, ballet o strip-tease?

El que acabo d’escriure vol ser una defensa del punt de vista següent: la poesia té lloc en una llengua, es fa amb paraules —sense paraules no hi ha poesia—; un poema ha de ser un objecte artístic de llengua amb quatre dimensions, fet simultàniament per a una pàgina, per a una veu, per a una orella i per a una visió interior. La poesia s’ha de llegir i ha de dir.

L’Arnau serà qui traurà suc a aquestes últimes frases. Jo voldria insistir en l’operació de substitució que descriu Roubaud al principi, especialment anguniosa per a una editora com jo, que encara creu en la virtut dels llibres. És significatiu que l’article s’hagi publicat a Le Monde Diplomatique, no pas en una revista literària. La política hi té a veure: la política que determina què s’ensenya a l’escola, què mereix de rebre el suport d’una administració, què és digne de ser transmès. La identitat, en el fons, no és res més que això. La nostra identitat, avui, recolza sobre un desconeixement profund de la pròpia tradició literària. Aquesta ignorància, aquesta indiferència arrela a l’escola, que ensenya a no estimar la literatura catalana a base de no ensenyar-la; es perpetua entre els adults per falta de conèixer els llenguatges literaris de què és feta una literatura, i sense els quals tota literatura resulta incomprensible; determina les tries editorials, ja que un editor no ha estat mai un filantrop ni pot nedar contra corrent sense un públic que justifiqui el seu esforç; i finalment condiciona la política cultural, que dóna suport cada dia més als productes de substitució en detriment de l’esforç que representa i representarà sempre el conreu de les obres escrites. Fins i tot quan aquesta política dóna suport als llibres: per exemple, quan, en el marc dels ajuts a les «obres literàries d’especial interès cultural», dóna suport a una antologia de poemes per ser llegits als enterraments o a les bodes. L’anècdota és real, i la cito per ensenyar fins a quin punt les polítiques culturals catalanes s’assemblen a una versió pobra del màrketing: màrketing perquè defensen objectes de desig, no pas obres artístiques; i pobre perquè no saben crear l’objecte de desig, sinó que l’espigolen entre els costums més tronats del públic —i dic públic, no pas lectors. És una mena de realpolitik que dissimula, sota el discurs de «Som una cultura mil·lenària», el caràcter estacional de la nostra literatura, que fa com aquelles plantes que neixen cada certa temporada per viure sis dies i morir fins l’any que ve. No és altra cosa, potser, el dia de sant Jordi.

Jo crec que fóra bo de prohibir la paraula trencador com a sinònim de bo: ser trencador és un desastre, per als fanals tant com per a la poesia. Cedeixo la paraula a l’Arnau Pons.

Maria Bohigas i Sales

19 de maig del 2010

Aquest blog (encara) no s'ha acabat...

...s'acabarà la setmana que ve. Quina merda, oi? Bé, no ens posarem a plorar, encara.

A continuació, unes paraules de la grandiosa Núria Martínez Vernis, comentant l'experiment que va oferir a La Poderosa, juntament amb Roger Peláez i Carmelo Salazar, el diumenge passat. Jo no hi vaig anar perquè en aquells mateixos moments jugava el Barça. No obstant, l'Ester Andorrà, sòcia, editoria i malgrat tot amiga, sí que va poder fer algunes fotos de l'acte. N'ha fet unes quantes, aquesta setmana!

El mail agramatical i antiintel·lectual que li vaig enviar a la Vernis fou aquest:

Carinyu, reina meva, què et sembla si fem aquella pseudo entrevista freak pel blog? Digues que sí, va, i penjo el resultat d'aquest i futurs mails (entre avui i demà)

Et sembla?

Barça!!

Evidentment, no va contestar. Fins avui, que tot sembla tant lluny en l'espai i en el temps. Aquesta és la seva resposta, que resumeix poèticament alguna cosa que a mi, particularment, se m'escapa. Estimo aquesta dona, jo!

Ara que ningú ens escolta, i que les gavines em van cruspir un ull en plena rambla catalunya perquè no podia aclucar-lo, confessaré que les calcetes que porto són del xino, que les cervesetes capvesprines són del xino, que les samarretes són del xino, que les pistoles de plàstic que calço són del xino, que les verdures són del xino, que el patinet és xino aparentment americà i que el Carmelo Salazar i el Roger Pelaies són xinos!

Flipa!

Flipo!

Escoltar i auscultar

Ahir, al bar Elèctric, menys d’un terç dels assistents al recital d’Andreu Subirats + Diego Burián van quedar-se a escoltar i veure el poeta i músic experimental Yan Jun (Lanzhou, 1973). Era la desena edició de Poesia Subterrània que s’hi programava i en cap de les sessions anteriors ens havíem trobat amb una audiència tan dividida. L’antologia invisible de Subirats + Burián va ser tan devastadora que la desena de palmeres que l’huracà poèticomusical d’accent ebrenc no va emportar-se cap al bar van aguantar amb més perplexitat que divertiment les píndoles essencialistes de Jun, que seia, impertorbable, rere un moble del bar convertit en taula de treball on auscultava electrònicament els tres papers dels quals anava llegint textos en miniatura.

“Once, a girl asked me what I wanted to say with my poetry. I said ‘Nothing’. She was very disappointed”.

La dicció difícil de Jun, combinada amb els acúfens sonors que emetien els dispositius que anava manipulant, contribuïa a l’observació poc entusiasta per part del públic. Els que treien el cap a la sala durant un o dos minuts en sortien convençuts que el que estava passant allà dins era una presa de pèl. Una part dels que s’hi quedaven començava a entrar a l’univers digital –poc permeable– del poeta i músic xinès:

“Once, a friend asked me: ‘How do you learn to listen to experimental music?’. I didn’t know the answer, but his question helped me to find it”.

El desplegament aforístic (tranquil, impertèrrit, conscientment avorrit, a vegades incomprensible) va acabar amb una explicació que va capgirar tot el que havia passat fins llavors –i que no era cap excusa, sinó una part fonamental de l’acció–: Jun va fer-nos saber que el seu anglès era molt dolent, i que era una llengua que odiava des que la va estudiar a escola, en part per culpa de la professora que havia tingut. “When I started writing poetry I did it in Chinese, never in English”, va dir, sense canviar ni una gota la seva expressió indesxifrable. “But later, when I started doing music I realized that I needed English, even if my music did not contain words”. Tot seguit va deixar d’auscultar electrònicament els tres papers amb què havia vingut des de Beijing. Potser per viatjar fins a l’altra punta de món l’anglès és necessari, però la mateixa eina de transmissió pot servir per deixar anar una ironia minimalista que tot i la seva evidència puntual va atrevir-se a fer un retrat de la societat espanyola:

“A friend once told me: ‘In Spain, football is religion’. My question is: ‘Do you like religion?’”

La sessió

A L.

[atenció, aquest és un post de propaganda corporativa. spam]

En efecte, em vaig perdre per Gràcia. Tot molt lovecraftià: de sobte, la meva petita i avorrida Providence es converteix en l'horrorosa Innsmouth, o la ciutat d’Arkham. Camino per viaranys inconeguts i faig tres quarts d'hora tard a la cita. Per què em vaig perdre per Gràcia és una cosa que s'escapa de la meva capacitat, cada cop més migrada, de raciocini. No anava begut, ni drogat.

Abans d'anar a l'Elèctric per veure el Sito i a l'asiàtic, vaig anar corrents a Sarrià amb en Ricard San Vicente. Anàvem a parlar d'un llibre molt estimat per a un club de lectura de la llibreria A peu de Pàgina. Avui reflexionaré sobre les presentacions de llibres, de poesia o no. Tinc un màster en presentacions de llibres, bueys.

Un dia vaig portar al Joan i al Todó a una llibreria de Girona a presentar el seu poemari. Públic assistent: dues persones; una d'elles era el llibreter. I com hi ha món vam parlar del llibre i ens vàrem fotre l'ampolla de cava pertinent i vam fumar dins la llibreria a cor que vols.

Un altre dia van baixar a Barcelona cuatre o cinc alcaldes d'una regió francesa a presentar una guia de viatges d'una editorial que m'alimenta. Van portar vi i aliments prototípics de la seva terra. Dos assistents: un fotògraf d'agència que va tirar quatre fotos i va marxar, i jo. Em vaig fer uns quants tàppers.

Un altre dia vaig portar al mateix Ricard San Vicente i al poeta Francesc Gelonch a presentar La zona a Mataró. Públic assistent: zero persones. Va ser una de les millors presentacions que hem fet mai. San Vicente va fer ús de l'humor tràgic de les estepes russes, en Gelonch ni es va immutar i va llegir com una tempesta de gel i llamps, i jo vaig pensar que estava a la ràdio i vaig dir el que em va rotar assolint un enorme grau de satisfacció. Vint-i-cinc cadires buides i tres individus parlant d'un llibre: això, recony, SÍ QUE ÉS POESIA. En San Vicente diu que recordarà aquella presentació tota la vida. No sé si ho diu amb malícia, rancor, o què, però sigui com sigui, va demostrar-me per enèssima vegada que és un fanàtic com tots nosaltres, que és un camarada, un amic.

Si hom baixa de l'hort i descobreix la poesia aquests dies a Barcelona, pensarà que els poetes són uns triomfadors que atrauen la massa enfollida. Res més lluny de la realitat quotidiana de la vida d'un poeta. Quan porto algun poeta a algun lloc inhabitat a presentar el llibre, puc captar la sensació de derrota en el seu rostre, aquella frustració, aquella amargor. Jo abans patia pel poeta. Hòstia que hi hagi gent que hi hagi gent que hi hagi gent, resava.

Amb els anys he descobert que un poeta ha de patir el fracàs escènic gairebé obligatòriament. Amb els anys m'agrada que fracassin. Els fa forts, els fa hàbils, els fa llestos, els fa humils, els fa invencibles. S'adonen que ells seran la hòstia, que potser són els millors, però que la sala estarà sempre buida. I ser el millor en una sala buida és com ser el pitjor en una sala buida. És com un arbre que cau en un bosc solitari: no fa cap mena de soroll.

Penso aquestes coses quan veig l'amic Max Besora arrassant a la Virreina, o escolto amb emoció la Blanca Llum, o veig passar el públic desencaixat d'alegria que ha assistit al recital del Sito Subirats, conscients d'haver assistit a un recital HISTÒRIC. Tots ells —aquests i moltíssims altres poetes— són individus que han picat molta pedra i en seguiran picant quan s'acabi la bogeria. En fi. Per la meva banda, vaig passar la nit d'ahir arrepenjat a la barra del bar Elèctric, calibrant quanta poesia hi havia sota la brusa de la cambrera i pensant en el fracàs com a únic camí cap a l'èxit.

Ahir a la tarda, a Sarrià, al San Vicente i a mi ens esperaven quinze o setze venerables senyors i senyores amb un exemplar de La zona a la falda. Molts el portaven ESTUDIAT, subratllat, amb els angles de les pàgines doblegats. Vaig començar la meva intervenció confessant que quan veig a algú al metro llegint un llibre dels que ajudo a editar em poso molt calent i erotogen. Passa poquíssimes vegades, que vegis algú llegint un llibre de la teva editorial. En aquest punt una senyora d'uns setanta anys, un tipus de persona que no hagués pensat mai que es llegís un llibre com aquest, va interrompre el meu discurs erràtic i em va dir:

—Nen, d'això se'n diu tenir una sessió! I de poc no em poso a plorar.

Poesia DS

Si tot text de cultura és un text de barbàrie,

tot cànon literari és Auschwitz.

-meva-

Ahir tarda hauria d’haver penjat l’entrada dedicada a les XVI Jornades de Poesia i Mestissatges, “20 anys de poesia”, que l’Aula de Poesia de Barcelona va organitzar a la capella del claustre de la facultat de filologia de la UB. No vaig ser capaç d’escriure-la, però, per dos motius. En primer lloc, servidor treballa i vaig haver de marxar abans d’hora: sols vaig sentir la conferència d’inauguració de Joaquim Marco i la primera intervenció d’Isabel Graña (esplèndida, a parer meu) de la taula rodona “El cànon i els seus límits” que ella, Eduardo Moga i Francesco Ardolino havien d’impartir. Tot i que segons el timing del programa m’ho havia de permetre, la puntualitat fou la que fou. Per tant, com escriure una “crònica” en aquestes condicions? Doncs sí, tinc els meus escrúpols.

En segon lloc, valgui aquesta fotografia com a correlat objectiu, fal·làcia patètica, soliloqui figuratiu o com vulguin dir-ne. D’acord que és un nen, però cal dir que l’assistència de gent jove (recordin que és una facultat de lletres!) era ridícula per no dir inexistent. La conferència de Joaquim Marco fou desmanegada i lleugera pel to col·loquial escollit, cap pega, però el missatge era el típicament apocalíptic: crisi de valors de la societat, la poesia no és literatura sinó una altra cosa, pèrdua de plataformes editorials, dispersió internàutica, llegir Virgili amb un conyac francès... Jordi Virallonga no s’estava de dir que hi ha poesies amb referències publicitàries, però que aquesta poesia pot permetre arribar a la “pròpia poesia” (joc semàntic?). Isabel Graña, al seu torn, ens recordava com el sistema literari català està pervertit i subvencionat; els premis literaris, una plataforma manipulada; la crítica, endogàmica; els recitals poètics la finalitat dels quals és l’espectacle, doncs tampoc no són poesia…

Personalment tinc la teoria absurda que sols parlen del cànon aquells que volen o bé pertànyer-hi, o bé manegar-lo. I que quedi clar: si cal parlar-ne, per a mi hem de partir d’aquí i d’aquí i no d'això, d'això o d’això altre. De ben segur la taula rodona fou interessantíssima, no ho dubto gens tenint present el nivell dels participants, però el rerefons ideològic de tot plegat era tan desassossegador, un discurs tan victimista i retut, que m’ha costat 24 hores poder-me’ n desintoxicar. Siguem sincers: la poesia la llegeixen els poetes de la mateixa manera i motiu que els economistes llegeixen el Financial Times i els culturistes Muscle&Fitness: per interès particular. Quin problema hi ha? Cap ni un. O com diuen per aquí, ningú no llegeix Carner a la cua de l’atur de Badalona com tampoc Machado a la de Zamora o Rilke a la de Düsseldorf, no fotem. I qui esperi permissivament que escoltar Shakira et portarà a escoltar Maria Callas, que prengui una cadira encoixinada. El fet poètic és prou complex, divers i variable com per creure’s garant d’unes essències impertorbables que hom es plany que hagin passat a una altra vida.

Espero que programin poesies per a DS, PSP i altres plataformes ben aviat. Si més no, per a no avorrir el jovent. Enyor de l’Arcàdia? Gens ni mica.

Tal com raja

Sense concessions. Un rere un altre. Així fou el recital d’anit de Lluís Soler al verger del Museu Marès. Sense cap altre atrezzo que una cadira, una tauleta amb faldons i un flexo negre, l’actor s’hi asseia amb puntualitat campanaire, llums fora!, i ens encastava un poema rere l’altre sense títol ni autoria. Sense pauses. Tal com raja. “Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria…” Sagarra, Foix, Maragall, Vinyoli… Si no identificaves el poema, tant se valia. L’important era deixar-se emportar pel devesall de paraules al ritme dels folis esfullant-se pel pedregam un cop llegits. Sense interrupcions. En voler aplaudir un dels presents, l’actor aixeca la mà i mirant-se’l li diu “No la cançó perfecta sinó el crit…” Sense estridències. Amb barbó richelieunesc i camisa cardenalícea, en recitar “Inici de càntic en el temple”, l’actor demanà la participació i “la ginesta floreix…” en boca de tots com una pregària tendríssima. El públic es mantidrà fidel per sempre més... En acabar el darrer poema, l’actor va tancar el llum. Tot a les fosques i el picar de mans eixordador. Sense paraules.

Els mitjons del marquès

Poètiques interconnectades volia oferir una hora multidisciplinària plantejant un discurs històric ambiciós, que viatjava de les campanes de Llorenç Barber a la performance que partia de les xarxes socials d’Internet gràcies a un diàleg entre Alain Baumann i Rosa Sánchez. Primitivisme i sofisticació tecnològica es van acompanyar de diverses etapes intermèdies entre l’extrem arcaic i el quasi robòtic: el poder de convicció dels versos de Roger Costa-Pau, els cants tricotaires de Montserrat Palacios, les invocacions sorolloses –però estudiades– del clarinet-aixada de Miquel Àngel Marín i la filmació entusiasta d’Ester Xargay, que anava d’un costat a l’altre de la Fundació Tàpies, suturant les diverses intervencions.

A mig camí de la hipnosi, la improvisació i la poca-soltada simpàtica, les diferents peces que van participar al recital van interferir-se mútuament sense provocar gaire dissonància. Les escultures delicades i amb un punt submarí d’Eva Hesse observaven, tranquil·les, la col·lisió entre els versos “trements en el temps / just en la sina del temps / dreçats en el temps” de Roger Costa-Pau i els platerets consentits de Barber, les descàrregues d’electrònica sincopada de Baumann i Sánchez (acompanyada de frases com “Le mot qui commence par m” o “Muchas palabras, demasiadas palabras” –glups–) i algun cant de valquíria que feia tremolar els timpans. Tranquils: els quadres de Tàpies el marquès no van patir cap desperfecte.

Bells verds: Lectura ardent

“La essa no fa massa sssssssssssssssssssss?”

Pepa López, proves de so

I en un instant, dürumant-me mentre ens deixin, a la plaça de Sant Iu el so de la guitarra clàssica, de les campanades i dels himnes tibetans coincidien per a la llibertat de Panchen Lama. Un mantra o’clock, l’hora d’entrar al verger del Museu Marès.

“Jo tenc un revòlver d’or / que dispara pólvora blanca” digué l’Amat a l’Amic… Digue’ls folls, però Biel Mesquida i Pepa López encetaven així la lectura de Bells verds: un mostrari de poesia eròtica i pornogràfica que englobà des de Ramon Lllull fins a Begonya Mezquita passant per V. A. Estellés o Maria Mercè Marçal, des dels versets coents del S. XVII fins als sainets avant-pornos mallorquins o valencians. Entre mostatxos, pitxers, parrussos i pardals, amb una posada en escena mínima però plena de registres temàtics i dialectals, Biel Mesquida i Pepa López demostraren què vol dir ser un professional de la veu i com la sexualitat, des del tractament més idíl·lic fins al més procaç, es pot portar a escena sense cap altra ganyota que l’embadocament. Després d’uns dies de cridòries o afeccionats voluntariosos, tota una lliçó i un plaer. En acabar, mentre els assidus comentàvem la jugada, jo no podia estar-me de continuar mentalment amb la cantarella:

“Jo tenc un dürum sucós / que dispara formatge en salsa…”

Decir: ♪♫♪claaaaaroooo♪♪♫

20.30. Local acollidor: La Poderosa, Raval. Dos col·lectius i quatre persones darrera una taula: Macromassa (Víctor Nubla i Juan Crek) i Accidents Polipoètics (Xavier Theros i Rafael Metlikovez).

Primera part.

Un president d'escala, un comptable de petita o mitjana empresa en plena ERE, un pare de família semblant a Toni Clapés i un professor d'història econòmica mundial de baixa permanent per depressió es reuneixen en un bar d'autopista i conspiren. Carajillo i puro. La situació real ha arribat a tal punt de mediocritat que han organitzat la resistència. Profunds coneixedors de les tertúlies de Ràdio Nacional, admiradors de José Luis Balbín, època Antena 3, dels missatges institucionals de nadal, així com dels que provenen de l'espai exterior, es constitueixen en assemblea amb gran determinació i coratge. Són conscients que el món els mira i adopten un posat inexpressiu propi de les ocasions de gran gravetat.

Cal, també, car ho han vist a tots els Telediarios des de temps immemorials, modular la veu. Ara greu, ara aguda, per tal de confondre els agents de la T.I.A. Tan distorsionada els hi surt, de tanta intensitat i complexitat revesteix el seu discurs metafísic, que jo, que estic de cos present, no entenc quines són les seves legítimes exigències. Fins la segona part.

Segona part.

Les seves exigències són una llista de la compra de reaccions domèstiques i comportaments habituals convenientment sabotejats per dins, fragments reordenats i retallats de qualsevol article de premsa a totes llums antipoètic reconvertit en un tipus de post-it dadaista, joder, què sé jo; 3502 accions (INF+prep, INF+ acció, INF+ article+ substantiu) que podem practicar per acabar amb tots aquests fillsdeputa que, sense cap mena de dubte, van a por nosotros:

Sí, amics, van a por nosotros. Però ells han dit que prou i que no volen pondre cap més ou i han decidit tornar-se bojos i ara estan aquí fotent-se uns carajillos amb aquesta gent:

I què fan els GAL més la ETA? Galeta. Un brainstorming indefinit d'accions inefables, destinades a descobrir la mediocritat de les nostres vides i convidant-nos a subvertir fins el final cada un dels estúpids actes a que aquesta societat ens obliga. Que vols caminar com un imbècil? Fes-ho, per déu, que no t'aturi la massa informe i uniformadora de la societat. Només recordo una acció, que per la seva contundència s'ha quedat gravada en mi: "decir: ♪♫♪claaaaaaaaroooo♪♪♫".

Les accions anaven rebotant com pilotes d'esquaix cada cop més calentes contra un frontó i al final tanta acció anunciada es convertia en un mantra de cadències al·lucinògenes on les paraules ja no importaven; ara els filoterroristes canten les seves ordres com els Nens de San Hildefonso, ara adopten el to sofisticat del tertulià radiofònic, ara semblen el Barril dels Papers Mullats, ara se'ls hi escapa el riure, ara no sé.

En fi. Aquests paios han valgut tan la pena, que ara mateix escriuré un mail a les autoritats competents per decretar 20 minuts d'audiència o-bli-ga-tò-ria d'Apushasha, amb Macromassa i Accidents Polipoètics en tots els mitjans de la radiodifusió catalana.

I ara, com que estic tan feliç i content, penjo això:

Bibbe Hansen: Night at the museum

"Small dicks are easy to blow"...

Ahir, després d'escoltar atentament el primer text que Bibbe Hansen va llegir a la Virreina, "Night at the Museum", un dels detritus solitaris que no havien estat neutralitzats pel personal de seguretat va començar a murmurar, en veu baixa, els quatre versos següents:

els homes, com els gats
amb una verda mirada
us reclamen–afamats–

una última mamada

No es va aturar fins que Hansen va decidir embolicar-se el cap amb cinta aïllant, canviant l'oda a la succió per un homenatge egipci estrambòtic i poc oxigenat.
El clic de Playmobil en va prendre nota. I ara s'ha decidit a esbombar-ho.

Inside is America

So now you want to fight? / Ok Let’s step outside

The Black Crowes

The Ugly Americans. Diumenge. 20.00 hores. Palau de la Virreina. fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck. Malaltia. Paranoia. Fuck. Desesperació. Patetisme. Ira. Rage. Fuck. fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck. Terrible tristesa la que vaig sentir ahir nit. Ells cercaven reaccions, ells cercaven contaminar-me la seva malaltia social, i fuck, només van aconseguir omplir-me d'una terrible sensació de buit i negror. Cercaven, tal vegada, això? Fuck. Quatre individus nordamericans, quatre milhomes, quatre veus irades. Crits i fucks intimidatoris. Enorme, terrible tristesa, fuck.

Però per què tristesa i no ira o catarsi, fuck?

Pensa, nen. Has de pensar. Mira el cony de programa i ho entendràs, fuck!

A fi de combatre la imatge idíl·lica dels Estats Units que ens impacta cada dia, quatre provocadors i mestres de l'spoken word sense floritures ens ensenyaran la part menys amable i amagada de la vida als Estats Units.

No van combatre res, ahir, perquè no calia. Ja sabem com són els Estats Units. El que jo particularment desconeixia era que el mal haguès arribat tan lluny en els poetes nordamericans. En aquest sentit, el recital va ser d'una honestedad aclaparadora. No eren quatre paios que deien: mireu, nois, us ensenyarem que fillsdeputa són als Estats Units, perquè ja ho sabeu. Sabeu Guantànamos, Iraqs, Afganistans, Vietnams, Somàlies, Guatemales, etc... Tal vegada no sabeu què ens ha fet Amèrica a nosaltres, els americans. I ens obrirem en canal per a que veieu la putrefacció. Ens ha fet llastimosos.

Al meu parer, tot va ser tan pornogràfic, ahir. I també alliçonador i honest, refuck, quanta contradicció!

I tal vegada jo sigui un reaccionari, un fotut antimodern. Segurament sóc un ignorant. No ho descartin. Però jo, quan sento parlar a la Bibbe Hansen de menjar polles d'una manera tan gratuïta i descarnada, penso en el mil·lenari art de la fel·lació i penso en la sensibilitat que utilitza Baricco al final de Seda, on hi ha una gran mamada plena de sentiment i amor. O sigui, existeix el sexe anal i el sexe oral practicat amb enorme sentiment, però em temo que la pobra Bibbe no ho ha sabut mai, si hem de jutjar pel text que va llegir ahir. Per tant, el seu aparent llibertinatge no era més que la pitjor mostra de moralisme hipòcrita, una mostra de POR i VERGONYA. Hi ha molt més sentiment [advertència als que llegiu això des de la feina, que ve un enllaç al youporn] aquí que no pas en les paraules de Hansen. Tristesa, doncs.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

Bryan Lewis Saunders em va semblar més interessant, però també em va commoure la seva actitud més que no pas la seva obra. Crits de pànic i desesperació, de veterà de guerra amb permís d'armes, de granger d'Arkansas reunint un arsenal per fer volar el Capitoli. Què fuck ha fet Amèrica amb els seus artistes? Els ha destrossat, ha aconseguit trencar els nervis dels seus artistes més sensibles. Lewis Saunders és un tio sensible, n'estic segur. Però Amèrica ens l'ha fet un home trastornat, de sentiments trencats... però sentiments al cap i a la fi.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

Eugene S. Robinson, poeta i boxejador. Veuran, el meu anglès no és bo. Puc entendre la idea que em volen transmetre, però sóc incapaç de discernir la qualitat amb què la desenvolupen. Gran veu de tro, aquest home, portentosa presència física. El relat que va llegir anava d'una paio que rep una factura telefònica desproporcionada i s'adona que algú altre ha estat trucant a una línia calenta (si algú dels presents em vol ajudar a afinar, li ho agrairé). Com que l'home està ben emprenyat, li fot el telèfon pel cul.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

Lydia Lunch. Una enorme decepció i també una enorme il·luminació. Ells són així, no hi poden fer res. Pateixen la desgràcia, la terrible vergonya, el malaurat fukú. Lydia Lunch, un animal ferit, d'odi cec i visceral. Com un marine en un país llunyà, dispara a discreció, i no hi ha Tribunal Penal que li alci la veu. La imatge més exacta d'Amèrica. Ells són així. Porten la guerra al cos i són incapaços de veure-ho, per molt que la detestin.

fuck fuck fuck fuck fuck fuck fuck

En fi. Aquesta és la meva opinió. No en tinc cap altre. Vull fer constar que el recital va agradar a moltíssima gent. Al meu davant hi havia un paio que movia el cap extasiat i aplaudia amb força, com quan algú t'ha fet veure la llum. M'he estat llegint els poemes de Lynch publicats en el llibre que commemora el XXVI Festival de Poesia de Barcelona. Els trobo d'una sensibilitat digna d'un poeta. La seva vessant de performer, però, la trobo sobreactuada, histèrica i paranoica. Estaré encantat si algú refuta les meves opinions. La poesia, com el futbol, és asín. I que em perdonin els Amos del Cotarro.

Ugly Americans

Després d'escoltar, veure i patir els Ugly Americans mentre milers de fans del Barça assaltaven la Rambla –sense robar cap pernil ibèric– l'únic que podem fer és recomanar-los una estada llarga i dolorosa en un local de Fish & chips.

Time for cake and sodomy

Tria d’asos

Diumenge 19:23. Cementiri de Poble Nou amb una llum de curs de fotografia. Sepelis barats i mausoleus tan luxosos com decadents. Els crits de les gavines i alguns problemes d’àudio, cadires concèntriques i molt més públic del que es podria esperar. El Barça ens ninxolitza. Poetes i mort: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres llegits respectivament per Vinyet Panyella, Ricard Garcia i Xavier Garcia. 15 minuts perhom amb la viola de roda d’Adrià Grandia com a introducció i trànsit entre els poetes. Amb el ressò del primer i les novetats editorials de l’un i de l’altre, la tria és encertada tant per temàtica com per biografia pulmonar. Abans, ja ho saben, res més poètic que el bacil de Koch. En qualsevol cas, durant el recital cap d’ells no em transmet vida ni mort. Conec els poemes, algun me’l sé de memòria, però ni mussitant-lo aconsegueixo invocar-ne la força. Dec ser jo: amb tanta poesia amunt i avall aquesta setmana, ¿tinc la sensibilitat saturada o l’espai m’ennuega les neurones? Yòrick Podrit: necessito pair-ho. Sols el so de la viola de roda colpint contra la pedra aconsegueix estremir-me.

En acabar, quan els poetes proposen de llegir producció pròpia, decideixo marxar i fer una passejada entre les làpides. Necessito silenci. Just a la sortida, un nínxol ple de joguets em crida l’atenció. Carlitos, onze anys, fotografia recent amb un més que probable càncer limfàtic. De cop, m’esquerdo i prohibeixo el plor. Sí, sóc jo, sens dubte: al marbre, un Pocoyó crucificat gràcies a unes ventoses…

La ginesta i el punk

I. La ginesta

Ahir a la tarda, el jardí de la casa museu de Joan Maragall es va omplir de cadires de fusta, dures i serenes, que van ocupar familiars, amics i lectors dels versos lluminosos i euforitzants del poeta barceloní. Tothom podia llegir, sempre i quan demanés prèviament torn al mestre de cerimònies, D. Sam Abrams, que no podia evitar comentaris elogiosos cap a la “modernitat, vigència i joventut” de l’obra maragalliana. L’homenatge, amorosit per flors i arbres d’ànima modernista, va servir per retrobar-nos amb la popularitat ginestera i de colors purs de Joan Maragall, combinada amb l’aparició intermitent de veus singulars (Carles Duarte i el seu declamar encorbatinat, el basso ostinato de Marta Pessarrodona, la dicció èlfica de Susanna Rafart o la força controlada d’Antoni Clapés). Roser Maragall, néta del poeta, va demostrar que la poesia no s’aprèn a llegir a les escoles: flueix de dins quan s’arriba a sentir pròpia.
Al llarg d’una hora i mitja, van sonar tots els poemes prescriptius (La vaca cega, Excelsior, Oda a Espanya, Les minves de gener, Oda nova a Barcelona, El cant de la senyera), fragments d’El comte Arnau i Nausica i alguna perla paisatgística: “Què hi ha en aquestes flors? Se’n van sense dir res, / Sense els estremiments de l’agonia / sense perdre el color encès” (Unes flors que s’esfullen).
Va ser un vespre dedicat al record burgès i civilitzat, de menjador d’estil alfonsí.

II. El punk

A les onze de la nit, al Palau de la Virreina, poca fortuna hauria fet l’entusiasme rimat i lluminós de Maragall, entre la majoria d’assistents d’un dels actes principals de Barcelona Poesia. Ajudats per la glucosa instrumental dels Don Simón y Telefunken, els versos de la micropoeta Ajo convencien i provocaven rialles petites, un punt malèvoles. “No me tires de la memoria / que yo vengo del punk / y la cresta la llevo en la lengua”, deia arrossegant les vocals i aixecant ara un braç, ara l’altre: l’espectacle va funcionar com un mecanisme suís, disposat a descriure els alts i baixos de l’amor (i els tic-tacs derivats de la seva culminació i/o absència). Un microproblema: “Si le sumo mi soledad a la tuya / qué es lo que obtengo a cambio / ¿Dos soledades o ninguna?”. Un microassassinat: “Te voy a tener que matar / no me queda otro remedio / el día menos pensado / te encuentran cosido a besos”.

Sucre, cafè llarg i una mica de mala llet (un pèl agra, potser?) servits amb la reverència i la ironia de la generació post-it (és a dir, "post-corrida")

De micros oberts II: Marató J. V. Foix

Des de fa 6 anys, la llibreria Catalònia participa en la Setmana de la Poesia de Barcelona amb una Marató Poètica. Enguany, la setena edició ha estat dedicada a J. V. Foix i conduïda per Jordi Cervera durant les deu hores de lectura contínua. Com cada any, la participació és oberta: sols calia inscriure-s'hi prèviament via mail o telèfon i triar l’hora; la llibreria s’encarrega de coordinar les intervencions, Jordi Cervera llegeix poemes entre cadascuna d’elles i anuncia els participants. I no en dubto: de demanar-ho al moment, segur que pots afegir-te a la cua sense gaires problemes.

En arribar, una noia llegeix un poema que no identifico. Just acabar, la noia demana permís per a llegir un poema propi dedicat a la professora que li va ensenyar català i que fa poc va morir. Pel que sembla, és sud-americana però no té accent. La gent li ho permet. El poema és molt emotiu, potser massa, però a ningú no sembla importar-li. Jordi Cervera tria els poemes de Foix dedicats al Baix Camp i rodalies. Puja Clara Carbó, faldilla amb plecs, pura adolescència, i llegeix. “És quan dormo…”. Diu que la mare l’ha ajudada a preparar-s’ho. La gent aplaudeix. Jordi Cervera llegeix. “Tots hi serem al port amb la desconeguda…” Puja una dona i demana l’ajuda dels seus fills per a la coda: “Tot n’és ple…” M’adono que Clara Carbó i un altre nen més petit entonen el vers sens dubtar-ho; la resta, també. Jordi Cervera, esmentant el desgavell de l’A-B-C Diagonal, llegeix l’article “Història de Barcelona a les escoles”. Puja una altra persona i recita. La gent aplaudeix. Jordi Cervera llegeix de nou i en presenta una altra. La gent aplaudeix. Un cop i un altre. “Tot n’és ple…”. Els versos llisquen. Un noi se m’asseu al costat i em pregunta si sé si ja s’ha llegit el poema que ha triat. Me’l mostra. La gent aplaudeix. Somric i arronso les espatlles. Jordi Cervera llegeix. “Tot n’és ple…” La família Carbó s’aixeca i marxa. La llibretera els dóna una bossa per haver participat. Dintre, a més d’una “Auca del Bon Bibliòfil”, una serigrafia de Raúl Capitani Blanchart, 140 exemplars per a l’ocasió. No ho veig, però suposo que a Clara Carbó li deu haver agradat molt. La gent recita. La gent aplaudeix. “Tot n’és ple…”

De micros oberts I: Lletraferit

Video Trailer Recital Poesía Memento Mori 2010 - Quebrantaversos & La Xarxa PUBcn from Quebrantaversos on Vimeo.

Enguany Barcelona Poesia ha encetat Enrenous: una selecció de les diverses activitats poètiques que es programent anualment a Barcelona. En aquest cas, divendres passat Quebrantaversos i La Xarxa PUBcn organitzà a la llibreria-bar Lletraferit Memento Mori: una mostra mortuòria d'alguns poetes foguejats pels micròfons oberts organitzats durant la finada temporada per aquests col·lectius. Així, amb l’ajuda del fotògraf Adrián Pelegrín en les tasques audiovisuals, Víctor López, Maria “La maga despistada” Hernández, Mag Márquez, Mónica G. Caldeiro, Domingo Vital, Marçal Font o Oliver Grimball demostraren micròfon en boca quina és l’escena sotarrada dels nous poetes, el nivell i la valentia d’aquells que s’atreveixen a pujar dalt un escenari amb poesia pròpia i recitar-la davant el públic. En una sala plena com un ou on el tirador de cervesa s’assecà com un bacallà enmig del Sàhara, la gentada aplaudí, fumà, rigué i, el més important en aquests casos, preguntà quan seria el proper micròfon obert. Perquè tothom té dret a palplantar-se dalt un escenari. Perquè el públic, amb la cara, paga.

Postdata: sí, ja ho sé, però de nobis ipsis silemus